Jo pregunto: TV3, “la seva”?

  • Jo pregunto: TV3, “la seva”?

    576_1485125915Jo_pregunto5_copia

    Aquest país està ple de caragirats. D'”estómacgirats”, fins i tot diria. I malgrat això, són una minoria. Els aixafaguitarres professionals, gent cabrejada amb el món que troba en banderes minoritàries la manera d’escopir a plaer una majoria, per descarregar així les seves múltiples frustracions. Això, malgrat que n’anem ben servits com a país, és minoria. I des d’aquest diumenge passat que els queda una bandera menys a aixecar. De fet mai la van tenir, però el ridícul a què s’exposen ara, com a mínim durant uns dies, mentre encara ens quedi record del “Jo pregunto” de TV3, seria ja estratosfèric, de voler-s’hi posar. Deien “TV3, la seva”, com deixant caure que no és “la teva”, la de tots els espectadors, com ens va dir aquella campanya de publicitat, sinó la dels independentistes. I la comparaven amb TeleMadrid, la TVE de Rajoy o el Canal Sur dels socialistes. Provin de trobar un espai que s’apropi al grau de combat dialèctic real que diumenge van tenir una sèrie de ciutadans amb un responsable polític governamental, i després en parlem.

    Ho vaig piular i als amargants els haurà passat per alt, ells que només es fixen en allò que els dóna la gana i que creuen que també els dóna la raó, però a mi, realment, que hi preguntés gent que forma part de sindicats o de partits com Iniciativa o Ciutadans, o d’associacions com Societat Civil Catalana no em sembla d’entrada res de dolent. Quin és el problema? Que no es van presentar com a tals? Això, com gairebé tot avui dia, sabíem que s’acabaria sabent (i va passar pocs segons després a la xarxa), però és que a més tothom amb un mínim de criteri veia a través de la tele com certs tons, biaixos i formulacions de pregunta amb sermó previ no buscaven cap resposta, equanimitat ni intercanvi sincer, sinó micromítings i atacs de part interessats. El president Carles Puigdemont va contestar amb educació, i avall.

    Una altra cosa, certa també i que igualment vaig apuntar en un primer tuit, és que el president hauria d’haver estat menys pendent dels papers i de les xifres, i mostrar una major empatia que en aquest format cal projectar d’entrada, i ja després mirar d’apel·lar a la raó. Però vaja, que els ciutadans seleccionats per preguntar ja es van encarregar, en la major part de casos, que una part de l’audiència empatitzés amb Puigdemont. Eren poc representatius des del punt de vista social i polític, pel que van dir i també perquè gent afiliada a partits, sindicats i certes organitzacions pseudopolítiques són minoria entre una població cada dia més escèptica amb aquestes fórmules de participació. Però són ciutadans d’aquest país, existeixen, estaven en el seu dret de preguntar, havien de fer possible que el programa tingués interès i no fos un massatge, i representen una realitat que, tot i minoritària en molts casos, hi és i està molt bé que sigui reflectida a la televisió pública de tots, amb els seus mil i un defectes, que també els té.

    Ells hi representaven unes minories i el president de la Generalitat hi representava una majoria. Descompensació en favor de qui menys representa? No ho veig. Puigdemont, diputat electe en unes eleccions al Parlament (que és el que votem i això que el legitima) forma part d’una majoria a la cambra de representants catalana, que és plural però que és clara i governa les principals institucions del país. Aquí hi ha un pes i una força que uns pocs ciutadans triats a l’atzar (comprant que així hagi estat) no et poden esberlar amb quatre preguntes. I llavors vas allà, contestes i el públic ja és prou savi, madur i format per extraure’n les pertinents conclusions.

    I no fem de cada petita cosa un drama, si us plau. Els qui s’entesten a dir que tots plegats som uns babaus a qui una tele pot adoctrinar i fer-nos combregar acríticament amb la independència se’ls respon amb programes com el “Jo pregunto” de diumenge (que com tot és perfectible en fons i forma), però no creient, com ells, que tots plegats no toquem ni quarts ni hores i ens mamem el dit.

    (Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)