Igual que els clubs de futbol es troben que la mínima polèmica institucional es pot convertir en el gran tema quan els seus equips no tenen lliga i els mitjans van escassos de material per omplir pàgines i graelles esportives, en política, i en època semivacacional, es pot elevar al quadrat la repercussió d’una cosa que en el passat no ha generat un especial enrenou. Ha succeït amb els fanalets amb estelada que l’agrupació local de l’ANC ha promocionat amb motiu de la cavalcada de Reis de Vic. Es munta el gran drama per una cosa així d’absurda, i mentrestant, el Consell de Ministres de Mariano Rajoy fa una setmana va passar de reunir-se, el president del Govern va passejant a trot i amb xandall per Galícia, i el PSOE continua dessagnant-se disparant-se constants trets als peus.

Això de Vic ja fa quatre anys que es promou i ningú havia muntat la polèmica sobreactuada que PP i Ciutadans s’han tret de la màniga aquests dies. I podríem qüestionar-nos si això de «polititzar» les festes amb els nens pel mig no ho fa tothom (amb més o menys èxit de convocatòria), com el PP en dies assenyalats o amb governs municipals com el d’Ada Colau a Barcelona, impulsant pessebres a la plaça de Sant Jaume amb ‘performances’ imaginatives i amb Joan Miró, Pau Casals i J. V. Foix de Reis Mags en lloc de Melcior, Gaspar i Baltasar. Que em sembla genial, que chapeau pels artistes que s’ho han pensat, però que si et va més el solstici d’hivern que el Nadal, no cal que emmascaris el que un pessebre significa, no solament religiosament, sinó també culturalment, socialment i per als nens. Però, tal com he dit, endavant.

Hi ha pocs espais que escapin de la política. Jo preferiria que la canalla no estigués pel mig, però vist l’èxit de tal intenció, i ja que tots s’hi posen més o menys, l’ideal seria no fer gaire l’hipòcrita ni esquinçar-se les vestidures per uns fanalets amb estelada, que, per cert, tot apunta que, després de la propaganda gratuïta, seran uns quants més dels que havien previst en un principi els promotors de la iniciativa.

Per unes altres coses ens hauríem de preocupar políticament. Per exemple, per un PSOE amb vocació de fanalet vermell, entossudit a caure posicions i deixar distància entre ell i el PP. Aquí a Catalunya van dient que el Govern no governa (i per cert, detall: Carles Puigdemont i el seu Executiu sí que s’han reunit els dos últims dimarts, com cada setmana fora del període nadalenc). I allà a Madrid, a mastegots entre companys socialistes, amb la gestora del PSOE que ja sembla la direcció de Susana Díaz, obsessionada amb placar Pedro Sánchez. És la vocació de fanalet vermell que els està enfonsant sense pressa però sense pausa.

Amb raó Rajoy no té res a dir de Federico Trillo i el Iak-42, i Pablo Iglesias pot anar fent vídeos a Youtube i dient que un tronc li ha parlat (en homenatge a la mítica sèrie ‘Twin Peaks’). El PSOE i polèmiques absurdes ja distreuen prou dels problemes reals que els altres tenen a casa.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Aquest dilluns, a Els Spin Doctors de Catalunya Ràdio, hem fet programa sobre la construcció del lideratge d’Ada Colau. Com han anat digerint, ella i la resta, el pas d’activista i líder de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) a alcaldessa de Barcelona? Com ha omplert la cadira d’alcaldessa i com ha entomat i enfocat moments clau del seu tram inicial de mandat? Amb quins altres lideratges polítics sintonitza o tot el contrari? Totes aquestes preguntes les hem respost amb el periodista Joan Serra. Actualment, cap de Política a Nació Digital. Abans, subcap de la secció de Política del diari “Ara”, on també va fer les funcions de cap de Societat. També ha treballat al bisetmanari “EL 9 NOU” i a la revista “Don Balón”, i ha estat col·laborador de La Vanguardia. És coautor del llibre “Ada, la rebel·lió democràtica” (Ara Llibres, 2016).  Aquí us deixo aquests minuts de ràdio online. Gaudiu-ne!

I també del Per saber-ne més d’en Canosa.

