Obre jornada amb un cafè de bon matí i després té clar que n’hi haurà uns quants més, “massa”, al llarg del dia. Es justifica dient que en realitat allarga molt els cafès: “Vaig amb la tassa a la mà durant moltes hores“. I el seu punt gourmet amb el cafè ho demostra amb una preferència clara: “Tallat o amb llet, a Itàlia sol”. Aquest link italià.

No és de les preceptives “cinc àpats al dia”, sinó de tres. Al matí, quan té temps, s’anima amb un entrepà (de fuet, xoriço o botifarra blanca), i quan no, magdalena acompanyada del seu cafè. El menjar del migdia, darrerament, va de menú, i a la nit acostuma a no perdonar: a casa. Per menjar, acompanya amb cervesa o vi blanc, i de nit és d’aigua.

El seu restaurant i plat ideal ja no existeixen. De què anava? “Esqueixada” de bacallà. Al restaurant del far de Sant Sebastià, entre Palafrugell i Tamariu. Hi intentava anar un cop l’any, “fins que un any l’esqueixada era bona però ja no absolutament extraordinària”. Va preguntar i va resultar que el cuiner havia anat a treballar a França. No li van saber dir on, així que aquell “quedarà com un plat mític” per Domènech.

Darrerament, amb la seva etapa de diputat a Madrid estrenada fa poc, ha anat a molts restaurants, però no destaca cap especialment, pel ritme que hi viu, tot i que confessa que sobretot té consciència d’haver menjat coses bones en alguns llocs on ho ha portat Íñigo Errejón.

Plats destacats? Això sí: li encanten els spaghetti frutti di mare fets en un barri de Venècia ( “que intento imitar i que amb si fer-ho força bé”, assegura). També li encanten els spaghetti a la putanesca, “però aquests (com el seu origen) són més de batalla”.

El peix li agrada gairebé tot, però “per motius biogràfics” diu que la truita sempre té un lloc especial en el seu podi. Pels mateixos motius (en aquest cas una temporada llarga a Nicaragua), li encanten els fesols amb arròs ( “abans no els podia suportar”). I de la seva terra, té predilecció especial per l’arròs negre i l’arròs a banda. I les carns? Li agraden gairebé totes, especialment el llom a la sal, encara que recorda amb gran afecte el ossobuco com a “plat d’infància”.

De quan menja fora, diu valorar especialment “algunes coses índies de les que sóc incapaç de saber el seu nom” però que considera extraordinàries. Li agrada la moussaka i menjar libanès de la qual tampoc sabria dir el nom de res en concret (encara que li encanti).

Per a les postres sempre es queda amb el tiramisú, “encara que mai trobo el que em feia una amiga italiana”, afegeix amb aquest punt de nostalgia.

(Per llegir l’article a GASTROTALKERS, cliqueu aquí)

El portaveu de Ciutadans a la primera legislatura al Congrés d’aquesta formació, Juan Carlos Girauta, és aquests dies un d’aquells diputats que tot i el període electoral segueix al peu del canó, ja que forma part de la Diputació Permanent. És un dels homes de la màxima confiança d’Albert Rivera, amb experiència en la seva vinculació a la política i als mitjans de comunicació però, en menjar, encara amb link important amb els anys en que era nen. Recorden la sèrie “Aquellos maravillosos años”? En la seva relació amb el menjar, Girauta té aquest punt malenconiós, i ho gaudeix.

Tant en l’esmorzar com en el berenar, això es deixa notar. Un nexe en comú els uneix: el “bocata”. “Com quan era nen”, reconeix. Però entrepà de què? De pernil ibèric o de tonyina. Ni embotits ni formatge. I això acompanyat sempre d’un dels cinc o sis cafès al dia que pren, i amb suc de taronja natural. L’esmorzar, en un bar prop de casa.

Quan descriu el seu moment del menjar, torna el link amb el passat: “M’agrada menjar tranquil però no tinc l’ocasió de fer-ho tant com voldria. M’agrada pensar en aquells menjars que es feien abans, en aquestes sobretaules tan agradables“. El cap de setmana, especialment de nit, aprofita per posar-s’hi.

