L’any de l’apagada

  • L’any de l’apagada

    apagada

    El poder ja no és el que era, o així ho va escriure Moisés Naím al seu llibre El fin del poder (2013), però la diferència entre tenir-lo o no tenir-lo sovint marca un abisme entre partits. El 2016, dues formacions que aspiraven a ostentar-lo i que a molts els van convèncer que així seria han vist com les seves circumstàncies es convulsionaven i els seus líders, estrelles mediàtiques rutilants fins fa poc, patien una apagada que veurem si remunten. La política no és una tertúlia. I si bé als platós de televisió, el paper i la bona oratòria ho aguanten gairebé tot, en l’arena política el combat és molt més dur, llarg i deixa més cicatrius. Els ha passat a dos astres polítics ara de llum minvant, Pablo Iglesias i Albert Rivera. L’un, a Podem, centrat a mirar de guanyar batalles internes amb estratagemes de vellíssima política i desaprofitant l’ocasió de superar un PSOE en hores baixes, sense líder i ostatge de l’estratègia PP. L’altre, a Ciutadans, eclipsat i menyspreat per un PP que fa no tant el temia.

    Iglesias va voler anar de Felipe González i podria acabar com Julio Anguita. En l’àmbit personal podria ser que això no li importés gaire, ja que ell mateix ha manifestat sovint la seva admiració per l’exlíder d’IU, a la vegada que ha mostrat el seu pesar per la trajectòria de qui va ser durant lustres totpoderós líder socialista. Però, políticament, qui havia de ser l’impulsor de la nova esquerra espanyola i alternativa al PP fa mesos que lliura una lluita per imposar tant si com no les seves idees i sobretot la seva persona a la d’un Íñigo Errejón de qui també es va dir al seu dia que formava amb Iglesias un tàndem guanyador a l’estil del que juntament amb Felipe havia completat durant anys Alfonso Guerra. I que aviat que ha saltat pels aires aquesta aliança comparada amb aquella.

    Rivera va voler anar d’Adolfo Suárez, a qui cita reiteradament en els seus discursos per allò de buscar la relació d’idees. Però si ell volia ser el Suárez de la Transició, dels grans pactes, de la telegènia i de les jugades audaces, aquest 2016 l’ha ubicat perillosament a la vora del Suárez del CDS, minorizat, escàs d’escons i amb l’ombra allargada del PP en el seu poc favorable horitzó electoral. Ha volgut ser el més monàrquic dels monàrquics, i igual que Suárez va ser el més amic de Joan Carles I, Rivera ha aspirat a annexar la seva imatge a la de Felip VI. Però tampoc la monarquia és el que era. L’aspiració de Rivera ha sonat massa pretensiosa i, sobretot, massa insuficient per als resultats electorals que ha donat i per al que va prometre que transformaria i el que finalment aconsegueix que el PP li concedeixi, que més d’una vegada es queda en una foto reclamada amb malestar, i poca cosa més.

    L’èxit o el fracàs en política es mesura sovint segons les expectatives generades. El nou Felipe i el nou Suárez anaven molt bé com a titulars i com a esgrimidors en debats. Però això, traduït en política, ha quedat el 2016 molt lluny del que prometien.

    (Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)