També de la recomanació 2.0 Política Aplicada de na Núria Escalona.

També del viatge a la història de Catalunya via compol, amb El més petit de tots.

I també, per reblar, el vers pervers del nostre col·laborador més líric.

«Capitán, mande firmes». Aquesta va ser la frase que va passar a la història en la presa de possessió de la primera ministra de Defensa d’Espanya, Carme Chacón. Però la imatge, la foto, se la va endur ella, embarassada, passant revista a les tropes. Era un «pelotazo», en boca de Miguel Barroso, llavors el seu marit i secretari d’Estat del primer Govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Així ho afirmava Joaquín Leguina al seu llibre ‘Zapatero, el gran organizador de derrotas’. L’embaràs, important, quan uneix àmbit polític i àmbit mediàtic. L’alcaldessa Ada Colau no ha sigut la primera de conjugar-ho.

Ara sabem que la lideressa del cap i casal està embarassada de 13 setmanes, i això per culminar una setmana política, la passada, en què ha tocat adjuntar la seva imatge a l’espectacle de l’estàtua de Franco al Born. Això havia quedat d’entre el més amarg del seu fins ara bastant plàcid mandat, però ha sabut rematar dolçament.

«El nen sempre entendreix», diuen els més canònics manuals de màrqueting polític. I per això no hi ha polític, a dreta, centre o esquerra, que no tingui una foto fent un petó a una nena o un nen en campanya. Això de quedar-se embarassat al poder ja és el súmmum de la cosa. Evidentment que en la majoria dels casos es fa per raons personals i no polítiques, però un cop en dansa, els líders i els seus assessors acostumen a saber fer brillar el feliç esdeveniment. Els del president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, van guardar l’anunci de l’embaràs de la seva dona per a la campanya de les gallegues de fa unes setmanes. I no els va anar gens malament.

EL PUNT ÀLGID DE SUSANA DÍAZ

Susana Díaz, aquestes setmanes tan en voga, i no precisament en clau simpàtica (especialment per als seus), es va convertir el 2015 en la primera presidenta d’un govern autònom que es quedava embarassada durant el seu mandat. Va ser el seu momentum. Va fer campanya, dos mesos després de l’anunci el gener d’aquell any, entre regals per al nadó. La seva imatge de dura alpinista de la política es va dulcificar. I el mateix va passar amb Nicolas Sarkozyquan va anunciar que la seva dona, Carla Bruni, tindria una criatura amb ells a l’Elisi. Ho va fer nou mesos abans de les presidencials franceses del juliol del 2012. En aquest cas, els efectes de la crisi econòmica van pesar més que l’empatia que havia pogut generar la bona nova de la parella, que ho va portar amb una gran discreció. Però la dada era allà.

El 2000, de la mà del matrimoni Tony i Cherie Blair, va arribar el primer nadó a Downing Street en més de 150 anys. I com tot el que acompanyava aquell Blair encara en estat de gràcia, allò va ser un huracà mediàtic que va convertir Leo, el nou fill del ‘premier’, en una estrella abans de néixer. Just un any després, el juny del 2001, el seu pare repetia victòria en unes eleccions britàniques. Coses d’aquests nens que sabem que no vénen de París, però sí amb una cigonya que acostuma a portar vots en potència als feliços pares.

Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Només hi ha una cosa més absurda que apel·lar als altres a sumar-se a un projecte mentre et reivindiques tu com a pur i titlles els altres de nouvinguts: que aquest pedigrí que exhibeixes sigui fals. Està passant entre alguns que ara asseguren que són referendistes de tota la vida. Perquè és cert que hi ha hagut una part de l’independentisme que ha exhibit massa en els últims temps que n’ha estat «de tota la vida», però com a mínim aquests en això no menteixen. Ara bé, molts dels qui aquesta setmana han sobreactuat més a donar la benvinguda al president Carles Puigdemont per la seva aposta pel referèndum menteixen quan vénen a dir-nos que ells hi eren abans o que ho han defensat sempre.

