Ahir em van passar per WhatsApp un d’aquells vídeos virals que corren com la pólvora. I la cosa anava d’un vídeoclip amb un títol de cançó entranyable: “Viejoven“. Va de gent jove que sembla vella, pel que diu, pel que fa, pel que projecta. Casualment, o no, a la pantalla de la tele apareixia en aquell moment Javier Maroto, del PP, en teoria un dels puntals de la presumpta renovació a can Rajoy. Però el seu discurs bé el podria haver pronunciat el molt vintage president espanyol que ens ha tocat en gràcia, igual com el fundador del seu partit Manuel Fraga, i no tant Aznar perquè aquest ara el tenen sortit de mare. De fet, els volia fer un apunt sobre l’últim sidral a can PP (però no només), perquè els confessaré que el moment Mas-Cup em té força cansat i això que de la controvèrsia sobre si els cupaires faran president el candidat de Junts pel Sí només en fa uns dies. Però és que ja veníem cansats de casa, en això. Els partits independentistes fa massa que desafien la sort. I la paciència del votant la tenen massa posada a prova. Per tant, apunt sobre l’univers PP (amb l’independentisme al fons).

Diuen que hi ha fins i tot alguna enquesta que diu que el 20 de desembre els populars podrien quedar tercers en les eleccions espanyoles. A partir d’aquí, primera idea: a veure si els de Junts pel Sí troben un raconet entre negociació i negociació per investir Mas, i van confegint una llista que ajudi a rebentar el mapa polític espanyol. La seva fragmentació política, la debilitat dels seus actors és un escenari a no menystenir. A Catalunya, l’independentisme no va tan sobrat de forces com per no voler aprofitar aquesta oportunitat. I una candidatura potent que irrompi al Congrés dels Diputats amb una trentena o una vintena llarga de diputats podria aportar oxigen. I fora idees velles i esquemes antics. L’esperit “viejoven” aquí no ha de tenir cabuda. Que les noves generacions de polítics, ara que som en plena transició catalana, no badin amb prejudicis del passat.

I segona idea: Aznar té raó. I ja em perdonaran però els periodistes, més enllà de fílies i fòbies, hem de mirar de ser equànimes. Aquest home és com és i molt del que diu fa la basarda que fa, però té raó quan diu que Ciutadans pot fer un forat important pel centre-dreta al PP de Mariano Rajoy. Perquè no hi ha res més retro i caduc que l’antipolítica (o la no-política, dit en suau) que practica un partit que de nou pot passar de la majoria absoluta a l’oposició, així de cop, per mèrits propis. Per desconnectat del món, no només de Catalunya. Estan cansats, exhausts, i ara davant la puixança de Ciutadans a les enquestes només se’ls ocorre dir (al pobre d’en Maroto mateix) que els d’Albert Rivera són de centre-esquerra. Sí, és clar, que li ho diguin a Carina Mejías o a totes les agrupacions que al País Valencià van passar-se en bloc del PP a Ciutadans tan bon punt els d’Alberto Fabra anaven esmunyint-se de les institucions. El discurs de la impotència, de la decrepitud fins i tot en boca de gent jove. Un procedir que del PP es pot esperar (i fins i tot celebrar) però que d’altres hauran de conjurar amb totes les seves forces. Apuntin aquí a Catalunya. I que ningú no rigui fins que no hagi acabat la funció. A veure qui guanya a “viejoven”.

(Per llegir l’article al Món.cat, cliqueu aquí)

No cal demanar perdó per guanyar. No si es fa netament i democràticament i àmpliament i contra els elements, com ha estat el cas a Catalunya. És força nostrada, l’autoflagel·lació, però seria del gènere absurd que amb 72 de 135 escons algun independentista se sentís perdedor. Només podria passar per un excés d’autoexigència, per comprar els arguments de l’espanyolisme o per confondre guanyar de molt i no de moltíssim amb perdre.

