Arribats a aquest punt,  Un altre escenari, ara com ara, el veig insostenible. Perquè els uns han arribat a titllar de ridícul el president Artur Mas i la seva proposta de llista unitària, i els altres ja no veuen res més que un egoista en Oriol Junqueras, així que ja em diran què podria justificar que els uns i els altres mantinguessin suspès en el no-res l’opció més que remota d’una entesa per una llista electoral unitària o per uns pressupostos o per sortir a passejar a la cantonada. Potser existeix algun motiu poderós, però jo ara mateix ja no el sé veure.

Bàsicament allò que han fet i que estan aconseguint és fastiguejar el personal. Ahir Junqueras anava a fer-se la foto de la autoinculpació davant el TSJC (cosa que algun soci il·lustre de Mas ha estat incapaç de fer, en sa línia habitual) i entristia veure com la bona gent que feia cua a l’indret li reclamava “poseu-vos ja d’acord!”. Entristia, no per la bona fe d’aquesta gent, sinó per les respostes seques de Junqueras, que vistes a través de la tele feien tota la fila d’estar prenent el número als seus interlocutors: “Ja estem d’acord, volem votar”. I au. “Senyora, no faci nosa”, em transmetia que estava dient entre línies. I d’aquí no els traurem. Ara ja sabem fins a on són capaços d’arribar, i no més, camí de promoure allò que diuen defensar.

Per tant, ara ja qui volgués llista unitària sap a qui votar i a qui no. I qui volgués fer com sempre també es podrá esplaiar i fer a plaer. Doncs au, ja som a cap del carrer. Que sigui el que Déu (vegis “votant”) vulgui, però vista la incapacitat dels nostres polítics potser que no allarguem més aquesta agonia i que tinguem resultats que posin tothom a lloc. I amb les seves conseqüències, eh? Per a ells i per a la resta. Ens hi hauran abocat.

(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)

Ja són ganes de sorprendre’s. I ho dic a tomb de les declaracions que va fer ahir el conseller Francesc Homs sobre la intenció del govern català d’exhaurir la legislatura i no convocar eleccions fins al 2016 si no s’arriba a un acord per fer d’unes hipotètiques eleccions avançades alguna cosa més, és a dir, el referèndum que el 9-N no ens van deixar muntar. I dic que ja són ganes de sorprendre’s perquè Artur Mas ja ho havia dit. En la conferència del passat 25-N, claríssimament.

Ahir vaig escoltar com en Jordi Basté entrevistava Oriol Junqueras a ca El Món a RAC1. El periodista feia molt bé la seva feina, i ho intentava i tornava a intentar-ho però el líder d’Esquerra tirava de capelina i no hi havia manera que es mullés sobre Josep Antoni Duran i Lleida i les declaracions que l’altre havia fet el dia abans a can Cuní, a 8TV. El d’Unió l’havia posat maco-maco, però el republicà no s’hi va tornar. I no ho vaig poder evitar, i al moment li vaig enviar un whatsapp de felicitació a un amic d’ERC que em va contestar: “Avui és el dia de Mas i no serem nosaltres qui ho embrutem”. Un detallàs que a CiU n’hi ha que no el tenen. Mai en un moment clau per al president. Tot el contrari.

Duran i Lleida és un animal polític que s’ha dedicat a eixe món des que tenia cabells a la closca i a la barba. La sap molt llarga i, sobretot, ho sap ben bé tot sobre els ritmes dels mitjans de comunicació i la seva capacitat d’arrossegar i condicionar l’agenda política. Ha viscut d’això, i molt bé, durant la major part de la seva vida adulta. I té la legítima intenció que així segueixi essent durant força temps. I per tant hi persisteix. I jo crec que ho seguirà fent. En això, a banda del seu domini del temps i del seu saber quan embrutir, quan amorosir o quan emmudir, també l’elogio. N’és digne, per persistent i per jugador experimentat.