Ni el dret a decidir ni el referèndum van néixer amb Pablo Iglesias ni amb Ada Colau i, per tant, ni ells ni els seus altaveus mediàtics haurien de poder dir ara, amb aquell punt de supèrbia que els caracteritza, que els independentistes s’hi sumen. La bandera del dret a decidir, a Catalunya, la va agafar primer, i la va prioritzar en el debat polític, l’independentisme. La societat civil sobiranista, seguida al Parlament molt especialment per (llavors) CiU i Esquerra. Alguns, per exemple, des d’Iniciativa, se’n reien i apuntaven que la cosa no anava només d’independència, sinó sobre el «dret a decidir sobre tot», també sobre model sanitari i altres polítiques concretes. La seva batalla era, principalment, la d’erigir-se com els grans antagonistes de les retallades i combatre el govern d’Artur Mas. Legítimament, però feien això, igual com després es van implicar a fons en la reivindicació del referèndum per a Catalunya, (llavors) amb Joan Herrera al capdavant. Quan se’n van despenjar no va ser només cosa d’ells i el convuls pati polític independentista hi va ajudar. Però, dit això, sembla absurd que alguns vulguin donar lliçons als altres per l’aposta decidida pel referèndum, més quan finalment sembla que es recupera aquesta bandera tal com ells reclamaven.

Puigdemont hi aposta. El seu govern també. Han enfilat la qüestió de confiança i ara encararan els pressupostos, que Oriol Junqueras i la CUP hauran de reblar. I Catalunya Sí Que Es Pot no s’hi tanca en banda. És un primer pas, pureses absurdes a banda. Perque amb «referendistes de tota la vida» segurament seria complicat construir res de gruix. En canvi, amb molta gent, com més gent i més diversa millor, rere un objectiu de país tan ambiciós, tot és possible.

Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

S’ha comentat força, i no per manca de motius, el desgavell vital i electoral a cal convergent. Però, en canvi, com si fossin forces polítiques que ja es donen per amortizades del tot, no es comenta gaire la pràctica desaparició d’Iniciativa i l’estancament a la baixa del PSC. Recordem, per a qui no hi caigui o no ho hagi viscut, que aquests partits van governar durant dècades l’Ajuntament de Barcelona. Ara Iniciativa hi torna, gràcies a Ada Colau, i el PSC s’hi ha afegit de resquitlló, però en una posició subsidiària. Si aspiren a tornar a governar al Govern de la Generalitat, on també van campar durant 7 anys de tripartits amb Esquerra, serà igualment amb la participació imprescindible del món Colau. Però res no està garantit.

A can Iniciativa ja donen per fet que el colauisme haurà de liderar la “confluència d’esquerres” que pretenen impulsar junt amb un Podem que a Catalunya, amb un lideratge com el d’Albano Dante Fachin, queda clar que o assumeix el segon pla que va mantenir en les eleccions municipals a la capital, o no podran créixer com pretenen en zones frontereres amb PSC i ERC. Això ho veu tothom, menys Fachin i potser un Iglesias encara noquejat pels resultats del 26-J, amb mala maror interna i amb un recel evident vers el lideratge de l’alcaldessa de Barcelona. D’aquí els numerets de pati d’escola, per exemple reclamant quotes de pantalla i de poder en el Grup Parlamentari de Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP). Un festival de “nova política”, vaja. I, mentrestant, Colau parlant de desnonaments, afortunadament per a ells. Però malauradament per a tots plegats, qualla de fa temps el run-run que l’alcaldessa és en aquest càrrec com a transició cap alguna més alta responsabilitat. És el que té, ser ben bé l’únic reclam electoral d’un espectre polític en convulsió constant.

En paral·lel, al PSC ara estan de primàries i la tria tampoc no la tenen fàcil. Núria Parlon s’hi ha repensat, després de l’espantá que va protagonitzar fa dos anys, i ara ja sí, amb la creença que els socialisme català ja ha tocat fons, pretén desplaçar un Miquel Iceta que va assumir inesperadament el lideratge del partit quan tothom xiulava i mirava a una altra banda. Iceta i el seu equip han fet una feina molt meritòria i han evitat un daltabaix que podria haver estat encara més contundent del que ha anat essent en les seves successives cites amb les urnes dels últims temps. Això sí, a ell el van anunciar (i els seus així ho constataven en públic i en privat) com un líder de transició. Havia d’endreçar la casa i passar el relleu a una nova generació. Ara s’hi resisteix i demana que no l’aturin en aquest moment, en anglès i en homenatge a la cançó de Queen. Iceta, Parlon i Colau, tres polítics en transició, vagin vostès a saber cap a on.

