Parlar (no cridar) sobre els Comuns

  • Parlar (no cridar) sobre els Comuns

    IMG_7066

    És una obvietat això que diré ara però els temps que corren en certa manera m’hi obliguen: els Comuns no són Esquerra ni la Cup. I això ho dic perquè hauria de ser evident (però no sembla que sigui el cas, i d’aquí debats dels últims dies) que el seu posicionament no pot ser el mateix ni replicar el d’ERC o la Cup respecte del

    Referèndum. El mateix es podria dir d’un PDeCAT que viu encara massa atrapat entre cert acomplexament i certa necessitat de sobreactuació, tot i que va mirant de desprendre-se’n tímidament i enmig dels mil i un fronts oberts que té (interns i externs). Però que els Comuns o el PDeCAT no tinguin un posicionament, una reacció granítica o un procedir calcat al dels dos partits amb més tradició independentista de l’actual mapa polític català no hauria de dur ningú a la histèria ni condemnar a l’estigma polític i social els qui van cap al referèndum a la seva manera. Per tant, si hi van, jo de l’independentisme de pedra picada els deixaria en pau, per dir que directament els animaria molt a persistir en la integració d’aquests altres mons que sumen. En tot cas, no faria com he vist aquests últims dies, uns linxaments i uns assenyalar amb el dit que fan molta angúnia. Això exclou la crítica a certs els actors polítics del país? Per descomptat que no.
    Ja he dit en més d’una ocasió, també aquests dies, que hi ha cert espectre polític al país, especialment situat a l’esquerra, amb la pell molt fina. El món convergent, el pepero i el de ciutadans (per motius diferents) ja estan força fets a què els viatges els vinguin de totes bandes (val a dir que segons el meu particular criteri, en uns casos de forma més justificada en d’altres). Però l’esquerra sovint trobo que metabolitza pitjor els retrets, per allò que aquí ells d’entrada tenen certa presumpció de bondat (i els altres, tot el contrari). Ells estan molt acostumats a ser implacables en la crítica a adversaris polítics o contraopinants, però quan els toca a ells el rebre, els surt molt bé allò de victimitzar-se i denunciar campanyes de pressió o similars. El meu dubte és si ara no s’estarà regalant indegudament aquesta bandera als Comuns, per la desproporció d’unes crítiques que, de fons, poden tenir fonament (sobretot si es raonen i es dóna temps al temps i perspectiva). Perquè és cert que han crescut i fet campanya per exemple dient que farien més pel dret a decidir que els convergents, o assegurant que calia fer un referèndum enfrontant-se a l’Estat, a la UE i a qui calgui, i després han fet discursos plens de “moderantisme” que ha aplaudit l’establishment amb les orelles. Però criticar aquestes disfuncions entre fets i paraules, especialment protagonitzada pels qui ens van dir que eren “nova política” en contraposició als “de sempre” a qui criticaven per fer molt d’això, no implica estigmatitzar-los com el gran adversari a batre. Perquè crec sincerament que per a l’independentisme no el són. Una altra cosa és si el són d’una formació política de l’independentisme. Però això ja serien figues d’un altre paner.
    Ja veurem si tot el que estan fent els de Colau i Domènech és pur tacticisme i estratègia electoral. Tampoc els altres estan exempts de sospita, en tot plegat. Però, en tot cas, trobo absurd que quan el referèndum no està encara convocat oficialment ja es vulgui que tothom abraci amb entusiasme una campanya que ni han pogut treballar com els altres. Perquè no ho han volgut? Parlem-ne. D’això i de mil altres fronts. Però parlem, no cridem. Amb els crits no es convenç ningú, sinó que com a molt l’obliguem a fer. I no volem el referèndum precisament per passar pàgina d’un Estat que ha fet d’aquest procedir tradició amb Catalunya? Doncs això.