Ara bé, trobo que aquestes qualitats, sense una important connexió amb la base, ja fa dies que comencen a no tenir gaire recorregut. Com el cos del pollastre sense el seu cap degudament escapçat. Aquí a la inversa. Duran i el seu minvant (tot i que poderós) entorn semblen cada dia més un cap que s’ha separat del seu tronc, del seu cos que el feia avançar. Pronuncia una conferència en diumenge, dos dies abans que ho faci Mas, i té tots els mitjans pendents d’ells i un auditori selecte amb la pomada ben bé al complet. Però, i el seu partit? I la seva base? I els seus socis de federació? I els votants de CiU? I el suport a les enquestes? Tot això sembla que camina de fa dies de forma independent (i més aviat en direcció contrària) a aquesta cúpula que amb Duran fins fa no gaire la coronava.

I és que passa que la gent, una majoria de la ciutadania, també s’està destapant com a força persistent. I també vol marcar agenda, en aquest cas la dels polítics catalanistes en conjunt, de forma horitzontal i poc vertical a l’estil de dalt a baix. Això, com les innegables qualitats de Duran, també mereix elogi. I vés que no s’acabi imposant i forci, un cop més, que l’olfacte i l’admirable instint de supervivència (política) de Duran el sumin al clam popular en contra d’allò que ara el socialcristià diu defensar. Ja el vam veure anant a una manifestació on havia dit que no aniria, finalment amb cadira de rodes i crosses. I també votant, amb mala cara, però allà fent cua a la seva mesa el 9-N. No em diguin que aquests moments que a algun altre l’haurien forçat a quedar-se a casa o a plegar no mereixen també elogi? Jo no sé si en seria capaç, i vostès si són sincers m’acceptaran que tampoc. Té el seu mèrit. No el menystinguem. I no descartéssim que torni a sorprendre’ns, això sí, si la gent persisteix i, com en Duran, no es rendeix. A veure qui pot més.

(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)

Només faltaria que després de dècades parlant de la llegenda urbana aquella de la “sociovergència”, que tothom n’ha sentit a parlar però que ningú mai no l’ha vist al govern català, ara ens traiéssim de la màniga una altra aliança encara molt més improbable: la “cupvergència”. De fet, ja n’hi ha que la fan córrer fins i tot amb hashtag a les xarxes socials. I és que massa sovint penso que certes capes actives que remenen al voltant de la nostra política són carn de frenopàtic.

L’abraçada del president Mas i de David Fernández la nit del 9-N va ser per als de la teoria de la “cupvergència” un regal dels Déus. “Ho veieu?”, deien. I no arribaven a copsar que allò va ser fruit de l’alegria compartida del moment, partidismes a banda. De l’alegria que aquella jornada va unir ciutadans d’ideologies, d’edats i de condicions molt diverses. També, per uns segons, Mas i Fernández. Però res més. Una estona després ja teníem la diputada de la CUP, Isabel Vallet, maldant contra CiU. Per tant, tot en ordre.

A la vida, com als partits i sobretot entorn dels partits, n’hi ha que són més papistes que el Papa. Passa arreu, i amb això del neguit per la “cupvergència” es palpa també al voltant d’ERC. Que hi ha neguit en l’entorn d’Oriol Junqueras pel contrast entre la imatge que el líder republicà va oferir i la que van projectar la CUP, Quim Arrufat i Fernández a partir de la cimera de Pedralbes i les setmanes posteriors? Sí, ho he constatat en primera persona. Que des d’ERC s’entén (i es critica molt dolgudament) que CiU està donant peixet i paper a la CUP perquè això podria deixar en evidència les pressions republicanes per precipitar un calendari electoral propici i amb un esquema de partits tradicional que n’afavoreixi les expectatives? També. Però d’aquí a vaticinar una impossible “cupvergència” n’hi ha un gran tros. Per tant, calma. Especialment al voltant dels partits. A “l’entorn” aquell que sempre hi és, que tant de mal pot arribar a fer i que per exemple al Barça en Johan Cruyff ja criticava fa dècades.