És més de carn que de peix, amb dos plats predilectes: l’steak tàrtar (picant) i el filet (sempre poc fet). Destaca l’steak del restaurant barceloní Mil921, i aprofita per destacar un altre, veí d’aquest, on també gaudeix menjant: Casa Paloma. El xai també estaria en el seu podi de plats favorits, amb la carn destacada. I si ha d’escollir algun peix, tira per un “que sembli carn”. El rap hi és.

És d’acompanyar els àpats amb Coca Cola Zero. Si hi ha un vi blanc molt fred, igual s’anima. El negre, mai. Li provoca mal de cap.

I quan arriba a les postres és quan es perd. Es reconeix “massa de postres“. Assumeix que hauria de menjar fruita però, ara al Congrés o en el seu dia com a eurodiputat a Brussel·les, quan veu l’assortiment de pastissos… no ho pot resistir. Els seus pastissos favorits, si són casolanes, fetes en el lloc, són els de llimona amb merenga, i també els de formatge. Se sap “molt llaminer” i a la llista afegeix el pastís massini o Sant Marc. Aquesta fase del menjar ja, amb un parell de cafès com li agraden a ell: sols i curts. Ristretto.

Amb el sopar, si és a casa, especialment entre setmana, arriba la calma. Sopar lleuger, tirant de fruita, si fa calor, de gaspatxo, i en general, ho admet, tractant de treballar el mínim. El cap de setmana, si el sopar és amb amics, gaudeix amb la xerrada i una sobretaula llarguíssima, que considera un gran plaer de la vida. Li agrada gaudir de la conversa i el debat, sobretot perquè “aquí surten temes dels que no pots parlar en una altra ocasió amb aquesta tranquil·litat”. I aquí li agrada tirar també del retrovisor: “El plaer de la bona taula t’ajuda a recordar i a rememorar junts el passat compartit amb els amics“.

(Per llegir l’article a GASTROTALKERS, cliqueu aquí)

La vicesecretària d’Estudis i Programes del PP, Andrea Levy, viu des de fa mesos a cavall entre Madrid (on té despatx a la seu central del PP) i Barcelona, ​​com a diputada al Parlament de Catalunya. Això a banda, té un circuit televisiu i radiofònic en tertúlies i entrevistes que la porta de crani tot el dia. I, a sobre, quan hi ha eleccions, que últimament és sovint i que pinta que en breu tornarà a ser el cas, ha de recórrer Espanya, província a província, com a responsable de discurs i argumentari del PP. Com s’alimenta enmig d’aquest panorama? Com pot, encara que amb moments contundents, com el seu discurs públic?

Per esmorzar pren el seu únic cafè del dia, que és llarg i amb llet, sempre en una tassa Dean & Deluca de Nova York. I per acompanyar, no pot faltar mai un Donut. Li encanta aquest producte de brioixeria, que és la seva imprescindible dosi diària de dolç. De fet, així acostuma a obrir una jornada que acostuma a ser boja, tant que amb els seus més estrets col·laboradors, mig seriosament i mig en broma, ja tenen comentat que com a màxim l’agenda els permet fer un dinar important al dia. L’hora de l’esmorzar la acostuma a enxampar amb el circuit mediàtic en dansa, i de nit, o torna d’algun acte o reunió, o té tertúlies també, tot sempre fins tard.

Així, amb aquest panorama, Levy intenta preveure si “el menjar important del dia” serà el dinar o el sopar. Si veu clar que serà el sopar i que abans menjarà quan pugui però no abans de les 15h, tira d’un entrepà a mig matí. Té dos predilectes: el de fuet i el de croissant amb mortadel·la trufada i tomàquet confitat. Davant de la seu central del PP, a Madrid, diu que troba aquests i molts altres entrepans, en un lloc, pastisseria Mallorca, que li recorda a la cadena Farga de Barcelona.

No acostuma a menjar de forma molt abundant, sobretot perquè habitualment a primera hora de la tarda té reunions de treball gairebé sempre. Això sí, dues vegades a la setmana mínim (perquè així els ho van recomanar al seu dia i perquè s’ha aficionat molt a això) menja “berberetxos”. A la llauna o al vapor, la “tornen boja”. I per què li van recomanar? Doncs perquè tenen ferro, “més que la carn i els espinacs”, i això li dóna energia per a la seva agenda de bojos.

