Hi ha partit

  • Hi ha partit

    partit

    I, a la tercera, va anar la vençuda. Fa uns quants anys, un candidat que era el més kennedià de tots i el més estimat per mi (no debades havia compartit altres il·lusionants guerres amb ell) em va proposar ajudar-lo en la seva campanya a la presidència de la Generalitat. Però vaig dir-li que no, que no m’hi veia. Em considerava massa jove i amb massa ganes de fer periodisme, de créixer en aquest món. Tenia la mania que si em posava a treballar per a un partit o institució, ja no podria fer periodisme polític o anàlisi de l’actualitat en els mitjans. Això, els anys han anat esborrant-ho com a dogma, i el cas és que ja són molts els companys i amics periodistes que conec i valoro, que fan informació i opinió després d’haver passat per equips de premsa o comunicació de partits i institucions. Amb tot, llavors no era així, com a mínim en el meu cap, i la resposta a l’oferiment de l’amic candidat va ser un ‘no’ rotund.

    Però atenta la companyia: en un altre partit hi havia un spin (per a mi el millor que hem tingut en aquest petit país, el nostre particular Peter Mandelson) que era a totes. S’havia assabentat que m’havien fet l’oferiment des d’una candidatura que podia projectar ombra en una victòria que el seu líder necessitava ben lluminosa, i va voler redoblar l’oferta dels seus adversaris. Va ser molt generós amb el seu oferiment. Em volia a totes en el seu equip, que per cert era molt bo. Però el meu convenciment era ferm. Li vaig dir que havia rebutjat l’altra oferta i el perquè. Ho va entendre (o va fer com que ho entenia), però es va voler assegurar que no me l’estava traient del damunt per després fer amb l’altre. Un cop constatat que no era així, tan amics. Encara ara.

    I van anar passant els anys. He anat fent anàlisi, informació i divulgació sobre política, tant com he pogut i m’han deixat als mitjans de comunicació, i he anat pencant a la universitat, fent-hi recerca i docència sobre el món de la comunicació política i institucional. I sí, a les portes de la quarantena (que sona fort, ja sé que no em poseu l’edat que tinc, gràcies)… el cas és que la meva opinió sobre un servidor i l’univers compol ha anat evolucionant. La vida, que passa. I així, a la tercera, ha anat la vençuda.

    Així, fa unes setmanes, una política jove (sí), amb pinta de fràgil (però no) i amb més decisió i idea d’allò que uns quants estan disposats a admetre… em va consultar sobre la figura de la direcció de comunicació (dircom) del seu partit. Calia renovar-la. Idees? I em vaig posar a pensar noms, amb pros i contres. No era, de fet, la primera vegada que ella em demanava consell tot fent un cafè o així. No era, de fet, ni la primera ni la segona ni la tercera que ho feia ella i uns quants altres d’uns quants partits més. I és que, una de les coses que més feliç em fan d’aquests anys de feinejar i estudiar aquest món de la comunicació política és, sens dubte, la bona relació, el respecte mutu i la interacció constant que he pogut establir amb professionals de molt diferent pelatge i color polític, tots ells amb aquesta passió compartida. En el màster de comunicació política i institucional que ja fa 4 edicions que co-dirigeixo a la Barcelona School of Management-UPF hi participen, amb independència del seu color polític, professionals i amics que ho són de totes les edats, orígens i especialitzacions. Són com una segona família. I sí, com en totes elles, tens parents llunyans i els de whatsapp diari. Però el cas és que en moltes ocasions, ells o els seus caps ocasionals o recurrents, m’han demanat opinió i/o consell (i jo que d’aquí que no em movia). Vaig pensar fa unes setmanes que això seria així també amb el cafè amb na Marta Pascal. Però no.

    Un cop jo havia posat damunt la taula 3 noms… amb més contres que pros, però amb ganes de donar amb la persona en uns pocs minuts, ella em va deixar anar un (calculat però que hauria colat com a espontani de no ser pel seu somriure sorneguer)… “Perquè… i fer-ho tu?”. I malgrat que llavors no vaig dir que sí i que durant dies i dies de vacances m’hi he resistit mentalment, sabia des que m’ho va dir que ara no podia dir que no. Que havia arribat el moment, en el punt de cocció precís i amb un repte suficientment desafiant com per mirar d’aplicar-hi el pack d’allò que he anat acumulant a la motxilla durant aquests prop de 20 anys de professió a mitjans i universitat… i amb aquells apassionants aprenentatges a Comunicació del Barça dels “millors anys de la nostra vida”.

    No serà fàcil (no cal ni dir-ho; però ho dic). El context és huracanat i el partit on feinejaré, el Partit Demòcrata (PDeCAT), ara per a l’opinió publicada no és sinònim de cavall guanyador. Però no m’importa. Ans al contrari. En part això també m’ha decidit. Perquè hi ha partit. En el doble sentit de l’expressió aplicada a la cosa política. Hi ha un espai polític, una base social, que a Catalunya està esperant que una formació política de centre ampli, des del sentit comú i sense acomplexar-se de la complexitat que representa, li digui “hola, sóc aquí. Fem?”. Hi ha planter, del president Puigdemont al més recent associat d’un partit que (malgrat tot, que no és poc) creix i té la implantació territorial més gran. I hi ha molta més cosa. Però si els mateixos que estan disputant el matx no creuen que tenen opcions de reeixir, malament. És en aquest segon sentit que també hi ha partit. El mapa polític català ha experimentat allò que el professor Joan B. Culla ha descrit com “El tsunami”, i som a les portes d’un canvi en clau de país que encara podria remoure-ho tot força més. Res no està escrit, doncs. Seria absurd no sortir a disputar el partit a totes.

    A això hi pot ajudar la comunicació. Alerta: AJUDAR. Perquè sí, sóc compolholic però mai fanàtic de la cosa (ni d’això ni de res). I no, la comunicació no és la solució a tots els mals (com tampoc hauria de ser el recurs fàcil dels qui només hi creuen per espolsar-se responsabilitats quan les coses van mal dades). I aquí que em teniu. Una mica com asseguren que va dir el mític Ramon Trias Fargas respecte d’ell i Catalunya: no vull salvar-la, vull ajudar-la. Jo miraré de fer així, amb la part que em pertocarà, a can PDeCAT. Posant tant d’ofici com pugui a la seva comunicació. M’ha precedit una Esther Domingo que a més d’amiga és referent de professionalitat. Mirarem d’estar a l’altura. Piano piano. Sense pressa (sempre mala consellera), però sense pausa. I amb il·lusió(!), sens dubte, perquè el repte professional és bèstia.

    Ens seguim per aquí i per les xarxes!

    1. […] som a 2018 i aquest web que tinc en stand-by com de fet tota la resta de coses que feia abans de decidir, aquest 2017, que faria un pas heavy i que deixaria de fer periodisme i platós, per passar-me a la gestió de la comunicació […]

    2. […] Partit Demòcrata, quan fa poc més d’un any m’ho va proposar la Marta Pascal. I, en fer-ho, en acceptar i fer-ho públic, dues de les primeres trucades que vaig rebre van ser les del president Artur Mas i el president […]

    Respon a L’any que vam viure perillosament | Toni Aira