Els nervis són inevitables, en general en l’arena política, i més concretament en el molt remogut pati polític català del present. Normal. Però caldria, des dels partits i els seus respectius entorns, no sumar-hi més neguit. Els projectes són diferents i els càlculs en singular ho poden seguir essent com sempre, però a tot plegat cal superposar-hi l’interès general que el moment reclama com mai. Que tenen ritmes diferents? Que no hi ha química i que epitelialment la major part del temps es repel·leixen? Doncs a posar-hi crema. No a gratar en la ferida. I a saber assumir el nervi i a gestionar-lo, no a traspassar-lo a la ciutadania, que ja ha fet prou.

Perquè la pressió, en política, cal saber gestionar-la. És part de la responsabilitat dels polítics, no només quan són a govern sinó també quan són a l’oposició aspirant seriosament a ser govern i, en conseqüència, preparant-se per algun dia assumir encara molta més responsabilitat i neguit.

(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)

L’any 2003 vaig fer confiança a Joan Laporta i no només via vot sinó que em vaig implicar en la seva campanya electoral tant com vaig poder. I tot per un eslògan, perquè jo a ell llavors no el coneixia personalment i poc que l’havia vist abans als mitjans. Tot, per tant, va ser per una promesa: “Torna la il·lusió”. I em sembla que aquell ha estat l’únic eslògan electoral cert i complert que recordo haver palpat en persona. Molts n’estàvem farts, de nuñisme. Volíem un canvi radical. Volíem tornar a il·lusionar-nos amb el Barça. I va passar. Ens van prometre dedicar els millors anys de la seva vida al club i ens van fer viure els millors anys de la nostra vida blaugrana. Doncs bé, costa veure-la, però de tant en tant sembla que hi ha justícia en aquest món.

Un jutge de nom José Manuel Martínez Borrego ha desestimat la demanda de responsabilitat del Barça contra Joan Laporta i els seus directius. Celebrem-ho. I ara que recapacitin aquells qui la van impulsar, que avui són tots a la junta del club menys un Sandro Rosell que en va sortir per la porta falsa a l’estil d’aquells arxienemics de James Bond que a les pel·lis, sempre a última hora abans que tot salti pels aires, fugen per un racó amagat.

Que s’hi repensin. Que no recorrin la decisió del jutge. Que algú demani disculpes i, si s’escau, que plegui. Per exemple, per al president Josep Maria Bartomeu, si és que s’atreveix a fer-ho, seria una ocasió ideal per traure’s del damunt el directiu Toni Freixa, el responsable jurídic de la junta quan es va impulsar la nefasta demanda emmascarant-se en una assemblea de compromissaris. Barto, t’atreviràs a fer allò que reclama el bon nom del club? Sabràs fer, budells a banda? O és que tens por?

I aquí permetin-me que rebli amb una altra referència cinèfila, en aquest cas d’una mítica frase que Yoda li diu a Anakin Skywalker a can Star Wars: “La por és el camí cap al costat fosc. La por porta a la ira, la ira a l’odi, l’odi porta al patiment. Veig molta por dins teu”. Dedicada a en Barto. Perquè recordi que els millors anys de la nostra vida blaugrana també van ser els seus, com els de tota la culerada. Perquè no tingui por, que ningú no li exigirà allò, i perquè així s’espolsi del damunt la ira i l’odi que han dut antics amics i companys seus a patir igual com l’actual Junta pateix. Perquè diuen que hi ha força mal ambient entre membres destacats de l’actual directiva. I no m’estranya. El costat fosc de la força això ja ho té. A veure si el saben abandonar.

(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)

En Peret tenia d’entre les cançons més famoses del seu repertori aquella que a la tornada deia allò de “enredant per allà, enredant per aquí, d’aquesta manera em va pujar a mi”. Feia entranyable referència al seu pare, un venedor ambulant capaç d’enredar tothom. Li deien “el mig amic”. I el cas és que els partits catalanistes, entre ells, ho són força, de “mig amics”, i enreden i s’enreden molt. Massa. Però malgrat tot, aquí que el país persisteix i encara confia que, finalment, sabran posar-se d’acord i sumar. Si decideixen deixar d’enredar, és clar.

