Veure no és entendre. Ho va dir i ho va explicar bé Giovanni Sartori, un dels grans politòlegs del nostre temps. I aquest dimarts, molts han caigut en això, interessadament, és clar, al veure escenes molt poc habituals d’enfrontament entre policia i grups que porten la protesta més allà del ‘mainstream’ en els últims anys. I hi ha hagut foc i càrregues a les principals ciutats, i com sempre Barcelona s’ha emportat la palma. Però ni a partir d’això d’aquesta setmana torna a ser la ‘rosa de foc’, la mítica ciutat revolucionària rebatejada així al seu dia per la flamarada i les barricades anarquistes, ni ha sigut mai el Vietnam que d’altres volen vendre-les per estigmatitzar-la a ella i tot Catalunya. Massa ganes de tirar gasolina al foc, des de la política, i no d’avui, sinó des de fa ja massa temps.

IRRESPONSABLE PRESENT CONTINU

¿El límit seran aquestes tres setmanes que queden fins a les eleccions? Ho veurem, però l’espera es farà molt llarga. Ja l’és massa, de fet, des de fa molt. Perquè aquesta setmana el que segur que ja veiem és com polítics hipòcrites que fa anys que incendien amb les seves paraules i fets critiquen ara el foc als carrers de Catalunya, quan fa anys que ells practiquen una política de terra cremada. I algun fins i tot apel·larà a la calma i a la responsabilitat, quan ni una cosa ni l’altra no l’ha descrit des que està en política. És el que té, entendre-la com un mer exercici d’agitació i de ‘fanatisme’, i practicar-la com si no hi hagués ni un avui, ni un demà, instal·lats en un irresponsable present continu. Calma i responsabilitat ja, sí, però per a tothom, i amb els líders polítics cavernaris de primers a la cua, seguits dels que confonen les institucions amb fer un ‘foc de camp’ i molts d’altres.

ENVIA LA TEVA CARTA
La sentència del procés ha sigut una garrotada que no per esperada és menys greu, especialment per als líders polítics als quals s’imposen dures penes que a cap país del nostre entorn se’ls hauria imposat pel que van fer. Però la sentència, alhora, podria deixar marge, a Barcelona i a Madrid, per a cert contorsionisme. Si es volgués fer política, és clar, no incendiar-la, podria ser un dolorós punt i a part que obrís una etapa diferent. Però, lamentablement, estem en un escenari en el qual massa líders i partits viuen instal·lats en els extrems. Fins i tot alguns que fan bandera de teòrica equidistància, i no. Jo allà només instal·laria els comuns i Pablo Iglesias, però és obvi que només amb aquest espectre de vot poc es podrà fer totallò que cal, que és molt.

Perquè si el «veure no és entendre» és un problema comunicatiu que es converteix ràpidament en un problema polític, tenir els líders polítics autoarraconats en extrems impedeix una comunicació mínima que pot cronificar i radicalitzar una crisi d’Estat, i traslladar-la de la política als carrers, vagin a saber com i fins a quan. Dialoguin, si us plau. Però de veritat. Deixin de cremar la terra que trepitgen.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

El 1998, Robert Redfort va protagonitzar una pel·lícula amb un títol que va fer fortuna: ‘L’home que xiuxiuejava als cavalls’. I el cas és que aquesta idea, la d’algú que parla a cau d’orella a algú altre, és la que més ha descrit històricament la figura del conseller àulic, de l’assessor, de la persona de confiança dels líders, ja siguin reis, presidents, dictadors, primers ministres o succedanis. Des de temps immemorial, els grans (i no tan grans) mandataris han tingut al seu costat els qui, sobre el paper, no manen però influeixen.
Que de vegades traspassen aquesta fina línia vermella? Que no ho facin depèn de la qualitat i la fortalesa del teòric líder. Pot passar també que la notorietat de l’assessor posi fàcil als adversaris i als mitjans una caricatura que debiliti el polític i la seva mà dreta. Un dels dos casos s’ha donat segur amb el paper que s’atribueix al cap de gabinet de Pedro Sánchez a la Moncloa, Iván Redondo.