72 escons, 4 per damunt dels 68 que donen la majoria absoluta, amb ben bé un 78% de participació és una dada espectacular. Un resultat electoral que en qualsevol racó democràtic del món i sense un incompetent polític al capdavant del govern de l’Estat hauria de moure alguna cosa. Que a Espanya quan passen coses d’aquestes, els seus principals partits només es mouen per traure ferro a la cosa? Doncs és el seu problema (cada dia més greu i irrecuperable). Però no comprem des de Catalunya aquest procedir tan absurd. Per no caure-hi només cal fer una ullada a la premsa internacional (de dretes i d’esquerres) i veurem clar que qui vaga per l’espai sideral, abans Ca-talunya no se n’hagi independitzat, és Espanya. El gruix dels seus polítics i de la seva premsa, més concretament.

Dic tot això bo i sabent que el resultat electoral no va ser el millor dels possibles. Perquè sabia que la Cup queia molt simpàtica pertot però que, de tenir paper decisiu, podria plantejar certs dubtes en el procedir, d’aquells que distreuen de l’objectiu que per damunt de moltes altres coses uneix en la il.lusió el bloc majoritari i guanyador de l’electorat. Així, l’última força política podrà tenir pendent la primera durant uns dies o setmanes sobre si l’important ara és pensar en si Artur Mas és president o no. I això malgrat que a Madrid això seria celebrar amb xampany, malgrat que com a interlocutor al món s’ha demostrat una sort, i malgrat que ha fet el que pocs se n’esperaven des del sobiranisme i ha convertit la coalició hegemònica de l’autonomisme en un record del passat. Ha sacrificat CiU per impulsar un projecte polític que en transcendeixi i ara encara li retrauran la corrupció d’una cosa que ja ni existeix i n’hi haurà que voldran anar més enllà que cap jutge, que sembla ser que ni ha pensat en ell per aquests temes.

És com de gag del Polònia, pensar que tanta il·lusió, tant d’assolit i tanta feina (gens fàcil) que encara queda per fer es pot aturar en pensar si la persona proposada per la llista que ben bé triplica la segona serà o no serà president. És com estrany però passa. Ens descriu també. Com quan comprem el relat dels altres i no sabem valorar victòries polítiques que costen molt d’assolir i que aquells que les neguen miren a distància sideral. L’independentisme no ha de demanar perdó per guanyar, però ha de reflexionar i no ha de pensar que per haver-se imposat el 27-S ja ho té tot assolit. Perquè no és així. Perquè aquestes eleccions no anaven més que de superar una etapa més en una llarga cursa d’obstacles. Encara s’és a temps d’ensopegar, i molt. Però seria una pena i, sobretot, seria absurd.

(Per llegir el diari a el Món.cat, cliqueu aquí)

Mirava el debat de TV3 de diumenge nit i, a banda de passar força vergonya aliena, pensava en el paper manifestament incòmode de Raül Romeva. Jo pensava que efectivament ningú no l’havia obligat a assumir el cap de cartell de Junts pel Sí, però a la vegada entenia que una veueta interior (com aquella del “Magnum” Tom Selleck a la mítica sèrie) li ho havia aconsellat. Entenia això pel moment crucial que viu el país, davant d’una elecció molt transcendental, i a la vegada entenia que assumir el paper de “convergent” de la pel·lícula és especialment dur per a algú que ha viscut confortablement en la trinxera política que, com el paper, tot ho aguanta.

Artur Mas ho hauria fet millor que Romeva en el debat? Sí, sens dubte. No hauria deixat passar les invectives d’Iceta sobre el tancaments de plantes d’hospital i li hauria recordat que a Andalusia, amb la seva estimada Susana Díaz també se’n tanquen i ho critica l’oposició ferotgement. Ella no és una psicòpata neoliberal, oi? Bàsicament s’ha trobat un context econòmic endimoniat, ella amb la diferència que la seva comunitat no rep menys del que aporta. I tanca plantes d’hospital també. Mas hauria contestat això sense complexos, igual com hauria viscut amb tranquil·litat d’esperit l’estil tavernari que va desplegar eficient n’Arrimadas, igual com Rivera i companyia al Parlament de fa anys, per rebentar el debat i arrossegar el nivell allà on volen dir que es troba i assenyalar-lo a la vegada amb el dit acusador. Mas ja ha fet durícia amb això i no hauria reportat ni un segon de glòria a la substituta d’urgència (del Rivera també absent) en la particular competició que els de Ciutadans lliuren amb el PP d’Albiol a veure qui és més hooligan i mira de pescar més votant extrem.