Perquè enmig de tanta anada i tornada, de tanta reunió, de tanta filtració, de tanta pressió mútua i de tanta gesticulació, al final ja n’hi havia que no sabien què era l’important, si la consulta o la independència. Es fan dir independentistes, però hom els podria titllar de “consultistes”, a jutjar pel fervor amb què en els últims temps no veien altra cosa que el 9-N, amb una pregunta que en principi no els entusiasmava. Salvant totes les moltíssimes distàncies (i llegeixin bé aquesta prèvia), per moments n’hi ha que m’han fet venir al cap els del PP que tan histèricament abracen una Constitució espanyola que el seu far espiritual (Aznar) diuen que ni va votar quan tocava. I en això hem de seguir enredats?

Hi havia reivindicació del dret del poble català a decidir el seu futur, i per tant a optar per la independència si així ho vol una majoria, molt abans que el president Artur Mas anunciés un acord ampli dels partits catalanistes per consultar en una data i una pregunta concretes. El 9-N era important? Sí, i ho segueix essent, perquè hi haurà locals oberts, urnes i paperetes per votar. Però agafant-me al lema del Tricentenari, els diré que és important què demostrem que som el 9-N, igual com és important que érem abans i que serem després. Érem. Som. Serem.

Per tant, més enllà de la lamentable i trista gesticulació partidista de sempre i un cop demostrat al món què és l’Estat espanyol i el seu concepte de democràcia, els partits catalans farien bé de deixar d’enredar per aquí i per allà amb les seves pròpies contradiccions i interessos. Que passin de ser “mig amics”, que s’entenguin i es facin entendre, i que facin possible, de veritat, no enredant, no fent com si, que a més d’urnes i de paperetes, el 9-N hi hagi locals plens de gent votant. Perquè aquell dia pugui ser important i perquè allò que vingui després també ho pugui ser igualment.

(Per llegir l’article al NacióDigital)

“Votarem i guanyarem” era el clam amb què va tancar ahir la lectura del manifest de les forces socials pro consulta davant d’una nova grandíssima mobilització al carrer, aquest cop davant els ajuntaments del país després de la suspensió cautelar de la convocatòria del 9-N per part del Tribunal Constitucional espanyol. Pregunta: votarem i guanyarem? Si seguim així, sí. Però les coses es poden tòrcer. I alerta perquè en aquest sentit, qui es mogui, aquest sí, sortirà a la foto de la història, castigat.

No seria el cas de Mariano Rajoy. Si respecte del procés català ell es mogués, si respirés alguna cosa diferent a no fer ni deixar fer, segurament passaria a la història com un governant que malgrat tot va saber rectificar i assumir un rol plenament democràtic, a la fi. Però no ens enganyem. Dos factors destacats ens allunyen d’aquesta hipòtesi: la seva incapacitat per mostrar lideratge real en qualsevol de les seves vessants, i també la seva manifesta al·lèrgia a prendre decisions de pes a l’estil d’allò que fan els estadistes.

El 9-N no s’acaba el món, com molt encertadament va dir Miquel Iceta al Parlament. I jo ampliaria la frase: “El 9-N no s’acaba el món… tant si aquest dia votem com si no”.  I a partir d’aquí, el repte dels qui, ells sí, no s’haurien de moure, concretament de la foto de la unitat del catalanisme i de la defensa del dret a decidir del poble de Catalunya.

Perquè el partidisme i la intransigència no són bons consellers. I a aquells com els qui des de la CUP diuen ara que si el president Artur Mas té “la temptació” de fer un pas enrere perpetrarà “el major frau de la història”, només dir-los una cosa: que en aquest procés no s’equivoquin d’adversari ni de culpable en cas que el 9-N no es pugui celebrar finalment la consulta pactada. Que aquesta vida no va de blancs i negres. Que el poble de Catalunya té tot el dret a votar i amb això guanyar, sigui quin sigui el veredicte de les urnes. I que això arribarà indefectiblement, entre d’altres, per la fermesa mostrada pel president (no diuen que “la major de la història” però assumiran que la major de tots els presidents de l’autonomisme fins ara) en la defensa de la sobirania del poble de Catalunya.