Li agrada especialment el peix (si es pot donar un “homenatge”, que sigui de marisc) però el menja especialment quan va de restaurant, perquè cuinar a casa li costa. De fet, a casa, si ha de cuinar (habitualment per sopar) tira bastant de pizza, de formatges, verdures al wok o d’alguna carn que abans s’ha congelat. Congela bastant.

Li agrada més el vi blanc que el negre, no li fa cap lleig a les canyes de cervesa, però últimament s’ha aficionat (i assegura que és “super tendència a Madrid”) al fino, xerès, camamilla, pal tallat i begudes per l’estil, tant per dinar com per sopar.

La líder de Ciutadans al Parlament de Catalunya és gaditana de Jerez de la Frontera. Però als seus 34, ja fa anys que viu a Barcelona i que parla perfectament el català. Té capacitat d’adaptació al medi, i té fama d’aprendre ràpid. Flueix per la cambra catalana, lleugera, com la seva dieta (en general).

El més contundent, els seus atacs als partits independentista a banda, és, pel que fa a la seva dieta, l’esmorzar. El considera el menjar més important del dia, i sol esmorzar fruita (depèn de la temporada: kiwi, maduixes, taronges … la pinya NO li agrada), pa torrat integral amb oli i formatge fresc o gall dindi. Això acompanyat d’un got de llet desnatada o suc de taronja natural (els de pot no els pren). A mig matí, quan té temps, pren un mini entrepà de pa integral amb formatge i un got de suc natural o llet (sola o amb Cola Cao). Per cert, que és una addicta del formatge. Si no en menja en 2-3 dies, l’hi demana el cos.

I quan arriba l’hora de dinar, assegura que li va tot (carn, peix, pasta ..), però especialment els plats “de cullera”. El que no li agrada gens són vísceres, cervells, ronyons…

Com observem, la seva dieta sembla elaborada per un professional mèdic dels que treballen per una dieta equilibrada. Però aquests especialistes, els nutricionistes, acostumen a recomanar també cinc àpats al dia, cosa que Arrimadas, pel seu ritme de treball, del parlament al plató, del plató al partit i a mil i un llocs més, no es pot permetre sempre. Berenar, doncs, poques vegades, i quan ho fa pren un got de llet (sola o amb Cola Cao).

Per sopar, quan pot sortir especialment, li agrada el menjar japonès. En el més quotidià tira per coses simples com la truita, verdura, pit de pollastre a la planxa… això sempre que la seva agenda no li imposi sopars o pica-piques de treball.

És més de salat que de dolç. De fet els seus capricis són normalment coses salades, com uns bons ous ferrats amb patates. Unes postres que li encanten és el típic català “mel i mató”. I intenta no menjar fregits, però si n’hi ha, els menja perquè li agraden

(Per llegir l’articl a GASTROTALKERS, cliqueu aquí)

Pocs no coneixen al carismàtic i mediàtic president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla, de qui una de les estampes que la majoria retenim en la memòria és la d’ell obsequiant unes anxoves a l’inquilí de torn de la Moncloa. Però això no ho fa només en clau de promoció d’un producte que es relaciona molt amb la seva regió. Els que el coneixen bé el descriuen com un “fanàtic tastador d’anxoves”, que sap identificar gairebé d’on van sortir i on les van pescar. Això és així, però pel que fa al menjar, Revilla té les seves altres predileccions, anxoves a part, i és considerat “un tipus amb paladar”.

Per esmorzar, és de llet amb “sobaos”, un pa de pessic típic de Cantàbria que s’ha popularitzat fa anys més enllà d’aquesta comunitat, gràcies a la pastisseria industrial. I el què hagi aquí serà del poc sucre que ingerirá durant el dia, ja que és molt més de salat que de dolç.

És de menjar frugal, poc, però plats contundents. És de plats de cullera, de guisats… amb una predilecció especial: el cocido de Liébana, típic de Liébana, molt semblant al cocido madrileny, però per exemple amb el cigró típic de la zona, més petit. I amb el cigró, la seva carn de matança, patata i verdures com la col.

Lo seu és la cuina tradicional, no la més innovadora, i quan viatja per Espanya tendeix a demanar per l’especialitat o el plat o producte típic del lloc. De primer, en grup, és de demanar un variat de tapes, on no pot faltar el formatge (del qual n’és fan)… si no és que el reserva per a les postres.