Bambolines del poder
L’esquema és un clàssic i es repeteix també en aquesta ocasió. Un assessor de comunicació o d’estratègia que s’identifica com el gran «poder a l’ombra», en aquest cas d’un president, va cobrant pes en el relat dels mitjans i acaba sent objectiu polític per la capacitat d’incidència excessiva que se li atribueix. Això acostuma a dibuixar un líder polític a mercè de la demoscòpia o del màrqueting, buit d’ideologia i sense gaire criteri propi, en mans d’un calculador personatge a qui ningú ha elegit en cap urna i que bàsicament maquina rere les bambolines del poder, i per això són rebatejats com a ‘rasputins’, ‘maquiavels’ o gurus.

Evidentment, tot això amb un toc pejoratiu, que és com s’acostumen a descriure en les cròniques aquests personatges que, no ho oblidem, treballen per elevar murs de protecció entre els seus assessorats i els mitjans o els adversaris polítics. En aquest sentit són un obstacle, i així els llegeixen l’oposició i els mitjans. Com més poder d’influència tenen, per tant, més objecte de crítica són i alhora més afloren les llegendes sobre ells.

Aquests són vuit dels més representatius:

IVÁN REDONDO
Un mil·lennista al capdavant

El gran estrateg de Barack Obama en les seves dues exitoses campanyes presidencials, David Axelrod, quan en una ocasió li van demanar que resumís quina era la seva funció com a conseller principal del seu líder a la Casa Blanca, va afegir lírica a la cosa: «Jo soc el guardià del missatge». A això es dedica el cap de gabinet de Pedro Sánchez a la Moncloa, Iván Redondo. A la manufactura d’un relat, d’una imatge, d’un discurs (no només verbal), que impulsi un líder.

Aquest basc format en comunicació per la Universitat de Deusto, va néixer a Sant Sebastià l’any 1981, així que forma part de la generació coneguda com a mil·lennista, integrada pels nascuts en els anys 80 i 90 del segle passat. Però l’estereotip que dibuixa els seus companys de fornada com la «generació perduda» no el retrata gens ni mica. Va tenir molt clar i localitzat des del principi el que li agradava i els seus referents: la comunicació política i els Estats Units. Ha seguit i ha estudiat mil i un casos d’èxit i de fracàs en aquest món anglosaxó, i a això hi aplica mètode. És fan de l’estratègia dels escacs aplicada a la política, i d’aquí ve la seva afició a actuar amb sondejos i enquestes com guia. I també a l’estil anglosaxó, encarna un tipus d’assessor poc o gens lligat a les estructures dels partits. Com a consultor, ha assessorat polítics del PP com ara José Antonio Monago (Extremadura) i Xavier García Albiol (Badalona), i des de les primàries en què Pedro Sánchez es va imposar a Susana Díaz i a l’aparell del PSOE, ha sigut l’estrateg de referència de l’actual president del Govern.

KELLYANNE CONWAY
Miss Desinformació

En una de les imatges promocionals de l’última temporada de la sèrie ‘Joc de trons’, en un costat, Lord Varys, un dels clàssics i més influents membres del Consell Reial, tapa amb una mà el que diu a cau d’orella a un altre dels protagonistes. Varys, que a l’inici de la sèrie era el Conseller dels Rumors, és conegut popularment com l’‘Aranya’. Un sobrenom amb connotacions inquietants, fet que també és molt habitual que recaigui sobre les persones que xiuxiuegen a cau d’orella als grans líders. És el cas de Kellyanne Conway (a la foto, en primer pla), la Consellera en Cap de Donald Trump a la Casa Blanca. L’acompanya des que va dirigir la seva campanya electoral, i es va convertir, així, en la primera dona que ho fa amb èxit camí de la Casa Blanca, i es manté intocable al costat d’un president que té el rècord en cessament d’assessors.