Mas hauria fet això i hauria amortit el fals orgull amb què Espadaler diu defensar ara una acció de govern amb què el líder real d’Unió (Duran, un altre que no era al debat) mai no ha estat lleial de veritat, ni en fons ni en forma. I hauria contrastat fàcilment amb el mantra de la desobediència de la Cup. I tantes coses que hauria fet Mas ben fetes, però que no van passar perquè no calia i, més i tot, perquè no es corresponien al moment polític que viu el país. Perquè Mas ni és la solució ni és el problema. I igual com pot fer moltes coses ben fetes, té dificultats en unes quantes. Romeva no va estar bé però va ser-hi, que era suficient. I amb ell a plató es definia una diferència clau. La que explica que el sobiranisme, i amb ell una part substantiva del país, no està per guanyar debats petits com el de l’altre dia a TV3, o l’anterior a La Sexta o l’altre a 8tv.

Aquí Mas es mossega la llengua i empassa. Junqueras igual. I Romeva també. I l’altre i el de més enllà. Per un objectiu que els cínics assenyalen amb el dit hipòcritament i que els ignorants (de forma militant o no) no poden entendre. Però a aquests últims, als uns i als altres, els està passant pel damunt, de debat en debat, el gran, l’important. El que justificarà, de reblar el votant amb l’impuls i la força definitius, que Romeva no ho hagi tingut fàcil, que Mas tampoc i molts altres igual, però, malgrat tot, acabin amb la sensació d’haver fet la feina ben feta. D’haver fet el que calia malgrat no ser el més agraït. Llavors, potser, el sobiranisme els haurà de donar les gràcies, i ells a la resta. No pinta fàcil, ho sé. Però ningú va dir que ho fos. Per a ningú.

(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)

Fa uns dies, un amic d’Iniciativa em va confessar que el candidat de Catalunya Sí Que Es Pot havia estat una patinada i que no rutllava. Després vaig entendre millor, mercès a aquesta confessió feta amb cara de patiment, l’última frase per a la història de Pablo Iglesias, de tints etnicistes. No havia estat una escalfada. Havia estat premeditat i, de fet, desesperat. Ara ha fet com que es disculpa per venir a dir-nos als fills i néts de la immigració que naltros per designi diví hem de votar in saecula saeculorum partits amb seu a Madrid. Però la seva pensada per venir a justificar-se (tard i malament) encara ha estat més lamentable. I els explicaré perquè.

Abans però, deixin que m’aturi en allò que va dir de “sacar los dientes”, en aquell fatídic míting. En això sí que li haurem de fer cas i els haurem de mostrar. Però a ell i a la resta que com Iglesias ens insulten com a poble amb la seva ignorància, amb la seva mala intenció, o amb totes dues coses alhora. Mostrem-los les dents, però per somriure. I per fer-ho no com ell i Aznar, que quan ho intenten fan aquella ganyota inquietant. Proposo que els catalans mostrem un somriure ben sincer, símbol d’optimisme enfront la crispació, de concòrdia davant de voluntat de discòrdia. Somriguem, perquè certes barbaritats com aquestes, tan exteraterrestres aquí, són les que han alimentat i alimenten el canvi polític i la revolució democràtica que a Catalunya s’està donant amb gent de tot origen i condició empenyent-la.