Diu la diputada de la CUP, Isabel Vallet: “La sobirania és popular”. Hi estic d’acord. Però si Catalunya és més a prop que mai en dècades de la seva plena sobirania haurà estat pel maridatge entre la societat civil i les institucions catalanes. El front institucional és també clau, i no té la força ni la potència de l’espanyol excepte en un front: la transversalitat de formacions polítiques que l’impulsen i el legitimen. Que no es mogui ningú d’aquesta foto. Que no s’afebleixi la unitat per fer amb força tots plegats abans, durant i després del 9-N. Perquè no només es tracta de votar i guanyar el 9-N. Es tracta de votar i guanyar. Ni més, ni menys. Votarem i guanyarem? Si ho vol una clara majoria (també dels partits polítics), sí, sens dubte.

(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)

Ahir el president Artur Mas va ser diàfan en el seu discurs d’obertura del Debat de Política General. I ho resumiré en cinc frases que va pronunciar (amb afegitons meus): “Catalunya vol votar, dialogar i negociar”, però necessita interlocutor i aquest no hi és més que per dir ‘no’ a tot. Som davant “d’un abans i un després en la història de Catalunya, que espero i confio que sigui a fi de bé”, confiem que com tots, tot i que això sigui molt confiar. És clara la “necessitat del consens i la força de la unitat”, i caldria que els partits polítics catalanistes s’hi posessin ja. “Catalunya i l’Estat van per vies diferents i en direccions diferents. No hi ha xoc de trens sinó allunyament”, cada dia que passa més irreversible. I finalment: “Ens trobem en una via on perdem instruments i recursos, en una via morta que no porta enlloc”, i per tant cal decidir si volem seguir així o no. Cal poder votar.

Crec evident que el gruix d’aquestes afirmacions seria clarament compartit per la immensa majoria dels qui fa cinc dies es van manifestar a Barcelona dibuixant una espectacular V. Per ells i per una majoria del poble de Catalunya, si atenem a les enquestes i a l’actual composició del Parlament. I per tant crec que hi ha coses que (model d’Estat i relació Catalunya-Espanya a banda) van enfilant via morta. L’una, que la practica Josep Antoni Duran i Lleida força sovint, és la de perdre’s en discrepàncies dins el catalanisme que en gran part les crea el gran gruix del problema: l’interlocutor a la Moncloa i al Congrés dels Diputats. Ells són el gran problema (també per a la tercera via), no frases més o menys afortunades de líders catalanistes que es troben en un moment de tensió màxima. Que Oriol Junqueras també persisteix en errors (i vies mortes) com la lectura i la pràctica del moment polític en clau dels clàssics compartiments estancs que tradicionalment han separat els grans partits catalanistes? Sí, de moment és així. Però els recels mutus no se superaran i la unitat no s’assolirà si només s’incentiva el soroll declaratiu i es perden forces pel camí en el moment més crític i decisiu.

Consti que sé diferenciar entre deslleialtat i discrepància. La primera la considero imperdonable, sobretot quan és reincident i no es pot atribuir per estadística a errors humans o de càlcul. La segona la considero legítima en política i entre els seus protagonistes. Però ara tots dos conceptes s’han de superar i qui hi caigui cal que sigui conscient de les conseqüències de fer-ho, no només en clau personal i en clau partidista sinó sobretot en clau de país.

Duran i Junqueras, com el president Mas, defensen oficialment que l’actual relació Catalunya-Espanya és en via morta. D’acord, doncs si a més coincideixen amb ell en què els trens no van a xocar sinó que s’estan allunyant, que no provoquin més topades entre vagons del mateix comboi. Que no aturin (ni que sigui involuntàriament) allò que la societat catalana i Madrid estan aconseguint amb molt d’esforç. Que facin diferent a allò que els altres n’esperen i l’impuls al conjunt del procés serà decisiu. Encara hi són a temps i jo, en contra del pessimisme de molts, encara hi confio. Malgrat tot.