 (Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)

Vespre a La 2 – 14/09/2016

Hem estrenat la nova temporada del Vespre a La 2, pero també format: aquest any ens podreu veure rere d’un faristol. En aquest primer programa vam analitzar la situació de l’ex-alcaldessa de Valencia, les declaracions del ministre García Margallo en clau catalana i la controversia que s’ha creat amb un desnonament entre l’alcaldessa de Barcelona i el conseller de Justícia. I ho vam fer en intens debat amb l’Olga Ruíz i en Joaquim Coll. Aquí us en deixo el vídeo.

De l’eix que aglutinava molts, al partit que ha d’intentar mobilitzar i reanimar els més fidels. Jordi Pujol va impulsar el 1974 un moviment polític que buscava atraure gent molt diversa per fer-la convergir (confluir, en llenguatge actual dels Pablo Iglesias i Ada Colau que miren de fer una cosa semblant per l’esquerra). Gent d’orígens diferents que convergirien en un punt de trobada. I d’aquí ve que el primer símbol convergent fos les quatre barres de la bandera formant un tronc que s’obria al capdamunt. Això aquell 1974, i poc després, d’aquell tronc i branques en brotarien unes fulles verdes que donarien peu al símbol de Convergència que més recorda la major part de gent: l’arbre.

L’arbre amb tronc conformat per quatre barres vermelles que desembocaven en unes fulles verd fosc ja acompanyava el 1977 el cartell del Pacte Democràtic per Catalunya (amb les sigles PDC que aspira a assumir el Partit Demòcrata Català), on els de Pujol compartien llista amb l’Esquerra Democràtica de Ramon Trias Fargas i el PSC-Reagrupament de Josep Verde.

El 1980, primeres eleccions al Parlament recuperat, i CDC ja es presenta en coalició amb Unió. L’arbre conviurà amb el logo clàssic dels democristians (una bandera onejant), i les lletres de la marca seguiran totes el format de l’arbre quadribarrat, que s’integrarà en la i de la paraula Convergència.

Als 90, en temps de Pere Esteve de secretari general, es va apostar pel color taronja. CiU es veia abocada a un pacte amb el PP, i el taronja en llenguatge cromàtic polític europeu ha sigut clàssicament sinònim de centre. Van posar CiU en blau marí (color sinònim d’ordre, d’institució) i ho van envoltar tot de taronja. Però allò no va acabar de rutllar, per aquest motiu al final la cosa va quedar en una línia taronja que subratllava el nom de la marca. I ja seria així fins al relleu de Pujol per Artur Mas.

El 2003, pel mètode clàssic a CDC que era aprofitar un cicle electoral per carregar la despesa en redisseny al treball gràfic de campanya, la marca es va compactar en les seves sigles CiU subratllades per una franja amb les quatre barres. Després de la crisi amb Josep Antoni Duran Lleida per la successió de Pujol, calia mostrar cohesió, i les lletres ben juntes podien sumar en aquesta línia. Això no treu que Convergència fes com sempre i aprofités el redisseny de la marca CiU per després simplement adaptar-se via reestyling amb les sigles CDC. Després dels dos intents fallits del 2003 i 2006 per accedir al Govern, el 2010 CiU va voler projectar-se en positiu, en clau guanyadora, no d’atac agre al tripartit, i va incorporar un somriure que convertia el logo en una icona. Franja-somriure taronja que en les eleccions del 2012 es convertiria en una fletxa que apuntava cap amunt. No era context per a gaires somriures, sí per elevar la reivindicació nacional. A Unió no va agradar, però va passar.