I per reblar, ara sí, un comentari sobre la seva nefasta justificació a l’hora d’utilitzar l’origen de la gent per dir-los què han de votar i què no. Diu que un “chico” li va dir no sé què pel carrer. Com la niña (inventada) de Rajoy, aquella que els seus assessors es van treure de la màniga per mirar d’imprimir un pèl d’emoció al tram final d’un debat (i que no van aconseguir). D’aquella “niña”, a “el chico de Pablo”. Diu que li va retreure que no entenia Catalunya perquè només es movia per l’extraradi de Barcelona. I d’aquí, en teoria, que el líder de Podemos s’escalfés i digués l’absurditat demagoga que va proferir a crits en un acte de campanya. Però no, Pablo. Primer, no cola. I segon, tu no ens entens perquè et penses que ens pots prendre el pèl amb “milongues” d’aquestes i a més venir a dir qui es més o menys català, a una societat i una política catalana que sempre han conjurat aquesta pràctica. A això vénen clàssicament a la campanya catalana els paracaigudistes espanyols. A agitar la zitzània social, entre una ciutadania que no ha compartit mai del frontisme que tant agrada i que tant li convé electoralment als Iglesias i als Rajoy, aquells extrems que com tots tant s’acaben tocant. I d’això n’hi ha qui en diu “nova política”. A fer amb cueta el mateix que durant dècades han practicat amb delit els José Bono, Juan Carlos Rodríguez Ibarra o Esperanza Aguirre de torn. Aquesta és la millor alternativa i horitzó de canvi que ofereix la política espanyola als catalans, siguin independentistes o no. Si ets independentista, amb aquest panorama, no pot fer més que mostrar les dents amb un ampli somriure, no troben?

(Per llegir l’article a ElMón.cat, cliqueu aquí)

Les enquestes, les de tota la vida, davant unes eleccions com les del 27-S on tot haurà canviat tant (començant per les candidatures que hi concorren), serviran per retratar poc i més aviat per condicionar massa. L’esquema que ens apunten tira de les coordenades de sempre, quan aquestes han estat fulminades. Però dit això, retinguin només una dada. Una que uneix tots els sondejos publicats fins ara. Hi ha un important frec a frec entre els partidaris de la independència i els qui no la veuen. I això, de no canviar alguna cosa força significativa en les pròximes dues setmanes, quedarà retratat així a les urnes i deixarà un panorama complicadíssim de gestionar.

I és que a ‘Junts pel Sí’ les coses no li poden anar bé. Ha d’aspirar a què li vagin molt bé si del que es tracta és de tirar endavant el full de ruta pactat per Convergència, Esquerra i les entitats sobiranistes. Cert votant sobiranista convençut que s’havia relaxat uns mesos enrere ha despertat i s’ha reactivat. El clavegueram de l’Estat, els Felipe i companyia l’han fet reviscolar. Però és evident que l’unionisme també ha jugat les seves cartes a consciència, no sempre de forma contraproduent per als seus interessos, i també ha ajudat a fer prendre consciència que aquestes eleccions van de debò i que no ho diran però tenen caràcter de plebiscit. Part d’aquest vot també s’ha activat i té camp per córrer.

Davant d’això, s’obren tres incògnites de vot importants. Està clar per a què servirà el vot per a ‘Junts pel Sí’ i per al PP i Ciutadans. Però, i per a ‘Catalunya Sí Que Es Pot’? Colau ja ha demostrat a Barcelona en poc temps com de poc que inquieta ningú a l’establishment i a Madrid, i la capital catalana queda fora de l’AMI, i avall que fa baixada i a una altra cosa. Ells estan per una altra cosa. No per la construcció d’un nou estat.

I Unió? Més d’un militant dels que encara els queda es va estirar els cabells quan aquest cap de setmana va veure com Enric Millo repicava ben bé paraula per paraula declaracions de Josep Antoni Duran i Lleida a la premsa, per donar per finat políticament Artur Mas. Això és el que els queda. Magre. I força inútil per a una opció o la contrària, de les dues que es contraposen en una elecció amb caràcter plebiscitari.

I la Cup? No serà obstacle, et diu en petit comitè la seva gent. Però no ho poden dir. I el debat nominal sobre si Mas i Convergència sí o no pot fer perdre energia i temps, i sobretot unitat d’acció i força quan més calguin a l’independentisme. Saben que a l’hora de la veritat el denominat “vot útil” els pot retallar l’expectativa de creixement.

Bé, i del PSC ja no parlo en clau d’incògnita. Felipe i el PSOE els fan la campanya en contra cada dia (des de fa dècades) i això no ofereix cap tipus de dubte. Centrem-nos tots plegats en d’altres, que no són pocs, a veure si enquestes a banda afinem la punteria de cara a les eleccions catalanes de les nostres vides. Que no són unes més i que, malgrat el que ens diguin en els pròxims dies, faran patir. Perquè, o alguna cosa important es mou a una banda o l’altra, o això anirà just. Molt.