Experta en demoscòpia, va fundar fa anys la seva pròpia consultora d’enquestes i s’ha fet famosa per descriure mentides sobre membres de la seva Administració com a «fets alternatius». Converteix així les famoses ‘fake news’ de Trump en ‘alternative facts’. És la seva més aguerrida defensora als mitjans. I, si és necessari, quan s’acusa de racisme el president, pregunta sobre l’origen ètnic del periodista que la interroga sobre en roda de premsa. Per això l’han rebatejat de mil maneres, com per exemple: Miss Desinformació, Kelly ‘Spam’ Conway, la Xiuxiuejadora de Trump, la Suma Sacerdotessa dels Fets Alternatius o la Guardiana de la Cambra dels Secrets.

DOMINIC CUMMINGS
El senyor de l’algoritme

HBO va emetre aquest 2019 una pel·lícula d’impacte polític, ‘Brexit: The uncivil war’, que tenia com a gran protagonista un assessor polític que a mitjans d’aquest mateix any va passar a ser el cap d’estratègia del primer ministre britànic, Boris Johnson. És Dominic Cummings i la seva notorietat no té res a envejar als grans ‘spin doctors’ britànics que a finals de la dècada dels 90 van posar aquesta figura al centre de l’escena política, molt especialment de la mà de Tony Blair i el seu Nou Laborisme d’èxit.

A l’arrel etimològica del verb ‘to spin’, s’identifiquen termes com ara manipulació, canvi de sentit i cop d’efecte, que descriuen bé el que defineix una part (no el tot) de l’acció dels assessors de comunicació i estratègia al servei de l’impuls d’un líder i del seu projecte. I allà Cummings retrata a la perfecció aquest esquema i les seves conseqüències. És coneguda la influència decisiva que va tenir en l’èxit de la campanya del ‘brexit’ del 2017, de la qual va ser el director per al ‘Leave’. Se sap que va fer pivotar gran part dels seus missatges en la segmentació de públics que els algoritmes d’internet assenyalaven com els més òptims, i ho va fer sense gaires escrúpols si això no implicava dir veritat. Va fer que la seva causa guanyés, però també la va estigmatitzar juntament amb ell i els seus mètodes. Ara, amb Boris Johnson al poder, això és plom a les ales del govern, però el líder de moment confia en ell cegament.
BEATE BAUMANN
‘L’entorn’

Des de 1992 treballa diàriament, braç a braç, amb Angela Merkel. I allà on la líder democristiana alemanya ha tingut responsabilitats polítiques i, per tant, despatx, el de Beate Baumann (a la dreta de la foto) ha sigut annex al de la seva cap. També a la Cancelleria, on és la directora de l’Oficina de la Cancellera des que hi van aterrar el 2005. De fet, Baumann ja havia acompanyat Merkel també en el seu aterratge a la secretaria general del seu partit, la CDU, el 1998, com a cap del Departament de Planificació.

Sempre amb vestit jaqueta (com Merkel), amb pentinat còmode i amb poques floritures (com Merkel) i amb maquillatge gairebé inexistent (aquí a Merkel l’obliguen, quan toca, al contrari), accentua més que el seu líder la fredor i la distància en el tracte amb tercers. No ofereix entrevistes i fuig de les càmeres com de la pesta. El seu àmbit d’actuació és la rereguarda i té molt present que per ser útil és necessari que tot el protagonisme recaigui en la cancellera.

Formada en part a Cambridge, al Regne Unit, és una ferma creient en la utilitat de les enquestes i els sondejos al servei de l’estratègia política. Ella els encarrega, els escruta i extreu conclusions que van directes a una Merkel que actua en conseqüència. La premsa alemanya ho té clar i quan ha de descriure «l’entorn» de Merkel, el cercle queda ràpidament delimitat a un primer nivell jeràrquic: Beate Baumann. Així, malgrat la seva discreció, ha sigut considerada en més d’un rànquing com la segona dona més poderosa d’Alemanya.