(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)

Iep! Que el dubte és cosa bona, eh? No hi ha res més repel·lent (i aturador) que la gent que ho té tot claríssim i mai no dubta de res perquè es veu que té poders d’endevinació que a la resta se’ns escapen. Però de tant en tant tenir clara alguna cosa no està tampoc gens malament. I jo fins ara tenia clar que el procés sobiranista tenia opcions reals de reeixir. I ara n’hi ha que m’amenacen la certesa, i tampoc no caldria (els ho demano) que fessin això a un munt que (servidor a banda, que és poc important) estan de veres perquè el poble de Catalunya pugui decidir lliurement sobre el seu futur. I m’explico.

Un dubte ja m’ha vingut primer al cap a l’hora de titular aquesta peça. No sabia si titular com he acabat fent o optar per un “L’hora dels gamarussos”. Finalment he cregut que el descartat era una obertura que donava massa importància a un col·lectiu que crec que la té però no en solitari. La meva tesi? Som a les portes de l’hora de la veritat, a tocar d’un moment decisiu que pot tenir conseqüències històriques per al país (per a bé o per a mal), i aquí és quan més toca que els audaços, els coherents, els valents, els assenyats, els moderats i molts altres, entre ells els gamarussos, hi aportin el seu granet de sorra per decantar la balança. Res no està decidit i en això hi sumarem o hi restarem tots, també els gamarussos d’una banda i de l’altra, dels qui estan pel catalanisme i dels qui estan per l’espanyolisme, dels qui estan pel vot dels catalans en consulta i dels qui no. Les patinades respectives poden fer molt de mal a la causa que alguns diuen defensar. I d’aquí que calgui més cura i cordó sanitari que mai d’entre els qui sintonitzen ideològicament amb segons quins pòtols. Els de l’adversari són un regal.

L’altre dia, sense anar més lluny, un que es veu que deu ser sobiranista em va increpar a Twitter per escriure una piulada en espanyol. És evident que d’haver clissat algunes d’aquelles que també escric en francès o en anglès (segons la temàtica que comento o d’allà on en faig link) no me n’hauria dit res. De fet no ho havia fet mai, ell. Bé, lamentable. Però això a banda, que t’ho poses a l’esquena i au, el cas és que al cap de llista d’UPyD a les eleccions al Parlament li va faltar temps per repiular el tuit de l’altre, i allò va tenir el seu pertinent comentari d’un tercer (aquest gamarús de l’altra banda) tot parlant de la persecució de l’espanyol, del franquisme i tal. Anècdota? Sí, del tot. Però aconsella cura.

Com quan ahir militants d’ERC i de CiU que conec i que tinc en molt bona consideració van començar a esbatussar-se dialècticament a la mateixa xarxa social acusant-se en alguns casos de “vendre’s” a tomb de les últimes declaracions de la vicepresidenta Joana Ortega i la rèplica d’Anna Simó. No són gamarussos però vés que cert atac de nervis no els estigui traint. I m’imaginava uns quants fregant-se les mans per la feina que certs sectors del sobiranisme els poden estar fent. Oi que hem convingut que aquest procés no va contra ningú? Doncs només faltaria que ara els mateixos que hi creuen el fessin rodar pel cap d’altres que estan per la mateixa causa!

Puc fer-ho (i molt perquè el context és força advers) però no vull dubtar que el poble de Catalunya podrà ser consultat sobre el seu futur, perquè és de justícia i va amb els signes dels temps. Però quan els qui diuen defensar els drets del país se n’erigeixen en els seus grans i involuntaris adversaris ja hem vist en més d’una ocasió com de letals que poden arribar a ser. I no queda gaire per al 9-N però pot ser temps més que suficient per esberlar tot allò que moltíssima gent ha anat construint amb il·lusió durant anys. Perquè és l’hora en què certs gamarussos ho poden engegar tot a rodar. Per sort, també és l’hora de tota la resta, entre d’altres la dels polítics que ens han dut fins aquí des de les institucions i en sintonia amb allò que a empès la societat des del carrer. I perquè és el moment del seny més que mai, toca apel·lar a la seva responsabilitat i sentit històric, que caldrà que demostrin que a l’hora de la veritat el tenen.