A Santander hi té un restaurant destacat d’entre els seus predilectes: Zacarías, d’on li agrada amb destacada afició l’arròs amb verdures i bolets. Ell, de fet, és molt aficionat als bolets (amb els moixernons al capdavant), i li agrada cuinar i anar a agafar-los a la muntanya.

Per acompanyar dinar i sopar és de vi negre molt per sobre del blanc, i més de Ribera que de Rioja. A casa acostuma a sopar fruita, entre setmana. I quan queda amb els amics, ell és feliç si troba un restaurant amb zona a l’aire lliure on poder fumar cigars. Tanca amb això i amb un whisky.
(Per llegir l’article aGASTROTALKERS, cliqueu aquí)

Ja no passa com quan per sorpresa es va convertir en la revelació de les eleccions europees de 2014, però déu n’hi do la de mirades que encara a hores d’ara se centren en ell. I sembla bastant clar que això no ho s’acovardeix. Serà en part perquè és d’agafar forces amb la seva dieta habitual?

Pablo Iglesias, el líder de Podem comença el dia amb força i sol esmorzar suc de taronja, cafè amb llet, una torrada amb tomàquet i oli i una llesca de pernil serrà, i fruita. La torrada “amb tomàquet i oli” és allò del “pa amb tomàquet” tan popular i típic a Catalunya, un front que políticament té cura especialment amb la seva defensa d’un referèndum que el PSOE de moment ja li ha dit per activa i per passiva que no accedirà a celebrar de cap de les maneres. Però ell aquí que persisteix, amb aquesta energia que agafa de bon matí.

Al migdia, diuen els que el coneixen bé i treballen amb ell colze a colze, que darrerament freqüenta molt el menjador del Congrés i el seu menú del dia. El menú, a la manera “no casta”, com tants fills de veí fem cada dia quan ens toca menjar fora de casa. Això sí, també com la immensa majoria, el que prefereix és el menjar casolà de la seva mare. Concretament, els seus llenties, “cocido” i truita de patates.

I quan falla la cuina de la mare, Iglesias també s’anima a la cuina. Li agrada cuinar pasta, costum que arrossega del seu temps d’estudiant a Itàlia. I en èpoques de molta feina (com estaria sent ara el cas), tendeix a menjar amanides “amb de tot”, diuen els seus companys que “per aguantar el ritme”.

Quan cau el dia, també com ens passa a molts, opta per un sopar lleuger. I per complementar els àpats, li agrada la cervesa doble malta (com deia l’anunci, “doble o res”) i els vins de Toro. En això, com en l’esmorzar i en la cuina predilecta de la mare, demostra que el seu és el contundent. Doble o res. En això estaran pensant quan analitzen la seva estratègia, alguns dels seus interlocutors en les negociacions per formar nou govern a Espanya.

(Per llegir l’artícle a GASTROTALKERS, cliqueu aquí)

Carles Puigdemont va ser escollit fa poques setmanes President de la Generalitat de Catalunya per sorpresa. I entre els primers sorpresos, ell mateix, que fins feia poc estava fent plans sobre com es reincorporaria al periodisme quan deixés la política al final del seu segon mandat com alcalde de Girona, una cosa que Puigdemont s’havia marcat com a compromís. Però aquí el tenen i així que anem coneixent a poc a poc el relleu d’Artur Mas. També per l’estómac.
Un ritual que té cada matí és fer-se ell mateix el seu cafè sol (amb una mica de sucre), que és el seu esmorzar. Això és tot. Però en l’elaboració del cafè està la cosa, el ritual. No té una Nespresso, i neteja el filtre cada vegada, amb aigua molt calenta. D’aquesta agua a alta temperatura que surt de l’aixeta, un últim rajolinet el deixa caure a la tassa on es prendrà el cafè. Així l’escalfa mentre la màquina treballa, esperant-la. Detalls. Costums.

Però ja a taula, lo seu és, amb especial predilecció, el steak tartar amb un punt de picant. Li encanta. I de ben a prop li segueix el conill rostit. I com l’acompanya? Preferentment amb vi negre DO Empordà, del qual n’és molt fan des de fa anys. Per acompanyar o complementar, li encanten els formatges, en general tots però especialment els secs i forts.