(Per llegir l’article a ElMón.cat, cliqueu aquí)

Quan el 1982 els socialistes van accedir al govern espanyol, Alfonso Guerra, el gran braç executor d’aquells governs de Felipe González (i unes quantes dècades després, també executor -en un altre sentit- de l’Estatut de Catalunya votat en referèndum), va dir que amb ells a Espanya no la coneixeria ni la mare que la va parir. I tenia raó. Bé, en tot cas en força coses sí, però no així amb una qüestió de fons. Un detallet important per als catalans. Perquè resultava que el nou règim havia de representar un respecte fins llavors inèdit vers Catalunya i el seu sentiment nacional. I bàsicament es va optar per la política del “fer com si” allò passés. I aquella Espanya que no la coneix ni la mare que la va parir (en moltes coses menys en això) és certament en part “la niña de Felipe González”. Na Carme Chacón ja se’n pot reivindicar com ho va fer mitinerament fa uns anys per contraposar el seu projecte a allò de “la niña de Rajoy”. Però no. Ella no és “la niña de Felipe”. N’és, en tot cas, un producte polític més, un exemple més de com passen les generacions però cert pòsit sociològic que estigmatitza la reivindicació i la diferència catalana com a egoisme i intransigència persisteix malgrat el pas dels anys i malgrat els esforços democratitzadors i d’homologació plena que molts (i molts d’ells catalans) durant dècades han intentat amb l’Estat espanyol, amb un èxit perfectament descriptible.

Aquesta Espanya on Catalunya mai pot sentir-se del tot plena més enllà de copsar-se plenament menyspreada és també filla de Felipe González i d’un partit socialista que quan es tracta de plantar-se davant de Catalunya bàsicament entén del llenguatge de l’amenaça o el de l’estigmatització. Només José Luis Rodríguez Zapatero com a president va semblar que ho entenia, però no. Ara malauradament no li ho podem preguntar a Pasqual Maragall, però el seu desencís amb l’engany del llavors líder socialista va ser evident quan el president va dipositar-hi totes les seves esperances federalistes. Ara d’allò no en queda més que una gran decepció. Una més. Una nova decepció a la qual només es contraposa insult (sobretot a la intel·ligència) i menyspreu, sense cap proposta creïble o en positiu. Això també és fill de Felipe, com la seva carta de fa dos dies a El País, ple de prejudici i de política antiga, que no passada, perquè hi ha una manera de fer vers Catalunya, caduca i retrògrada, que persisteix, que roman, i que mentre Catalunya formi part d’Espanya, es manifestarà desacomplexadament. I encara ho farà més en els pròxims temps.
Si de les eleccions del 27-S no surt una majoria que planti cara a aquesta manera de fer, també sense complexos i buscant força, el catalanisme podrà tenir tots els arguments del món, que seran igualment esclafats. En aquest sentit, i com que cada dia més gent n’és conscient, entre d’altres ajudes inestimables mercès a articles com el de l’expresident espanyol, paradoxalment (o no) el que surti dels comicis d’aquest setembre també serà fill de Felipe. Perquè també els fills i els néts dels qui el van votar a cegues durant dècades a Catalunya saben que aquí no hi ha nazis reivindicant la independència del seu país.

M’agradaria haver vist unes lletres de Felipe com les seves de l’altre dia, quan a Catalunya es manifestaven al carrer centenars de milers de persones pacíficament i reivindicant el vot, i aquell mateix dia, un Onze de Setembre, quatre feixistes rebentaven un acte a la seu del govern de Catalunya a Madrid, amb gasos lacrimògens incorporats, amb el braç alçat i dient “no nos engañan, Cataluña es España”. Aquests per a Felipe, per a la seva niña, per a la seva Espanya, la que ell va ajudar a fer com és ara, sembla que no són una amenaça. Uns que volen votar sí. Fa goig de formar part d’això, oi?

