Rajoy i el canvi de cromos

  • Rajoy i el canvi de cromos

    Mr.Marshall

    I Mariano Rajoy es vestí del míster Marshall de la mítica pel·lícula de Luis García Berlanga. I esperà, és clar, una benvinguda eufòrica a Catalunya, molt en la línia d’aquells vilatans que al film confiaven en una pluja de calerons i d’inversions. I per mi que podria esperar com na Penélope de la cançó d’en Serrat, allà asseguda a peu de (tercera) via, fins quedar ben pansida. Perquè ara només faltaria que l’haguéssim d’aplaudir a canvi d’allò que clama el cel i que ell, a més, en clau de xantatge, pot oferir ara com a tramposa moneda de canvi.

    I és que diuen que Mariano Rajoy ve ara a Catalunya a prometre allò que el sentit comú fa temps que hauria aconsellat que el seu govern i els anteriors complissin amb els ciutadans catalans, però vestit de concessió graciosa per treure’ns del cap això de votar. I no ens enganyem: n’hi haurà que hi picaran. Bàsicament, també diguem-ho tot, aquells que tenen ganes de ser enganyats. I no només pel clàssic prometre, que és gratis, que dóna molts titulars, però que després a l’hora d’executar el punt estipulat ja tal dia farà un any. El pitjor de tot és que, aquells que es deixin enganyar saben perfectament que el sobiranisme (defensar que el teu país té dret a decidir el seu futur, sigui quin sigui) i l’independentisme (defensar el vot i que l’opció del ‘sí’ sigui la guanyadora) no són incompatibles amb reclamar en el dia a dia allò que és de justícia per a una societat on els seus ciutadans, pensin com pensin, han de ser respectats i no discriminats per exemple quant a infraestructures o escanyats econòmicament com fins ara.

    Veurem, en les promeses de Rajoy, quanta part hi ha de sablejada al document de 46 punts que el president Carles Puigdemont li va lliurar ja fa mesos. I haurem de demanar-nos, si aquest és el cas, com és que el govern del PP (amb el silenci còmplice, quan no amb l’animació directa de socialistes i C’s) segueix en la seva línia de mirar de deslegitimar com a interlocutores unes institucions catalanes com la Generalitat, que no per estar en mans dels malvats independentistes deixen de ser estructures reconegudes per la tan magrejada i a Madrid teòricament tan idolatrada Constitució espanyola. Vindrà aquí a dir als ciutadans que això ens ho “regalarà” (refia-te’n) ell i com a compromís d’amor etern que descarti reivindicar el dret de Catalunya a decidir el seu futur?

    Nicola Sturgeon marca a Escòcia allò que aquí a Catalunya hauria de quedar molt clar per a tothom. Que ser independentista no vol dir anar d’okupa, ni pensar que això és bufar i fer ampolles, ni que va de tenir-ho en dos dies, ni que això estat tot fet. Però que a la vegada ser independentista és totalment compatible amb exigir per als teus ciutadans tots els recursos, benestar, infraestructures i respecte que els pertoca per part d’un Estat, mentre se’n formi part. No són favors, són mínims per a la convivència. Una altra cosa és que a Espanya s’està tan lluny de complir la totalitat d’aquests mínims, que ja la simple promesa d’alguna millora en alguns d’aquests fronts pugui generar una alegria exagerada en certs ciutadans massa acostumats al fuet (pel cap baix) de la indiferència. Per tant, no dic que s’hagi de castigar Rajoy amb aquesta mateixa medicina, la de la indiferència, però sí que tot i parant-hi atenció, ara caldria no deixar-se enredar pels titulars enganyosos i encara menys entrar, amb aquesta base, en idees de canvis de cromos absurdes.

    (Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)