I plats preferits a part, aquí us apunto unes fílies i unes fòbies culinàries que té. Li agraden molt els arrossos. Tots, amb totes les combinacions possibles, amb una excepció: no pot amb l’arròs amb llet. En canvi, ell que és fill de pastissers, és un gran aficionat a la rebosteria, amb un favorit per a les postres: la mouse de xocolata.
Apuntar aquí que Carles Puigdemont és fill d’un petit poble molt proper a Girona capital, de nom Amer (La Selva). Allí, els seus pares tenen una pastisseria popularment coneguda com a “Can Crous“. La vessant del dolç, per tant, la controla des de ben petit. Però ja hem vist que també tira per la carn crua. És home de contrastos, com ho va demostrar també culinàriament parlant el dia que va abandonar el càrrec d’alcalde de Girona, amb un dinar a la Fonda de Can Roca (regentada pels pares dels números 1 del món) i sopant en un establiment de la popular cadena gironina de bars de taps i entrepans König.

(Per llegir l’artícle a GASTROTALKERS, cliqueu aquí)

El PP el va caricaturitzar com a “Naranjito”, i ell en va saber treure petroli per guanyar notorietat. El PSOE el va titllar de “marca blanca” del PP, i ara pacta amb ell i l’elogia… i ara està a les seves mans. És un noi amb sort o sap buscar-la? Són les circumstàncies o és ell qui es té cura a si mateix? Els que el coneixen bé defensen que s’intenta cuidar (tot el que pot). I, en aquest sentit, les coses que li agraden de menjar van molt lligades amb el seu estil de vida.

No és massa bon cuiner, però sap cuidar-se i sap d’on proveir-se. La seva mare sempre explicava que quan Albert Rivera se’n va anar a viure sol a Cerdanyola, s’anava de la casa familiar el diumenge a la nit carregat de tuppers. Ell mateix reconeix que bàsicament sap cuinar “coses de solter”: ous ferrats, spaghetti i poc més.

Però la seva alimentació tendeix a ser sana, tirant habitualment de selecció tipus “menú wellness” (amanides, coses a la planxa…) dels que s’ofereixen per exemple al Parlament de Catalunya, on hi ha estat des de 2006. No és que li agradi menjar en excés, la quantitat justa i bons aliments.

El que més li agrada per a un sopar fora amb amics són unes taules d’embotit i formatge amb pa amb tomàquet i un bon vi. També li agrada bastant la carn. Sempre demana “un filet i ens el talles a trossos, per compartir”.

En campanya, quan es fa inevitable, passa per algun restaurant fastfood on no té un clàssic establert. És a dir, no és fidel al Big Mac del McDonalds ni al Whoopper del Burger King. De fet, en aquests llocs sempre prova coses noves que fa poc que han sortit.

Pel que fa al dolç, cal dir que no és el que més li agrada, lligat amb el tema de la vida sana, però se li il·lumina la cara si després d’un acte llarg, es troba unes llaminadures o alguna cosa de xocolata al camerino. Si li entra la rauxa de menjar dolç, els Donettes són la seva millor arma. No faltaven mai al seu cotxe de campanya.

I pel que fa al beure, és addicte a la Coca-Cola Zero, li agrada moltíssim. El seu equip sempre s’ha d’encarregar de tenir un parell als camerinos els dies d’acte i a les neveres de la seu. També li agrada el vi, sobretot el negre, el Azpilicueta li encanta, per allò que és fan d’un sopar de pica-pica amb una copa de vi. I quan arriba la fase dels gin tònics, Rivera és fidel a Martin Millers, encara que també pren Seagram’s i Larios 12. Un “noi sa”, amb les seves llicències.

 (Per llegir l’article a GASTROTALKERS, cliqueu aquí)

L’ara president en funcions, Mariano Rajoy, té fama de ser un senyor molt clàssic, d’aquells que es descriuen com “xapats a l’antiga”.  A ell, de fet, sembla com si li agradés fins i tot incentivar aquesta imatge i li agrada autodefinir-se com algú “previsible”. En els seus gust culinari, com a mínim, això es confirma.