(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)

Caldrà reconnexió, i ràpida. Però per això no pateixo. En els temps que corren, som de connectar i desconnectar al moment, i l’acord per la candidatura ‘Junts pel Sí’ va arribar en el moment just. Volgudament? Calculadament? No, atropelladament i fregant l’escaire amb mitja afició quasi infartada i amb les ungles consumides pels nervis, però això també és molt nostrat. I va arribar l’acord i vam fer també com sempre, mig traient-li importància i buscant a l’instant altres fronts de preocupació sense haver acabat ni de paladar una candidatura inèdita que busca un abans i un després de forma decidida. Som així, no passa res. O sí, però no és aquest ara el problema. La qüestió és saber com reconnectar per desconnectar. Saber què sumarà i què restarà en les pròximes setmanes decisives a l’opció de desconnectar de Catalunya amb Espanya.

Hi farà sobretot la consciència i assumpció del fet de qui mereixi sortir triomfant d’aquest desafiament, i per què. I en aquest sentit val a dir que la parròquia catalanista comença a tenir força pistes del perquè hauria d’agafar embranzida ara que acaben les vacances i decidir amb totes les conseqüències si cadascú de nosaltres i el conjunt del país mereix una segona oportunitat, un recomençar. És això, recomençar en positiu, o enfilar un camí de continuisme (augmentat) en l’assimilació de Catalunya a la província que ni en temps autoritaris van aconseguir que fóssim.

Pistes sobre qui mereix i qui no sortir-se’n? Aquí dues píndoles estiuenques que he pescat emmig de la meva particular i voluntària desconnexió d’agost: primera, el mutis de la major part dels líders catalanistes implicats en el procés sobiranista, molt especialment el president Mas i Oriol Junqueras. Han fet un clar pas enrere en els seus egos i legítimes aspiracions. Han decidit merèixer no ser obstacle sinó suma i en aquest sentit han ajudat a multiplicar opcions. Han ajudat a què el protagonisme el tingui la gent i una llista que a Madrid no poden més que mirar d’atacar dient que està plena de “famosos” i de “professionals d’altres àmbits” que no són el polític. Ahir el jove (amb discurs vell) portaveu del PP s’hi posava tirant de l’argumentari de sempre. Zero novetat. Zero entendre res.Zero merèixer-se res que no sigui el que està passant a Catalunya.

Perquè (i aquí segona píndola), l’unionisme, el més obscè i el vestit amb pell de xai, no ha aportat res. La seva recepta és o la caducada o l’absurda de sempre. O la de l’atac amb insult o la de l’insult a la intel.ligència. O la de dir que aquí no passarà res perquè com deia el torero “lo que no pué sé no pué sé y ademá eh imposible”, o la de dir (pobre PSC) que hi ha una reforma federal que ens traurà “líos” del cap, amb correcció a l’anècdota instantània per part del PSOE i amb tancament del porticó a pany i forrellat (també al moment) per part del PP. Frustració i companyia que igual alguns es mereixen per persistents en l’error, però que la resta no tenim perquè assumir com a irremeiable, perquè hi ha, ara sí, com mai, alternativa. I és el que toca decidir, jo, tu, ell, nosaltres, vosaltres i fins i tot ells: ens la mereixerem?

(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)

Estan passant coses que, sincerament i malgrat el meu optimisme antropològic, pensava que no veuria. Aquí s’està removent el tauler i el context està canviant. No sabem cap a on però la pulsió de canvi que respira la societat, a Catalunya no es topa amb un mur antipolític d’incomprensió i d’immobilisme. I bé, el cas és que passen coses a gran i a petita escala. A nivell d’un servidor i el seu cercle, els diré que fa quatre dies un bon amic, emprenedor dels de veritat, dels que ha muntat cosa nova i arriscant, em va deixar anar allò que mai un col·lega m’havia dit: “M’ha frapat un nou partit polític i me’n vull fer militant”. Parlava de Demòcrates de Catalunya.