Junts pel Sí

Les últimes eleccions al Parlament, el 2015, ja la marca no existiria en cartell. La fórmula seria Junts pel Sí, que tenia una tipografia que recordava bastant la del convergents que CDC havia adoptat en un Consell Nacional Extraordinari on aquell mateix any havia nomenat coordinador general Josep Rull, i que apareixeria en petit a les eleccions al Congrés (també del 2015), al costat del logo de Demòcrates (els independentistes escindits d’Unió) i Reagrupament, tots sota el paraigua de Democràcia i Llibertat. El blau d’aquest últim logo era el clàssic de Convergència, que ja veurem si segueix en la seva nova etapa o si aquesta representa un retorn als orígens i recorre a la senyera.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Vespre a La 2 – 01/06/2016

Dimecres ens vam trobar a el Vespre a La 2 i vam valorar l’entrada de la política en el món audiovisual amb les pel·lícules “Alcaldessa” i “Política: Manual de instrucciones”, a partir de les quals vam entrar en l’anàlisi de l’actualitat. I ho vam fer en intens debat amb Alejandro Tercero  i Andreu Mayayo abans de fer una parada al Primavera Sound que també ha marcat la setmana cultural. Aquí us en deixo el vídeo amb nosaltres a partir del minut 1.50.

Efectivament, com hadit l’alcaldessa Ada Colau aquesta setmana en les jormades del Cercle d’Economia a Sitges, un any després d’haver pres possessió, a Barcelona no s’hi ha instal·lat el caos. Certament, ella és un d’aquells antídots que Pablo Iglesias pot fer servir com a escut contra els atacs de Mariano Rajoy, Albert Rivera i Pedro Sánchez, que han apuntat als «perills» d’un possible govern dels de Podem a l’estil dels de Veneçuela i altres racons on la democràcia, la llei i l’ordre grinyolen. ¿Però això és suficient per salvar el balanç d’un any de gestió?

Colau segueix clavant titulars i imatges com pocs. El colauisme, per aquest flanc, es consolida políticament. Va retirar el bust de Joan Carles I de la sala de plens de l’Ajuntament, amb la qual cosa marcava distàncies, ja d’entrada, davanat l’establishment de sempre. S’ha erigit en una de les més fermes representants institucionals en defensa de l’acollida de refugiats sirians, posant l’accent en el seu perfil més social. Ha voltat per capitals de referència, com París o Nova York, amb fotografies i intervencions que la catapulten en projecció política (més enllà de Barcelona ciutat). Es va posicionar claríssimament en contra de la querella contra el president Artur Mas pel 9-N i segueix defensant el referèndum per a Catalunya, recollint el testimoni que el PSC ha abandonat pel que fa al catalanisme de base àmplia i no independentista que vol dominar el flanc progressista i metropolità. I, en aquesta línia, i en la de la defensa més elemental de drets com la llibertat d’expressió en democràcia, va sumar-se al posicionament del president Carles Puigdemont de no anar a la final de la Copa del Rei si no podien entrar-hi les banderes estelades.

Se n’han fet uns quants llibres, i ara fins i tot una pel·lícula que ja és als cinemes. Té nerviosa molta gent que mana molt a Esquerra, perquè els barra el pas a un segment de l’electorat on aspiraven a arribar després de la davallada d’un PSC que no pot amb ella però que s’hi ha acabat sumant a Barcelona per pur esperit de supervivència. Però davant la primera crisi greu d’ordre públic (i més enllà) a la capital catalana, enmig de tanta llum i alegria de mandat, el colauisme ha projectat certes ombres. Mínim, pel que fa a gestió.

«No tinc un coneixement directe dels fets», va dir Colau quan descrivia moments de conflicte, després de tres nits d’aldarulls a la ciutat on ella governa. ¿Incapacitat? ¿Desídia? ¿Inexperiència? I va donar suport als Mossos alhora que els demanava «proporcionalitat», com venint a dir que potser no n’hi havia hagut.

No és la CUP, evidentment, però tampoc no pot amagar (i segurament, múrria, no ho vol) l’activista que va ser i que la va catapultar a l’alcaldia.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Aquesta setmana, a Els Matins de TV3, taula d’actualitat on hem parlat del conflicte a Gràcia i el rescat massiu al Mediterrani. Tot plegat amb Jordi Mercader, Astrid Alemany, Anna Sallés, Ricard Fernández i un servidor. Aquí us deixo el vídeo de la primera part. I aquí el de la segona part.