SYLVAIN FORT
Monsieur Comunicació

De tot l’equip que va catapultar des de la sala de màquines Emmanuel Macron a la presidència de França, el de Sylvain Fort és el perfil més pròxim al que els anglosaxons descriuen com un ‘spin doctor’. Ell va ser l’assessor de comunicació que un ben aconsellat Macron va contractar al deixar el seu ministeri en el Govern del socialista François Hollande. Ell va dibuixar el missatge de campanya de Macron i va redactar alguns dels discursos clau.
Però Fort descriu bé una altra de les creus que pesen sobre els assessors dels grans líders: acostumen a ser un fusible que es fon ràpid. La seva esperança de vida política acostuma a ser curta, perquè gestionar al més alt nivell la comunicació d’un gran mandatari comporta un gran desgast personal i professional.

Així, la gestió comunicativa de l’agra polèmica per l’actuació d’un antic guardaespatlles de Macron que va agredir un manifestant als carrers de París durant una manifestació per l’1 de Maig (‘cas Benalla’), sumada a les protestes dels ‘armilles grogues’ i les disputes sobre el programa de reformes del mandatari, van provocar la seva dimissió el gener del 2019, ni dos anys després d’arribar a l’Elisi amb el líder del moviment En Marxa!

El documental ‘Emmanuel Macron: El ascenso al poder’ (Netflix, 2017) ja mostrava la mala relació que Fort cultivava amb els periodistes. «Simplement Fort detesta els periodistes», va dir d’ell després de la seva dimissió Michaël Darmon, un dels editorialistes més influents de França.

GERALD BUTTS
Justin i Mr. Hyde

Gerald Butts va tenir com a referent polític la seva tieta Peggy Butts, que va influir molt en la seva formació. Peggy Butts, monja catòlica, mestra d’escola i activista social, liberal de tota la vida, va ser senadora i va inculcar una sèrie de valors al seu nebot que l’han descrit durant una etapa important de la seva carrera com a assessor, però que com a secretari principal del primer ministre liberal del Canadà Justin Trudeau van semblar col·lapsar fins a acabar amb la seva dimissió per un presumpte cas d’interferència política en un procés judicial.

Feia anys que Butts, amic de Trudeau des de la universitat i home clau en la seva victòria (a la primera i per majoria absoluta) en unes eleccions generals al Canadà, construïa un relat «en positiu» per a un líder que va aconseguir desencadenar una onada de recolzament popular resumit en un concepte: la ‘trudeaumania’. Imatge jove, somrient, dinàmica i gentil amb tothom. Però, ràpidament, Butts, des del despatx adjacent al del primer ministre, es va mostrar agre i implacable amb els que ataquessin el seu líder.

El perfecte Justin i el seu conseller Butts representen una cosa semblant a les dues cares del clàssic Doctor Jekyll i Mister Hyde. Dues ànimes en un mateix cos. I les aparicions somrients i amb mitjons llampants de Justin, venien acompanyades d’agres polèmiques que la seva mà dreta protagonitzava amb periodistes i opositors a Twitter. I van anar contra ell quan va cometre una relliscada. Va deixar el govern, però va continuar, a l’ombra, com a peça clau en la campanya per a la reelecció del seu amic. Continuarà.

ALEKSANDR DUGIN
El Rasputin modern

El famós santó Rasputin i la seva influència sobre l’últim tsar rus, Nicolau II, i la seva dona, la tsarina, són història i alhora llegenda. Era alguna cosa més que el seu guru i conseller espiritual, i d’ell es va dir que els manipulava al seu aire i que exercia sobre ells una autoritat que sobrepassava els límits del raonable. És per això que quan es descriuen els grans assessors dels grans líders sovint se’ls denomina ‘rasputins’. I ja el súmmum d’això arriba quan un guru ho és d’un totpoderós president rus com Vladímir Putin. ¿Qui és un dels ‘rasputins’ de Putin? Aleksandr Dugin.

