Lliçonetes basques

  • Lliçonetes basques

    urkullu

    En aquesta vida, i tal com està tot, en qui més crec és en qui més dubta. Els de les lliçons i les veritats com a punys em fan una mandra infinita. Perquè sé gairebé del cert que o bé fan trampa o que no en tenen ni idea. Els polítics bascos, d’un temps ençà, van del primer pal, perquè ignorància no la poden al·legar. El lehendakari Íñigo Urkullu és un d’aquests destacats “llestos” de la classe.

    Fa unes setmanes, quan van arribar a un acord de govern, va ser la socialista Idoia Mendia qui va sortir a refregar-nos per la cara no-sé-què. Ella, que en la línia del seu referent Pedro Sánchez a Espanya, havia conreat els pitjors resultats dels socialistes bascos que es recorden. Ella, que acabava de pactar amb “la dreta” basca per mirar de sobreviure i de rascar alguna cosa. Ella, que com a supervivent encara, però que com a estadista no cola (i si no, mirin algun dels seus vídeos de campanya, utilitzant la llengua com a arma de combat). Ella va dir que allò que fan allà ha de ser exemple per a Catalunya, sense un govern “a la catalana”, ni una “deriva de blocs”. I que això ens ho vinguin a dir des d’Euskadi. Quan aquí mai s’han aixecat blocs amb violència. Quan allà van tenir aquell govern de Patxi López i els “constitucionalistes”. Amb tota la seva motxilla.

    I ara, Urkullu ens diu “no vulguin que jo imiti Mas”. Jo, de fet, bàsicament voldria que s’estalviés donar lliçons a la resta. Entre altres coses, perquè el fet de no emular aquí allò que durant dècades ha passat al País Basc, és el que ha fet possible que a Catalunya hi ha una àmplia majoria pel dret a decidir (independentista o no), fet que a una Euskadi de blocs no passa. I afegeix el lehendakari que “és impossible que avui un Estat es pugui declarar independent”. Un “Estat” segurament no, que ja ho serà. Però una nació podria passar. Potser a Euskadi no li cal perquè de facto ja és independent en ser-ho econòmicament d’Espanya. I això, a més, passant regularment per caixa, com ahir el seu conseller d’Hisenda i Economia, encantat de visitar a Montoro a Madrid, casualment (o no) després de les declaracions d’Urkullu. Els bons jans tenen premi, ens vénen a dir. Especialment els que històricament han estat prou “llestos” per a tenir premi ben bé sempre.

    Sento un gran respecte pel poble basc i per la seva gent, així en general. Sé identificar algunes de les seves innegables fortaleses, però també més d’una de les seves manifestes debilitats. I segurament en podria parlar, a tall d’anàlisi o opinatiu, però mai en clau de comparativa per venir a dir que aquí a Catalunya encertem i ells fallen. No ho vam fer en el seu dia, amb uns dirigents polítics nostrats molt prudents en aquest front, quan ja aquí conjugàvem del dret i del revés la paraula diàleg, i a més la practicàvem amb pactes, amb negociacions de governs de tot color i amb propostes estatutàries, entre d’altres. Un mínim decòrum i correspondència, una mínima bona educació i sentit de la “moderació”, aconsellaria, com a mínim, que ara de can Ajuria Enea i rodalia ens estalviessin les lliçonetes. Això, si no han de mirar d’ajudar, que n’estem acostumats i no passa res, seria un mínim.

    (Per llegir l’article a Món.cat, cliqueu aquí)