Aquest dijous, el programa “Més324″ amb Xavier Graset, després d’haver vist el debat a 7 amb els caps de llista per Barcelona de cara les eleccions generals del 20-D retransmés per  TV3 i Catalunya Ràdio , hem fet anàlisi del debat.  Referèndum, finançament, federalisme, independència, transparència, polítiques socials, regeneració, què ens farà decantar el vot? Aquest són els temes que vam analitzar i comentar amb els periodistes José Antich, Neus Tomàs, Esther Vivas i Eduard Voltas, l’empresari Alejandro Lopez Fontas, i servidor.  Aquí podeu veure el programa sencer.

Un president que insulta i que diu que no té per què escoltar segons quines coses en un debat, o està desesperat o és així. En qualsevol dels dos casos és un dirigent que, en fer això en un cara a cara, no es cobreix precisament de glòria. Mariano Rajoy, en aquest sentit, va sortir del cara a cara amb Pedro Sánchez bastant menys tranquil de com hi va entrar. Va sortir nerviós, de fet. I el socialista, de qui tants n’esperaven tan poc, va aguantar, incansable, desafiant, però sense insultar, sense espantar, mirant de desgastar l’adversari colpejant on fa més mal (concretament al PP): pel front de la corrupció.

Roí, mesquí, menyspreable i miserable. Tot això ho va repetir un munt de vegades, i clarament descol·locat, un Rajoy fora de si. I ho va dedicar a Sánchez després que el socialista li digués que no és un president decent a col·lació del cas Gürtel i Bárcenas. Aquí el president del Govern va perdre els papers i la seva tradicional flegma i desdeny autocomplaent. I va repetir al seu contrincant allò de «miserable», com quan el ministre de l’Interior de l’11-M, Ángel Acebes, mirava de desacreditar aquells que s’oposaven a les seves «dues línies d’investigació» amb ETA pel mig per explicar els atemptats d’Atocha.

És fàcil ser flegmàtic i fer veure que tot et rellisca quan no se surt del complex de la Moncloa més que en cotxe oficial o per anar a llocs amb moqueta i simulacres de roda de premsa controlada. Sánchez va posar molt tens Rajoy (pels seus tics els coneixereu) com mai ho havien fet Rubalcaba o Zapatero. És clar que als anteriors líders socialistes, el popular s’hi enfrontava com a aspirant, mentre que ahir havia de defensar la seva gestió. I va quedar bastant clar que malgrat el relat oficial que volen vendre des del PP, quan accedeixen a la contraposició d’arguments, justificar-se no els és gens fàcil.

Rajoy va quedar tan obcecat amb el gran desaire que va considerar que li havia dedicat Sánchez en retreure-li el cas Bárcenas, que quan Catalunya va sortir en el debat, ja no admetia ni que estava d’acord amb Sánchez en la major part de la recepta, i fins i tot li va preguntar al socialista pel concert econòmic i sobre si estava d’acord amb Artur Mas. El candidat del PP estava clarament fora de si. Sánchez (qui ho havia de dir) ho havia aconseguit. Descol·locar Rajoy com segurament no ho hauria fet Pablo Iglesias o Albert Rivera. Una dada a retenir. ¿Qui posa més nerviós Rajoy? Ahir el cara a cara ens en va donar una pista.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Quan s’instal·la una idea entre el respectable, aquells a qui no beneficia val molt la pena que s’hi posin ràpid el bé o el mal ja estarà fet (per a força temps). És el que passa ara amb el procés sobiranista. La idea entre l’espanyolisme rampant (que va perdre les eleccions catalanes) és que s’ha acabat el procés. I la idea entre bona part del sobiranisme (que va guanyar les eleccions) és que certament la cosa no fa la fila que acabi tirant endavant. Els uns van perdre les eleccions però tenen la sensació d’haver-les guanyat perquè el seu adversari s’ha perdut emmig d’un mar de dubtes i de contradiccions. I els altres van guanyar aquelles eleccions del setembre (que sembla que en faci segles), però no tenen la sensació que allò servís de gaire res i, el pitjor de tot, la perspectiva no pinta gaire més engrescadora amb les eleccions del 20-D.

La campanya de la il·lusió (que ho va ser però no tant com molts esperaven) va ser la del 27-S. La d’ara havia de ser una derivada més del tsunami que se n’esperava. I no. La sotragada (necessària) no va ser prou forta (com calia), i ara la il·lusió sembla que ha canviat de bàndol. Perquè a Ciutadans tenen la sensació que sense haver fet gaire res més que aprofitar mediàticament els errors dels altres, poden pintar molt. A Podem i rodalia, perquè les eleccions catalanes els van sortir fatal i ara, quan a ells de veritat els importa, fa la fila que es recuperaran. Al PP respiren perquè el PSOE està fatal i el context els afavoreix amb la mobilització del vot més conservador. I els socialistes… bé, ells estan contents a Catalunya amb salvar els mobles, i també es veuen en condicions de fer-ho. Tots tenen una perspectiva, per modesta que sigui, a tocar dels dits. I l’indepedentisme?