Aquest filòsof, malgrat que no ostenta cap càrrec oficial en el govern del president rus, ha tingut una gran influència en el Kremlin de Putin. De fet, ell i les seves tesis, que passen en clau geoestratègica per la creació d’un imperi euroasiàtic que considera que amb l’arribada de Donald Trump a la presidència està més a prop. ¿Per què? Fàcil. Segons Dugin, l’arribada del republicà a la Casa Blanca suposarà la desaparició de «l’hegemonia liberal d’Occident», que és precisament la cosa contra la qual fa dècades que treballa, contra la qual ha lluitat tota la seva vida. La seva obsessió és la creació d’un imperi alternatiu, i aquestes tesis les ha teoritzat amb èxit per a un Putin amb set de poder absolut i expansiu. El seu paper ha sigut important lluny dels focus de les càmeres i dels grans actes, com a ideòleg de les polítiques de Putin i en les relacions diplomàtiques de Rússia.

OLAVO DE CARVALHO
Ideòleg a distància

La nit del 28 d’octubre del 2018, mentre milers de brasilers celebraven pels carrers del seu país la victòria de l’ultradretà Jair Bolsonaro, un dels protagonistes dels seus eufòrics càntics es trobava a més de 7.500 quilòmetres de distància. Ells aclamaven «¡Olavo té raó, Olavo té raó!», mentre que l’interpel·lat, Olavo de Carvalho, seguia la nit electoral amb què havia somiat durant anys, des de la seva casa al comtat de Dinwiddie, a Virgínia, Estats Units.

Des d’allà, des del seu autoexili als Estats Units, aquest filòsof autodidacte de 72 anys feia anys que gravava i pujava vídeos a Youtube, blogs i xarxes com ara Twitter, amb un discurs inflamat, conspiranoic, homòfob i groller, al qual detractors i fans seus atribueixen la base teòrica que va impulsar l’ascens de Bolsonaro. El fill del president ho va reivindicar així poc després, el març del 2019: «Sense Olavo no hauríem guanyat les eleccions. Sense Olavo, no hi hauria un president Bolsonaro». I l’al·ludit, per la seva banda, ho va constatar: «Jo vaig generar aquesta fam per idees diferents. Aquesta set no existia: la vaig crear jo».

Qui va ser estrateg en cap de Trump, Steve Bannon, diu reunir-se habitualment amb ell, a qui considera un «pensador transcendental». Bolsonaro, per la seva banda, la nit de la seva victòria electoral, durant el seu discurs mostrava al seu costat un llibre de Carvalho, que l’ha influït a l’hora de nomenar dos ultres per a les carteres ministerials d’Educació i de Relacions Exteriors.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Mirar de superar i de no empitjorar la greu situació en què ens trobem reclama diagnòstics potser crus i poc simpàtics, però imprescindibles. S’ha d’assumir, per exemple, que una part important de la societat catalana ha passat del xoc de l’1-O i d’aquella violència policial que ho va sacsejar tot a un estat de perplexitat davant de l’espectacle polític que, lluny d’oferir una perspectiva de reagrupament i de recompondre consensos trencats per allò d’aquell dia i pel que va venir després, ofereix un horitzó preocupant amb una crispació creixent i amb un desgast important de les institucions, com hem vist aquesta setmana al Parlament.

Una sensació que personalment m’envaeix és que, paradoxalment, dos anys després d’aquella jornada històrica amb urnes i amb més de dos milions de catalans participant contra tots els elements, ens trobem exactament on ens ha volgut sempre l’espanyolisme més rampant. Estem embussats en un fangar, amb les institucions catalanes degradades i instal·lats en una dialèctica de confrontació total on l’Estat ja ha demostrat que té les de guanyar. O, si no ho volem veure així, assumim que, en aquest context, com a mínim l’independentisme ja ha demostrat que té totes les de perdre.

En l’estratègia de la crispació i de l’enfrontament total, ja hem vist quina és la capacitat organitzativa dels partits sobiranistes, el poder de les nostres institucions i les habilitats de l’independentisme polític per resistir l’embat. Davant d’això, un gran problema radica en el fet que mentre les institucions catalanes estan aturades en el cop físic i mental del 155, Madrid no frena, ara fins i tot de la mà d’un PSOE de Pedro Sánchez que ha deixat enrere la defensa (ni que fos retòrica) de la «nació de nacions», per passar a un jacobinisme desacomplexat que diu en seu parlamentària que té per a Catalunya el mateix pla que per a Andalusia, Extremadura, Galícia, La Rioja o qualsevol altra autonomia.