Aquesta formació impulsada per Antoni Castellà i molts altres ex d’Unió té alguna cosa de partit fet a mida del moment. Practicable, diàfan, d’anar per feina però amb una base sòlida. Al meu amic, per exemple, va ser demanar informació sobre el nou partit, i ja li han concertat cita amb Pep Martorell, una de les ments més ben moblades de la politica catalana, jove i com tants altres quan estava al partit de la seva vida sota el domini de Duran i Lleida, amb un talent més desaprofitat que el del mític Oriol Grau en aquell programa d’en Buenafuente on feien conya d’aquesta circumstància. Però el moment polític i social del país no està per desaprofitar els actius que té i que li caldran per fer allò que la centralitat del catalanisme social i polític s’ha proposat impulsar contra poderosos elements i inèrcies.
I així va ser com va néixer Demòcrates de Catalunya, un partit que sona a nord-europeu en fons i forma. M’hi va fer pensar el molt efectiu i dinàmic acte de presentació que van fer a la sala Barts de Barcelona fa un parell de diumenges. M’hi va fer pensar això i fins i tot el seu nom, que té molt de link (i alerta aquí spoiler per als qui no tenen acabada la sèrie Borgen; deixin de llegir aquest paràgraf) amb la força política que la mítica Birgitte Nyborg impulsa, els Nous Demòcrates, en una de les sèries polítiques més interessants dels últims anys. Danesa. Política a demanda, amb substància, amb principis i passió.

I en contraposició a aquesta força emergent que neix amb uns objectius clars, Unió va enlletgint, en fons i forma. I sap greu. En fons, perquè parlen de fer bandera del seny, com si d’això no n’hi hagués també entre la molta gent i els partits que legítimament volen passar pàgina d’una relació de submissió amb un Estat que no escolta. I en forma, perquè aquest punt de fora de joc existencial que respiren fins i tot es veu en el seu nou logo. Si existissin els premis Razzies (els anti Oscar) del disseny (que segur que existeixen, però jo no els conec), aquest any tocaria rebre guardó al responsable del nou logotip del partit, propi de monument de rotonda. Rotondisme dut a l’extrem, per anar girant i no avançar. No hi ha per on agafar-lo, d’amorf que és. No s’entén. De fet, com la deriva que ha agafat un partit que mereix tots els respectes però que no sembla fet per a aquest moment.

Per sort, hi ha alternativa. Igual com hi és a l’actual relació entre Catalunya i Espanya. Parlem de “nova política” seriosament? Doncs potser que a Catalunya ho fem més a tomb de forces com Demòcrates de Catalunya, no tant com de Podem o Ciutadans. Perquè amb totes les cartes damunt la taula, ara es tracta de triar en sana competència, donant la cara com ho exigeix el moment. És el que tenen les democràcies. La danesa i la nostra, que s’haurien de poder equiparar. En tenim una gran oportunitat a tocar, entre altres per molts demòcrates i catalanistes convençuts que s’han proposat, en un temps nou no només retòric, fer coses noves.

(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)

“Fer un sin-pa”, “fer un calvo”… Les expressions que comencen així no sempre tenen un final del tot edificant. Però em permetran que amb la proposta de “fer un Guardiola” trenqui un pèl la norma. Perquè sí, en el fons tots sabíem que Pep Guardiola faria el pas en el moment adequat. Que hi seria quan calgués. Que no fallaria. I que ho faria sense estridències, amb la calma, sense necessitat de gaire gesticulació. I, com ell, crec que molta gent farà de cara al 27-S.

Ahir a la ràdio sentia com un tertulià acusava “els convergents” de fer que estan per la independència, però deia dubtar-ne i fins i tot afirmava vehementment que, arribat el moment clau, serien els de Podemos, els Ubasart i Coscubiela, els que donarien la cara i se la jugarien per la independència. No com els Mas, venia a dir, i rememorava implícitament altres moments de la història (vegis la República i la guerra civil espanyola), com fent-ne paral.lelisme. Una anàlisi que venia de persona intel·ligent però plagada de prejudici i amb ganes d’aplicar esquemes caducs a una realitat nova, plena de nous ciutadans i de noves mirades.

Perquè, gesticulacions de puresa ideològica a banda, i desterrades les ridiculeses de peticions de credencials sobiranistes o demòcrates, allò que hagi de passar el 27-S i més enllà vindrà de la mà d’una societat madura i majoritàriament vacunada contra el sectarisme que l’ha capat en molts moments clau. I no només hi vull creure, sinó que a més tenim exemples que hi ajuden, com la gran llista que han sabut impulsar Convergència, Esquerra i les principals entitats socials del país. Ajuden a voler-hi creure en ferm, casos com aquest i com el testimoni de Guardiola i tants altres. Gent que si dóna lliçons és en el terreny de joc, arriscant, innovant, sorprenent, jugant-se-la quan cal, sense gran parafernàlia ni autobombo previ. Fent allò que se n’espera o no, però fent-ho. Passant bastant dels saberuts que des de la perifèria de la centralitat política no només ens diuen com construir un estat sinó que ja ens estan perdonant a la resta la vida i defensant sense alternativa plausible com haurà de ser la societat de la Catalunya independent.

