Avui, moment tertúlia molt especial a ca El Món a RAC1, ja que en Jordi Basté, que dijous em presenta la novel·la a La Casa del Llibre de Rambla Catalunya, ha obert El perquè de tot plegat amb avançament de COS A TERRA i ha dedicat l’última mitja hora de l’espai a entrevistar-me sobre el llibre.

Hem rigut molt, parlant-ne amb ell i amb els companys de tertulianada. Aquí us en deixo l’àudio. Excels… !

No, segur, respecte de qui serà la nova síndica de greuges, Esther Giménez-Salinas. La primera dona al capdavant de la institució té una trajectòria de prestigi que l’avala, per exemple en el camp de l’exigència que cal aplicar quan s’imposa el càstig de la privació de llibertat.

Respecte de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ERC es treu l’espina, com amb Pere Aragonès al Govern, i per fi hi presidirà. El PSC hi ha posat veterans de guerra i els nomenaments de Junts mostren la diversitat de veus que hi remenen i que hi decideixen. Del CAC no n’hem parlat mai gaire; no en farem ara excepció. En definitiva, feina feta, que la dita diu que d’entrada (ja ho veurem) no té destorb.

(Píndola d’opinió per a El Món a RAC1)

Va dir ahir Pere Aragonès que per “primera vegada en molts anys no hi ha les mateixes cares al capdavant del Govern de Catalunya”. Tenint present que ERC va accedir al govern Maragall el 2003, va repetir amb Montilla el 2006 fins al 2010 i va tornar-hi el 2016 amb Puigdemont i el 2018 amb Torra, potser el president hauria pogut singularitzar en ell, en la seva cara al capdavant del Govern, com la gran novetat que volia destacar.

I si Maragall va ser el president de l’Estatut, Montilla el de la sentència de l’Estatut, Mas el del 9-N, Puigdemont el de l’1-O i Torra el de la pancarta, Aragonès ja vam veure ahir que bé podria ser el de la taula, de moment de diàleg i ja veurem si de negociació.

Però fer de la taula el gran bé a defensar, quan només hauria de ser una eina, no una bandera, genera les desconfiances que ell mateix va admetre ahir al Parlament. No ho tindrà fàcil. Com cap dels seus més recents predecessors. Cap novetat.

(Píndola d’opinió per a El Món a RAC1)

És el cas de Vox, avalat per molts vots a les urnes i per un PP que hi pacta i que treu una de les poques cares amables que els queda, l’alcalde de Madrid, a dir que “potser és excessiu” relacionar el discurs de Vox amb aquests fets.

Però van fer campanya atiant l’odi també contra aquest col·lectiu. “Que comience la batalla”, van dir. Demanen a la Comunitat de Madrid que identifiqui la gent que fa xerrades LGTBIQ+ a les escoles. Parlen en primera persona d’haver passat d’apallissar homosexuals que aquests imposin la seva llei. I demostren, en definitiva, que tot aquest odi, només amb una comissió i una llei, no s’arregla.

(Píndola d’opinió per a El Món a RAC1)

Per exemple, sobre com és possible que allò que el conseller Jaume Giró descriu com “una operació tècnica, comercial i jurídicament sense riscos” no hagi obtingut aval de cap entitat bancària. O sobre com és possible que el mateix conseller hagi decidit no sotmetre cap dels professionals de l’Institut Català de Finances a donar curs a un aval, diu, “que els produiria angoixa, inquietud i por a ells i les seves famílies”. No és pregunta retòrica. L'”a por ellos” no ha acabat, oi? A cap nivell, veritat? Ho dic perque mentrestant aquí anem parlant de diàleg. Amb la ministra que diu que l’independentisme hauria hagut d’aprendre aquesta lliçó que encara dura?

(Píndola d’opinió per a El Món a RAC1)

Si el màxim que el govern espanyol pot dir de la trobada d’aquest dimarts entre Sánchez i Aragonès és que ha projectat “la recuperació de la normalitat institucional”, en diu massa poc. Perquè els dos presidents ja venien reconciliats de casa i de fa temps, i perquè de fotos com aquesta ja n’havien tingut fins i tot Puigdemont i Torra, de fet com ahir afins a Esquerra feien córrer, no fos cas.

D’altra banda, el president català va fer dues concessions, una de semàntica i una de semiòtica a Junts. Semànticament ha passat d’esmentar sobretot el concepte “taula de diàleg” que Esquerra defensava insistentment fins ara, per repetir ahir amb més èmfasi el concepte més juntaire de “mesa de negociació”, també no fos cas. I semiòticament va regalar un instant captat pel fotògraf de l’Agència EFE, amb el president acotant el cap davant Sánchez a la porta de la Moncloa. En roda de premsa posterior, va dir que no hi havia anat a buscar només una foto, no fos cas que algú es quedés només amb aquesta com a metàfora.

“Expressió de joia?”, pregunta Jordi Sánchez a punt de sortir de Lledoners. “Sí, home, sí, és una victòria, no com si anéssim d’enterro”, contesta Jordi Cuixart. Llavors irromp Oriol Junqueras: “No, no, enterro, enterro, que si no sembla que ens alegrem que hi hagi molts represaliats”. I van sortir la major part d’ells amb cara d’alegria. Per variar, no es posaven d’acord amb el com però sí amb el què.

Tots rere una estelada i la pancarta “Freedom for Catalonia” que Joaquim Forn recordava que ja havia utilitzat quan aprofitant la projecció dels Jocs Olímpics de Barcelona ‘92, ell i altres joves activistes van passejar amb la flama olímpica. Ahir va ser la flama del Canigó, la qui va rebre Bassa, Forcadell, Rull, Turull, Romeva, Sánchez, Junqueras, Cuixart i Forn a la seva sortida de presó, un foc amb simbologia vinculada amb la persistència i la vitalitat de la cultura catalana. Volia Pedro Sánchez un gest de l’independentisme? Segueixen independentistes. Com s’ho faran? Això ja és tota una altra història.

Aquesta setmana, l’Advocacia de l’Estat hi ha incidit, en excloure’l de les peticions de presó i centrant la seva acusació en el seu fill gran, Jordi, en l’exdona d’ell, Mercè Gironès, i en el seu germà Josep Pujol Ferrusola. Però ara ja sabem que tota la família menys Marta Ferrusola per motius de salut desfilaran per la banqueta dels acusats, després del banquet que molts s’han fet a tomb de la imatge de l’expresident, veurem si mig o del tot cruspida per sempre.

Aquest dimarts van saltar als mitjans dues bufetades que encara ressonen. La d’un un ciutadà a Emmanuel Macron , i la que el secretari general de Junts, Jordi Sánchez, va plantar via carta al president d’Esquerra, Oriol Junqueras .

La memòria col·lectiva, en general força curta, i també certa tendència mediàtica a dedicar sempre als de Carles Puigdemont la presumpció de maldat podrien fer pensar que ahir va començar tot. Però no. I és que la carta de Sánchez responia clarament als atacs que durant setmanes i amb origen a Esquerra atribuïen als ‘juntaires’ voler tutelar Pere Aragonès des de Waterloo.

Ahir Junts deia per via del seu líder empresonat que el president no serà tutelat des del Consell per la República, però que tampoc hauria d’estar-ho des de la direcció de l’Euzkadi Buru Batzar en què semblaria que munta una cúpula d’Esquerra amb ganes, segons diuen, d’imitar un Partit Nacionalista Basc regit per una bicefàlia que ben bé només ells han sabut fer harmònica i practicable a l’Europa Occidental.