Enfortir les institucions
No es pot demanar a les institucions catalanes que tinguin la velocitat de creuer que reclamaria el moment, perquè l’empremta que ha deixat la intervenció de l’autogovern ha sigut profunda. Però sí que s’ha d’exigir el que marca la mínima lògica i que aconsella que, davant de l’atac o l’amenaça, la resposta d’un país ha de ser l’enfortiment de les institucions. I, lamentablement, en l’espiral en què ens trobem tots atrapats, l’escenari és exactament el contrari. Les institucions pateixen una clara degradació a causa de factors externs, però també interns. L’independentisme no conforma un Govern de Catalunya prou executiu o sinònim de solucions quotidianes. I el Parlament no només no legisla, sinó que, a més, viu sessions convulses a l’estil degradant que li desitjaven fa anys els qui menys el respecten i li valoren el poder simbòlic i real. Per això, tristament, dos anys després de l’1-O, som més prop d’un nou 155 que de la independència o d’un referèndum vinculant. Assumir això hauria de ser un primer pas per intentar remeiar-ho. Entre tots.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

La unitat independentista s’invoca tant que ella al final s’acaba manifestant. Així, any rere any, des de ja en fa uns quants, veiem que això sobretot passa bàsicament al carrer però que no es practica, especialment ni a les institucions ni en la vida política. Problema: passades les Diades, l’esperit unitari que es manifesta modèlicament i massivament cada Onze de Setembre és menys sinònim de res pràctic i perd força. Potser perquè a cada interpel·lació desatesa pels partits independentistes, més relegat a simbòlic deixen el paper de la moltíssima gent que malgrat tot persisteix estoicament en sortir al carrer i mostrar un múscul sobiranista que sens dubte hi és, però que no empeny l’acció política com voldrien les associacions i com els polítics asseguren que passa, però no.

L’èxit de convocatòria és innegable. Xifres a banda (com cada any), salta a la vista que és impressionant i que està a l’abast de molt poques altres causes polítiques en el nostre entorn. Amb tot, l’independentisme ha d’interrogar-se urgentment si no és probable que aquelles manifestacions que abans eren sinònim de força i ​​d’impuls hagin acabat reconvertint-se en miratges d’harmonia i en moments puntuals de representació festiva d’una unitat que la resta de l’any no es veu per enlloc.

Aquest 11-S s’han tornat a sentir des de la tribuna d’oradors, per cloure la manifestació, apel·lacions a «aparcar les diferències». «Com es va fer l’1-O per defensar el dret a l’autodeterminació», va dir emfàtic l’actor David Bagés. Mentrestant, tothom veu que els partits independentistes han decidit fer el contrari: aparcar el dret a l’autodeterminació per defensar les seves diferències. La distància entre desideràtum i praxi és tan sideral que es diria que els mateixos representants que asseguren defensar la causa són els seus agents desactivadors més metòdics. I la gent això ho veu. La mateixa gent que l’ANC i Òmnium defensen que «mai no falla» i al costat de la qual reclamen que hi volen els polítics. El contrast dibuixa uns partits independentistes que bàsicament volen aquesta gent al seu costat, al carrer i a les urnes.

Els contundents discursos que s’han fet a la Diada van recordar en algun tram aquell cèlebre «vostès que poden, dialoguin sisplau» que la periodista Gemma Nierga va demanar als polítics espanyols en la manifestació per l’assassinat d’Ernest Lluch. El clam de la societat civil mobilitzada en clau independentista semblava dirigit, amb aquest punt d’indignació i de súplica, als seus representants. Un clam per fer que, per començar, dialoguin de veritat entre ells.