Passar d’això, no crispar-se, estimant-ho com a dany col·lateral del procés que cal assumir, és com molts faran un Guardiola i, malgrat tot, malgrat certs companys de viatge, miraran al futur. I així, si són prou gent, faran possible un canvi històric. Un canvi que, de donar-se (que no està assegurat per causes exògenes i per unes quantes maques d’endògenes), arribarà passant bastant d’aquella fatalitat històrica que molts que diuen combatre-la abonen amb el seu procedir. No és el cas de Guardiola. Ja ha demostrat que és de no resignar-se. Com tants d’altres. Afortunadament.

(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)

I amb l’acord, parèntesi de sectarisme i d’egos en el moment adequat. Tard? Mai no ho és del tot per a certes fites d’aquelles que pintaven impossibles. I és que el sectarisme polític li ha fet un mal a aquest país inversament proporcional al bé que ha reportat (circumstancialment) a forces polítiques com certa esquerra i succedanis que n’han viscut durant dècades. El que representa ara Ada Colau a Barcelona és la versió 2.0 d’aquest procedir que amb l’acord entre sobiranistes perdrà. I ho farà perquè perdrà aquell odi que reivindicava la podemita Gemma Ubasart com a estendard contra Artur Mas i allò que representa.

Ara l’alcaldessa de Barcelona ha dit que el president i els seus “van d’independentistes” i que no se’ls creu. I a ella, qui la creu? Qui se’n creu el compromís amb el procés? Molts en tenen molts motius i ningú no la pot posar en dubte, però segur que els qui hi confien són menys que els qui, desterrat el sectarisme, veuen que difícilment seríem on som en la situació d’abans i després en la relació amb l’Estat sense l’aposta dels odiats per Colau. I no cal ser de Convergència per veure-ho clar. Simplement cal no estar encegat per una animadversió malsana i aturadora. Afortunadament, això l’independentisme ho pot conjurar en el moment just.

Perquè el món Podemos i satèl·lits no és que no es creguin Artur Mas. És que militantment no ho volen. I arribaria el dia que Mas estaria pactant les condicions de la independència amb els últims interlocutors necessaris per culminar-la, i els Colau de torn encara estarien dient que no va de debò. Aquestes petiteses també ens descriuen la política i la societat. Aquest repartir carnets des d’una superioritat moral absurdament autoconcedida pels guardians de les essències del bé comú és força cridaner. I malgrat tot, malgrat no haver fet res encara per la independència, qui s’atrevirà a dir-li a Colau i els seus que no se’n creu l’independentisme? Qui posarà en dubte que el 9-N, com va dir, ella votés sí-sí? Afortunadament (o llirimanísticament) ningú. Perquè aquí el punt de prudència va mal repartit però hi és.

El simple fet de dir que algú “va d’independentista” (o del que sigui) ja és una mostra d’una supèrbia total que situa dalt d’un pedestal algú que concedeix i nega credibilitat a les intencions o al ser d’un altre. Fa això i situa l’interpel·lat en un fossar que igual es concep com a masmorra. És l’esquema mental d’alguns. Com aquella noia de Podem que fa uns mesos em deia: “Els del PP són repulsius, però els convergents són pitjors perquè fan el mateix i no ho semblen”. Exacte. El mateix. Són clavadets. Una criatura de P5 veient un parell de Telenotícies te’n sabria trobar unes quantes diferències de fons, però els encegats pel sectarisme no. Aquests els podem donar per perduts i al màxim que el sobiranisme pot aspirar és a què no facin molt de mal. Però, i el sectarisme dins l’independentisme? Veurem els pròxims dies del tot si ha marxat de vacances quan més calia, després d’un final de curs on se li ha girat feinada. I si les vacances són indefinides, millor. Però mentre arribin i durin quan la politiqueria més sobra, benvingudes.

(Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)