Junquerisme (no només) és amor

  • Junquerisme (no només) és amor

    junquerisme_es_amor_1--i-14138568213314138520;x-20;w-520;m-1

    Fa uns dies sentia el líder d’Esquerra dir que “el junquerisme és amor” i pensava que això era mentida. Perquè és més (i millor). De fet, que per a molta gent això coli i faci gràcia, és un èxit que justifica el meu raonament. El junquerisme, sobretot, és feina (política) ben feta, i per tant amb el llirimanisme desterrat. Perquè els partits polítics no són oenagés. De la Cup molts van pensar que era el cas, i així ens ha anat a tots plegats, especialment al votant independentista. El fet d’assenyalar que Junqueras i els seus ho estan fent bé no és, així, cap reconeixement de bondat, sinó la constatació que ells, per la seva banda, estan mirant de fer bé la seva feina, i que se n’estan sortint força.

    El junquerisme és, per exemple, haver pacificat internament un partit que tradicionalment havia estat una olla de grills. Que això és circumstancial i que la perspectiva de triomf hi fa molt? Sí, d’acord, circumstancial com tot a la vida. I quant a la perspectiva de l’èxit, allò que les enquestes et donen en un món que actua com si fossin ja fets constatats tot i les seves reiterades espifiades, val a dir que no hi era des del principi del projecte Junqueras. Unes quantes coses hauran sabut fer bé, ell i els seus. Que els seus adversaris per un espai polític hi han ajudat? D’acord, és cert. L’actual Partit Demòcrata ha sacrificat bona part del seu patrimoni electoral per un projecte, el de la independència, que n’ha fet fugir uns i dubtar uns altres, i s’està reposicionant en un camp, en un frame, on ERC és forta. Però el PDeCAT té els seus propis reptes, el seu propi camp per córrer i, si uns i altres ho fan bé, la resultant de la previsible pujada electoral d’ERC no hauria de ser necessàriament un daltabaix electoral de l’antiga Convergència. Que molts, visceralment, així ho voldrien? Aquest és un altre tema. I tres quarts del mateix hauria de poder passar amb els Comuns, que han irromput en un espai que podria fagocitar i eixamplar a la vegada l’antic espai del PSC, i que no per competir amb ERC per un tros del pastís electoral ha de desaparèixer del mapa ni ser estigmatitzat per tebi. És diferent, no és ERC, i a la vegada tampoc no és incompatible per col·laborar-hi, amb ells, el PDeCAT i la Cup, en la reivindicació troncal d’aquesta legislatura, que és el referèndum per la independència.

    El junquerisme a escala de partit és això i en l’àmbit institucional és haver esborrat aquella imatge nefasta del pas d’ERC pels tripartits. Eren sinònim de xou, de soroll, de desori, d’ineficàcia, de tret al peu. Segur que injustament i reclamant de matís, però això va ser així. I ara, en fons i forma aporten solvència i discreció. Els senyors consellers d’ERC, vicepresident i responsable d’Economia inclòs, ja vesteixen com ministres. I els seus departaments, com els dels senyors consellers i president del PDeCAT, van fent com poden, però sense estridències. Diuen ara que assenyalar que Junqueras ha optat per una estratègia mediàtica de poca visibilitat és criticar-lo, i no és cert. Recordem-ho: no són una oenagé, i a més, polítics forts i amb un plus són necessaris per al procés independentista. Una altra cosa seria que Junqueras assumís aquest rol tota la legislatura, o que això no impliqués feina en el back office i en els moments claus, i per a això ja va bé fer els recordatoris que calguin, i així tothom s’assegura que això no passi, i avall. Però aquesta estratègia val a dir que no només el podria comparar amb Rajoy, sinó amb altres lideratges força més lluïts com el d’Angela Merkel. Menys visibilitat vol dir menys desgast però si implica més feina i resultats, oli en un llum. I podria ser el cas. I això sí que és estimable.

    (Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)