La Cup a fer de ficus i a confondre’s amb el mobiliari, aprofitant aquests dies de descans del seu tan estigmatitzat “pressing Cup”. A Convergència a mirar de no prendre tot el mal que es preveu i a veure si en Duran no entra al Congrés. I a Esquerra a veure si les eleccions passen amb un paper digne que saben que per poc que pugin el tindran, i així recuperen paper en el tauler sobiranista. Tot força poc ambiciós i, sobretot, ben poc il·lusionant. Tots ben dedicats a salvar els respectius mobles i amb ben poc del procés al cap. I l’èpica? Sembla ja arraconada. Qui d’ells dirà allò de “salveu del soldat procés”? Segurament cap d’ells i, en tot cas, si ho fan, el més trist de tot és que ho faran amb ben poca credibilitat. Aquesta idea, que cadascú torna a anar a la seva, també està instal·lada entre el públic. I caldrà una bona sotragada aquests últims dies de campanya per contradir-ho. Això sí que sembla un impossible d’aquells que Artur Mas diu que s’han superat en els últims anys. Un, de fet, que si no s’assoleix en breu, deixarà els més importants en quimera.

(Podeu llegir l’article complet a Món.cat, aquí)

Aquest dimarts, a L’Oracle de Catalunya Ràdio, hem parlat del caos de Rodalies de Catalunya en plena campanya electoral i el cara a cara de Rajoy-Sánchez a TVE. També hem fet tertúlia amb els periodistes Marc Bataller, Olga Ruiz i un servidor. Aquí us en deixo l’àudio.

El procés sobiranista està estancat i la sensació de molts votants sobiranistes és que això passa malgrat la seva mobilització sense precedents en els últims anys i malgrat majories sobiranistes al Parlament que superen l’absoluta. I tenen raó. Els van apel·lar al vot de la seva vida (l’eslògan de Junts pel Sí) i es van mobilitzar, però altres van optar pel Governem-nos de la CUP i la dispersió del vot va sumar l’actual atzucac. Però el que molts no contemplen prou és que la mobilització sobiranista dels últims anys ha ajudat a mantenir una variable que diferenciava clarament el mapa català de l’espanyol: la suma en escons (i en percentatge) de les forces catalanistes superava el de les forces antiprocés. Això no està tan clar que torni a passar el 20-D.

Convergència i la CUP han quedat tocades per la gestió de l’escenari posterior al 27-S. Esquerra no, tot i que ara ja hi ha veus al partit que tenen ganes d’esperar a desenllaçar l’acord per formar Govern després de les eleccions espanyoles, amb un càlcul que els pot fer mal a les seves sigles i al conjunt del procés. Diuen que si guanyen les espanyoles o queden per davant de Democràcia i Llibertat, caldrà revisar la distribució de forces en el futur govern, ara fixada en 60-40 en favor dels convergents. ¿S’imaginen aquest debat just després de desenllaçar el calvari de la investidura sí o no? Doncs això. El vot d’una vida. Potser l’última d’un procés que a l’estil dels gats ja n’ha gastat moltes. Perquè o el partits independentistes convencen ràpidament (amb convicció) de la utilitat de la seva opció de vot, o la seva imatge com a sinònim de problema i de majoria inoperant anirà quallant, i regalarà la idea de «solució» a altres que no han fet res per merèixer-ho.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Avui al programa Divendres de TV3, amb en Helena Garcia Melero i en Tian Riba, hem tornat a fer tàndem amb na Cristina Salvador, de la consultora aPortada. I per a fer què? Sí, efectivament, per posar-nos a fons i amb aquella alegria en el que ens agrada tant: anàlisi de comunicació política. En aquest cas sobre els cartells electorals (i algun espot) elaborats pels partits de cara a les eleccions generals del 20-D. Aquí us en deixo el vídeo.  Confio que xaleu veient-la tant com nosaltres fent aquesta estona de tele. I si preferiu llegir, també podeu consultar l’anàlisi que en vaig fer amb la publicitària Núria Escalona.

Estaba escrito y era profecía que no se podrían formular la mayoría de las preguntas que los lectores del diario habían formulado para los candidatos, pero si fueron tan pocas las que al final llegaron a plantearse ante los cabezas de cartel fue sobre todo por esa retórica inacabable que desborda tanto los cronómetros como vacía las urnas.

En una era donde hasta en China han tenido que habilitar un carril para los transeuntes que circulan por la vía pública sin alzar la mirada del móbil, no tiene sentido no saber emitir mensajes que este nuevo mundo pueda metabolizar. Una nueva era donde estamos todos, pero especialmente los más jóvenes, que son los grandes deseados tanto por los partidos cansados como por los emergentes. Los asesores de la mayoría de candidatos lo demostraban en la sala del debate. Muchos de ellos no levantaron la mirada del móvil en las más de dos horas de intercambio. El Whatsapp echaba chispas. Y entre ellos solo saltó alguna real cuando ya, hacia el final del debate, desde los asientos de Esquerra se recriminó el énfasis gestual y verbal con que Jordi Cañas seguía las intervenciones de su candidato Juan Carlos Girauta (C’s), y también las de Rufián (desternillándose). Había llegado cuando los candidatos ya estaban en el escenario y había saludado muy afectuosamente a un Xavier García Albiol que fue el único líder de grupo parlamentario que decidió acompañar para la ocasión a su candidato por Barcelona, Jorge Fernández. Y ahí estaba él, bien pertrechado entre el equipo de campaña del PP, la delegación más numerosa. La de Iniciativa, con David Cid entre otros, era la que estaba más cerca de su candidato, a pie de escenario. La de Francesc Homs (el último en llegar), la que más lejos, al fondo, en las últimas filas de la grada, con su jefe de campaña, Jordi Cuminal, al frente. Los asesores de prensa de Josep Antoni Duran Lleida estaban de pie, tanto el ‘spin doctor’ senior de la sala, Xavier Viejo, como el junior, Joel Navas.

Al final, mucho equipo joven pero poca novedad sobre el escenario. Mucho ruido (en forma de verborrea) y pocas nueces (novedades o concreciones).