Pascal, el 3% (i més)

  • Pascal, el 3% (i més)

    Marta Pascal Canvi

    Aquest cap de setmana, després d’un silenci volgut i evident, la coordinadora general del Partit Demòcrata, Marta Pascal, en ple xàfec pel cas Millet i pel 3%, ha volgut marcar distàncies amb l’etapa que la va precedir. Diu que el PDECAT “no té un problema amb el 3%” (una altra cosa és Convergència) i que “si hi ha algú que vol flirtejar amb la corrupció, no té cabuda” en el seu partit. No podrà dir que quan va assumir el repte d’impulsar un partit nou i hereu de CDC no estava avisada de les dificultats que això implicaria. Però tampoc se li podrà negar que haver posat la cara per liderar-ho, ara, en diu coses interessants. No li assegura l’èxit, ni de lluny, però la reivindica, com a mínim, per estar-ho intentant.

    Va agafar el tren quan passava, i aquí val a dir que va tenir la sort dels qui saben estar en el lloc adequat i en el moment precís (no per casualitat, és clar). N’hi ha que mai de la vida veuen el tren del lideratge ni de lluny. Però també cal afegir que, ja fa temps que el poder en l’espai polític que havia representat Convergència es dóna més un aire al tron de Joc de Trons, on tothom que hi seu acaba socarrimat, que no pas al típic de les pel·lícules de prínceps i princeses de Disney, sempre amb happy end. El tron, a CDC d’un temps cap aquí i al PDeCAT des que va néixer, es dóna més un aire a barra de pollastre a l’ast que a púlpit confortable. Per tant, que Pascal s’hi posés en diu molt. No sé si del seu grau de temeritat o de cabuderia o de convicció, o de tot plegat, però del que estic segur és que supera de llarg la caricatura fàcil que en fan propis i estranys, molt centrada en la seva joventut, inexperiència i, per què no dir-ho, amb una suficiència masclista de fons que a casa nostra encara persisteix.

    Surt Esquerra dissabte i Junqueras fa una demostració de força. Reivindica el seu lideratge i el seu espai. Reivindica la netedat de les seves sigles i el seu impuls. I fa bé. Perquè una Esquerra forta és imprescindible per als qui volen assolir la independència. Com també l’és el PDeCAT, igual d’imprescindible, per a això i per a la construcció d’un país homologable, amb un espectre polític que abraci la centralitat (i més enllà) de la seva molt diversa societat. D’aquí que els independentistes (petits interessos de part a banda) haurien de ser els primers de no recelar de l’impuls d’ERC ni de la voluntat de consolidació i de creixement del Partit Demòcrata. Perquè titllar els uns d’oportunistes o els altres d’acabats és un recurs de l’unionisme més rampant, que ja sap què fa quan s’hi posa.

    (Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)