(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)

Josep Antoni Duran i Lleida és un dels polítics que desperta més fòbies entre la parròquia sobiranista del país. Cas d’estudi. I he d’apuntar que no és el meu cas. És a dir, que allò que em desperta és bàsicament una gran curiositat periodística. Per allò que diu, quan ho diu, com ho diu i el rèdit que ha anat traient d’aquest domini del ritme i de l’escena durant més de trenta anys a primera fila de la política. Fins ara? Potser sí. O no. No el subestimin per les ganes que li tinguin. I m’atreviria a proposar que tampoc se’n menystingui l’opció de suma pel simple fet que no és independentista (també de moment).

Quan diumenge vaig avançar a El Periódico que Duran plegaria de la secretaria general de CiU, en piular-ho a Twitter vaig rebre un munt de reaccions de tots colors. Alguns fins i tot precipitant-se a treure el cava de la nevera per celebrar una retirada que no s’estava donant. Però, i les ganes que li tenen alguns? Això va posar aquell plus de rematada a l’anunci que un servidor havia fet, i que en cap cas parlava de l’adéu de Duran. I sí, es van precipitar i equivocar alguns per aquesta via, igual com altres van precipitar-se en blasmar-lo per no independentista. Una vegada més, gran error.

Quan ell va dir ahir que “mai no m’he sentit incòmode ni amb la consulta ni amb el dret a decidir”, un internauta em va piular: “Com se sentiria si guanya el sí-sí?”. Pensament instantani meu: “I a nosaltres què ens importa?”. En aquest sentit és com Duran ha esdevingut una veritat incòmoda (com el títol d’aquella pel·lícula d’Al Gore) per a uns i per als altres. Però bàsicament l’hauria de ser per als espanyolistes, no per als catalanistes! Perquè Duran com a polític és prova viva que hi ha ben poc a fer a Espanya si un en vol formar part sentint-se català i reivindicant-ne allò bàsic que ens és de justícia. Ell és això i ell constantment s’ha topat amb la paret de Madrid que fins i tot l’ha dut a advertir que ens abocaran a una declaració unilateral d’independència. I que això ho digui en Duran els descol·loca molt. Els incomoda molt, perquè si ho diu un de la CUP o l’Alfred Bosch, doncs mirin, fins i tot en poden fer caricatura que els sumi. Ara! Tot un senyor client del Palace i democristià i president de la Comissió d’Exteriors del Congrés? Això els trenca el contrarrelat sobre allò que passa aquí. O com a mínim ho pot arribar a fer.

En canvi, per al procés català Duran no hauria de ser una veritat incòmoda ni ara ni quan arribi la consulta. Ara no perquè a diferència d’altres com els del PSC està clarament per la consulta, pel dret a decidir dels catalans i per la pregunta acordada pels partits catalanistes. Així ho ha votat Unió. I quan arribi el moment de consultar el poble català i de construir majories pel “sí”, si ell no s’hi suma estarà en el seu perfecte dret de fer-ho i això també legitima la consulta i els qui la defensen sincerament. Perquè la gran força democràtica de la reivindicació del dret a decidir del poble català rau, en bona part, en el fet que aquí una majoria social està per consultar tranquil·lament i cívicament sobre què vol la ciutadania: seguir com fins ara o canviar. És el fonamentalisme d’altres, i el seu poc gruix democràtic a l’hora d’exposar-se al veredicte de les urnes, allò que dóna un plus de legitimitat al procés català a ulls de món, allà on no incomoda allò que és normal (votar en la direcció que sigui) i que aquí cal defensar a totes.

(Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)