I és que, certament, el primer que haurien de tenir clar els partits independentistes, si finalment i contra tot pronòstic decideixen actuar amb unitat estratègica, és per a fer què la practicaran a banda d’invocar-la retòricament fins a l’extenuació.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Que la política visqui la major part del temps de la manipulació emocional no vol dir que això es faci sempre per la via fàcil ni sense gaires càlculs. De fet, més d’un líder i més d’un partit polític corren el risc de morir d’èxit, de tant que calculen. Treballen massa la generació d’estats d’opinió i confien en excés en el gas sentimental que emanen. Gairebé tots cauen en això, però més els que són al govern. A Espanya això cal aplicar-ho a Pedro Sánchez i al PSOE. A Catalunya, als partits independentistes.

Diferents economistes fa temps que apunten que podríem estar molt a prop d’una greu crisi econòmica. Tant de bo no l’encertin, però, si fos el cas, ¿amb quina feina feta i amb quins pressupostos s’hi enfrontaria Espanya? Càrrecs i assessors de diferent condició fa massa mesos que cobren per anar als seus despatxos (o no) sense rumb ni funcions definits. A Barcelona, ​​fa temps també que diferents conselleries esperen que els seus interlocutors a Madrid deixin d’estar en funcions per resoldre quotidians “problemes reals” d’aquells que els socialistes deien que s’havien de resoldre, procés a part. I mentrestant, Sánchez sembla entregat al ‘dolce far niente’, va confiant que el temps juga al seu favor, que res de tot això arriba prou a la gent i que, en canvi, la negativa de Pablo Iglesias d’investir-lo a baix cost desgastarà Podem i el beneficiarà a ell, electoralment, és clar. Aquell anar calculant.

I a Catalunya no anem gaire millor. Som molt a prop de la Diada i l’independentisme al màxim a què aspira és que JxCat i ERC concedeixin uns dies de treva i que en públic es tirin els plats pel cap el menys possible. Però en privat tots sabem que continuen sense compartir gaire més que el poder al Govern. ¿Però quin Govern? ¿Són dos que viuen en paral·lel o potser una suma zero? I d’aquí el tam-tam constant sobre si ERC vol eleccions i JxCat no. El càlcul.

Una gran autoesmena
Amb aquest panorama, l’únic clar és que avançar eleccions ara no és la resposta. Ni aquí ni a Madrid. No sense que uns i d’altres admetin, per aquesta via, una gran impotència i incapacitat. No sense que això impliqui una gran autoesmena al que fins ara han dit defensar els dos governs i els seus protagonistes.

“Som l’esquerra”, deia fins fa poc el PSOE, mentre que s’hauria mostrat incapaç de pactar-hi i hauria donat aire a la dreta. “Unitat per avançar”, ha defensat l’independentisme. ¿Per avançar eleccions, volien dir? I, en tot cas, ¿avançar-les per a què? ¿Amb quina perspectiva de millora? Aquest seria el càlcul que sí que haurien de fer, uns i d’altres.

Perquè si s’han d’avançar eleccions no és sota el signe del ‘quid prodest’ (qui guanya), sinó pensant com un nou escenari electoral pot millorar la situació. Ara, si la cosa és admetre que no donen per a més, que no volen continuar amb els actuals companys de viatge i que amb d’altres tot anirà millor, llavors sí, eleccions i que ens estalviïn ja aquesta paràlisi i aquesta agonia.

(Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

Aquí un reculls dels meus articles d’opinió a El Periódico, entre el desembre del 2018 i l’agost de 2019.

Política gamberra i anticonsensos (11/12/2018)

El valor del diàleg (28/12/2018)

Patada, patapum, p’arriba (17/01/2019)

Massa foc (i gel) (3/02/2019)

El vicio de mandar (en la sombra) (14/03/2019)

Menys cap, més cor (2/04/2019)

El moment Volodímir (o de Vasil) (11/04/2019)

La burbuja de los debates (14/04/2019)

No hay derrotas dulces (29/04/2019)

La importància del factor sorpresa (15/05/2019)

El Rubicó de l’alternativa a Puigdemont (29/05/2019)

Sigues infidel però mira amb qui (14/06/2019)

Polítics al supermercat (26/06/2019)

Como si no hubiera un mañana (9/07/2019)

Panorama per ‘matar’ (29/07/2019)

Política en sèrie (9/08/2019)

Eleccions (d’entrada) no (30/08/2019)