Perquè, ¿a que a ningú li sorprendrà si diem que Rajoy és un gran aficionat als plats de cullera? I si ja ho confirmem i especifiquem que un dels seus plats de referència és el “cocido gallego”, ja tenim el retrat previsible complet. Però més enllà del “cocido”, el que a ell li agrada és tirar de cullera i de plats contundents d’aquells que són calòrics sense complexos, com ara la tripa. Es nota que ve de terra gallega, un racó de la península on el clima convida a la cullera. Ell, de fet, sobretot és fan del brou.

I té un lloc de referència entre els seus preferits, on va dur a Ana Rosa Quintana en un especial que li va dedicar i que està molt a prop de la seu central del PP, a Madrid: la cervecería El Santo, amb parets plenes de fotos de curses de toros, i amb una de Camarón de la Isla, que ens serveix per fer un link amb una altra de les debilitats culinàries de Rajoy.

Perquè sí, el líder popular li encanten els camarons. Ho van comprovar al restaurant Agua de Barcelona, ​​en l’última ocasió en què Rajoy va visitar la capital catalana va menjar aquí amb part del seu equip. Li agrada la conversa distesa a la taula i culminar d’una manera diferent. Perquè ell de dolç no acostuma a tirar. No és ni tan sols de postres però, això sí, si el local ho permet, li agrada culminar amb un cigar (i si no, també, directe a la terrassa). Li agrada fumar cigars, això ho sabem la majoria, però el cas és que no és una afició que li agradi practicar de tant en tant, sinó que si pot rubrica el menjar pur en mà. Contundent, com el conjunt de predileccions culinàries de l’encara president, ara en funcions. A Moncloa segur que té un bon carregament de cigars, i en breu veurem si ha de traslladar-ho a Gènova 13, deixar-ho on està o emportar-ho directament a casa.

 (Per llegir l’article a GASTROTALKERS, cliqueu aquí)

Això de ser esportista marca. Pedro Sánchez va ser jugador de bàsquet a l’Estudiantes, i es veu que encara en conserva alguns hàbits, perquè el líder socialista i aspirant a la presidència del govern, ni en aquests dies d’estressants negociacions de resultat incert no es salta certs hàbits alimentaris que l’acompanyen des fa anys.

Els nervis no li treuen la gana i ell es manté en esmorzars molt potents, amb batuts de fruita de temporada (pinya, kiwi, plàtan, poma …), acompanyats de generoses torrades amb mantega i melmelada. Després, entre hores, tant al matí abans de menjar com a la tarda abans del sopar, tira de fruits secs.

I encara que en el seu dia a dia és de menjar lleuger, no pot negar que li agrada menjar i d’aquí que li encanti la paella, però també la pasta, el peix i la carn a planxa. Això sí, l’amanida, en principi, que no falti. I tot i que no acostuma a prendre postres, si cau haurà de ser gelat.

És molt fan dels gelats, tant a l’hivern com a l’estiu. De fet, quan ve a la meva ciutat, a Barcelona, ​​s’acostuma a fer un homenatge de gelat a la Cremería Toscana, en ple Eixample.

Però com que no només de paella i de gelat viu Pedro Sánchez, sapigueu també que és molt fan del menjar japonès. I ja que abans us he citat la meva ciutat, remato dient-vos que un lloc que no acostuma a perdre tampoc en les seves visites a Barcelona és el restaurant Ikibana, concretament el que està situat al barri del Born, a dues passes del Parlament de Catalunya. Una fusió entre cuina japonesa i brasilera. Molt cosmopolita tot.

Li encanta el sushi i el món udon, aquest fideu gruixut fet de farina, tan popular a la cuina japonesa. Això sí: no li agraden els fregits. Igual com toca el mínim l’alcohol. Per menjar acostuma a tirar d’aigua, i molt poques vegades de vi. Com a molt, per menjar, cervesa sense alcohol, que el reserva bàsicament per quan algun dia decideix allargar una mica la jornada amb amics i companys més enllà del sopar. I és aquí on es suma a la beguda de moda als bars de copes: el gintònic.

No sabem encara si arribarà o no a president, però si es dóna el cas, aquí van unes quantes idees per als cuiners de la Moncloa, per si arribat el dia i com a benvinguda li volguessin preparar algun àpat al seu gust.

(Per llegir l’article a GASTROTALKERS, cliqueu aquí)