Joves i impurs

  • Joves i impurs

    sopar

     

    Ahir nit vaig tenir el gran goig de compartir un sopar en bona companyia d’amics, companys i gent que admiro, i en algun cas fins i tot amb algú que concentrava totes tres condicions. Va ser molt agradable, però em va deixar amb la paraula a la boca, ja us dic ara que per cosa meva i de les meves circumstàncies. Aquests dies he viscut una d’aquelles experiències feixugues de tenir un familiar molt proper a l’hospital per una afectació greu (afortunadament en vies de bona recuperació), i això junt amb aquest fi de curs intens que mai acaba, em va tenir amb la guàrdia baixa. I per què us explico això? Doncs perquè davant l’èmfasi i la xerrera animada d’alguns companys de taula, em vaig quedar amb ganes de dir dues coses, i aquí les comparteixo, amb ells i amb la resta:

    1. Un concepte que va sortir en la molt agradable conversa va ser un que ja he sentit en més d’una ocasió: bàsicament, allò que la independència de Catalunya ha de ser sinònim de revolució de classes, i que això va de construir una societat nova que superi totes les injustícies, i que tot plegat s’ha de fer des de les esquerres. Gran error, al meu modest entendre, ja que per a un servidor no hi ha societats ni Estats de dretes o d’esquerres, sinó societats, Estats o països que en certs moments de la seva història tenen governs o parlaments de dretes, d’esquerres, de centre o del que sigui, i ja està. Voler construir una societat segons el motllo d’una ideologia crec que a dia d’avui és cosa molt superada (i que en èpoques passades ha estat sinònim de res de bo). Això, a més, afegint-hi una dada que em trobo sovint i que cada curs ratifico en el meu exercici docent: les noves generacions pugen amb una aproximació als conceptes “dreta” i “esquerra” força diferent al de les generacions de fa unes poques dècades (i ja no diguem res de les generacions que van protagonitzar la Transició). O en són directament molt escèptics, o no s’hi identifiquen gens, o les volen emplenades de conceptes i fets concrets que els diguin alguna cosa de pràctica i real. I això últim ho dic en clau d’1-O també, perquè si el 9-N va quedar clar que hi van faltar joves, si de cara al referèndum hem quedat que la cosa hauria de superar allò i que un dels flancs febles és el de la mobilització dels joves, potser que els interpel·lem amb discursos, fets i paraules que els diguin alguna cosa, no amb la “lluita de classes” com a bandera per mirar de moure’ls en ple segle XXI. Viuen en un món amb un mercat laboral molt precaritzat, però si els parles d'”obrers”, en la major part de casos ni s’hi sentiran, ni s’hi identificaran i per descomptat que no els mourà a res. A més, el procés, l’ha impulsat molta gent d’origens, ideologia i condició social molt diferent. A-FOR-TU-NA-DA-MENT. No ho menystinguem, tinguem-ne cura.

    i 2. En animar-se la conversa, alguns companys de tertúlia-àpat que van intervenir en clau més escèptica (quan no contrària directament) amb el referèndum i l’independentisme, van compartir conya i projecció d’ombres de dubte sobre la implicació i l’autenticitat d’independentistes que ara se’n senten però que abans no ho eren. De fet, això anava més concretament pel PDeCAT (no tant per certa base social seva, tot i que també; i no gens per als “nous indepes” que provinents per exemple del socialisme han acabat amb entusiasme a les files o a l’òrbita d’ERC). I aquí també, si jo no hagués estat més baix de reflexos de l’acostumat, hauria dit en veu alta allò que després em va passar pel cap: que ai amb els purs! Ai d’un país que es vol construir sobre la sospita i sobre la presumpció de culpabilitat de l’altre (a qui perdonem la vida -metafòricament, és clar- per ser com és i quasi obligats per les circumstàncies)! Però, sobretot, i anant a l’immediat, ai d’un projecte polític (el de l’actual majoria que sustenta el Govern, i per tant el seu principal projecte, el del referèndum) on uns socis marquen els altres d’entrada segons un grau d’autenticitat i de convicció fixat pel propi prejudici. Bàsicament perquè, així, el més estrany és que hàgim arribat on som, no ja la possibilitat d’aconseguir una fita històrica que reclama d’una generositat per part dels implicats com segurament mai abans l’haurien hagut de posar damunt la taula i practicar. Puc entendre que des dels que se’n foten de tot, i especialment d’allò que s’està impulsant des del Govern de Catalunya, es pugui dir alegrement que n’hi ha que s’amagaran sota el llit o que fugiran frontera enllà quan vagin mal dades (si és que aquest és el cas). Riure aquestes gràcies o, com a poc, venir a dir que sí amb el cap, des de l’independentisme, ho trobo més estrany.

    Ara… també us he de dir que el més estrany de tot va ser que un servidor callés, en el context d’aquests trams de conversa i en general. Mea culpa. No sempre tenim un dia pletòric. Tenir algú que t’estimes a l’hospital ple de cables, i amb tu i mitja família allà fent torns suposo que és cosa que a aquestes altures de curs col·lapsa mentalment al més pintat. Però ja tot enfila a millor, i us asseguro que sopars com el d’ahir, malgrat tot, són d’aquelles coses que animen. Això i la perspectiva de vacances en pocs dies ;)