Mutacions molt polítiques

  • Mutacions molt polítiques

    Amb desigual resistència, més d’un membre del Parlament ha anat acatant el consell dels estilistes. Això sí, amb subtilesa, no sigui que el salt de les bermudes a l’americana a mida col·lapsi l’opinió pública.

    Eulàlia Reguant, de la CUP i una de les polítiques catalanes amb una estètica més característica i pròpia, va dir al juny, quan el seu grup va rebutjar la tramitació dels pressupostos al Parlament: «Això no és trencar cap acord polític, avui un acord polític muta». Doncs això: mutar. Paraula que va fer fortuna i que bé podríem aplicar al que pateix (o de què disfruta) la imatge de molts polítics que assumeixen un paper en la primera línia. Aquí els tenim, exposats com pocs al taulell de la cosa pública, i, amb el temps, assumint consells que van deixant empremta en l’intent de perfeccionar els aspectes bons de ses senyories i de llimar els menys vistosos.

    BEATLE DELS PRIMERS 60

    Sabem que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, és un fan dels Beatles i que fins i tot és aficionat a versionar amb la guitarra grans temes del mític quartet de Liverpool. La seva estètica, de fet, així ho delata en certa manera. Però si ens fixem en una comparativa entre la seva intervenció al Parlament quan va prendre possessió del càrrec el gener del 2016, i una altra de recent al mateix hemicicle fa pocs dies, veurem canvis clars. No només en el pentinat, però especialment notoris en aquest aspecte.

    Quan va assumir el càrrec, fins i tot vam llegir declaracions de la Mercè als mitjans, que l’ha atès des de fa anys en una perruqueria de la cadena Llongueras a Girona. En aquell moment la perruquera va dir que el pentinat «bastant progre» de Puigdemont era difícil de canviar perquè ell «sempre vol el mateix». L’estilista proposava «buidar-li una mica els cabells» perquè s’adeqüés al càrrec. Doncs bé, al final sembla que l’experta va sortir-se amb la seva. Ara el presidentllueix un look d’estil beatle, però més pròxim al dels formals Lennon i McCartney de principi dels 60, i no tant als ja molt hippiesd’avançada la dècada.

    A Puigdemont li han retocat els cabells, i també van treballant la seva indumentària, la major part del temps americana i pantalons de conjunt. De més clars a més foscos. Als seus inicis com a president va lluir amb gamma de marrons (en corbata i americana), cosa que hauria escandalitzat aquell aristòcrata català i mestre del bon gust que va ser José Luis de Vilallonga. Ell assegurava que «gentlemen don’t

    wear brown in town» (els senyors no vesteixen de marró a la ciutat). Doncs aquí tenim Puigdemont, ara més de negre i blau fosc. Això sí, encara sense fer cas del tot als seus assessors de Palau, que en més d’una ocasió li han aconsellat deixar enrere unes camises blaves amb puntets de color blau fosc. Aquí persisteix. Tot no pot ser. Com a mínim, no tot a la vegada.

    D’ARTESA A MADRID

    Junqueras Canvi

    L’estiu del 2014 va fer parlar bastant l’estampa d’Oriol Junqueras en la inauguració de la Fira del Meló i de Sant Bartomeu d’Artesa de Segre. Era l’agost i les autoritats locals l’esperaven de vint-i-un botó (corbata incorporada en més d’un cas). El líder d’ERC, en canvi, s’hi va plantar amb una camisa de quadros de màniga curta, bermudes i sandàlies. Fa pocs dies, amb Puigdemont, Artur Mas i altres dirigents catalans, va assistir a Madrid a un acte en suport del diputat Francesc Homs, del PDECAT i en vies de desfilar davant el jutge per la consulta del 9-N. Allà hi havia Junqueras, i ho va fer amb americana i pantalons de conjunt fets a mida de color blau fosc.

    Una indumentària elegant, no dues peces diferents, i molt menys amb els texans amb què acostumava a combinar l’americana sovint. Ara, roba a mida i camisa blanca (no aquelles fosques de dirigent d’Esquerra) amb coll més ampli que li dóna opció a incorporar corbata, quan ho consideri necessari, sense risc d’asfíxia. El van fent més de presidenciable.

    Marta Pascal Canvi

    HOLA PASTA, ADÉU PERLA

    Marta Pascal (PDECAT) i Marta Rovira (ERC), dirigents en la cúpula dels seus respectius partits, també han anat adequant el seu estil. A Pascal, molt més jove que els seus homòlegs, li han modernitzat l’estil clàssic de les arracades de perles, al mateix temps que li han donat un punt més executiu, amb americanes de colors (a l’estil Merkel) i amb la incorporació de penjolls que lliguin amb la seva indumentària. Li treballen més un pentinat que lluïa sovint desarreglat.

    rovira

    Una cosa similar al que s’ha fet amb Rovira, que fa temps que va deixar enrere les ulleres a l’aire que mostraven unes faccions molt dolces d’aficionada al foc de camp. Ulleres modernes de pasta negra, cabells més llarg que l’estilitzen, i més color als vestits, que des de fa un temps incorpora el vestit jaqueta. Aquella tendència de les dones amb poder en política, tirant al look masculí, però amb la seva nota de color i estil. Perquè tot suma o pot restar. Perquè allò de la primera impressió és la que compta té base en una societat on l’aparença cotitza a l’alça i on acostuma a passar que molts es fixen en el com i una mica menys en el què.

    (Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)