Cares i veus que ens sonen

  • Cares i veus que ens sonen

    MAS PERIODICO PORTAVOCES DE GOBIERNO

    Aquests noms segurament els relacionarem de seguida amb una cara: Javier Solana, Rosa Conde, Alfredo Pérez Rubalcaba, Miguel Ángel Rodríguez, Josep Piqué, Pío Cabanillas, Eduardo Zaplana, María Teresa Fernández de la Vega, Pepe Blanco, Soraya Sáenz de Santamaría. ¿Però què tenen en comú? Doncs que la seva veu va ser la del Govern d’Espanya durant un cert temps, i d’aquella veu i d’aquella època ens en podem recordar més o menys, però la seva cara aquí ha quedat. Els divendres, després del Consell de Ministres, van tenir una plataforma privilegiada de projecció mediàtica. Però de tots ells, només un, Mariano Rajoy, va arribar després a president. Ara, Íñigo Méndez de Vigo substitueix una il·lustre de la llista, Sáenz de Santamaría, que surt a totes les quinieles com una opció de futur per a qui sap si algun dia posar la segona exportaveu al capdavant d’un futur govern.

    Perquè no hi hagi dispersió ni contradiccions entre els accents i els enfocaments que es poden donar dins d’un mateix govern, el portaveu mira d’unificar, dotar de coherència i de nitidesa el missatge que es vol projectar. Per a això, no està de més que un portaveu sàpiga comunicar. Vaja, de fet hauria de ser imprescindible. Una altra cosa és que a Espanya passi, a diferència dels Estats Units, que el cap de premsa i portaveu (spokesperson) acostumi a ser un professional de la comunicació, del periodisme concretament. Això va passar amb el primer responsable d’aquest front en l’etapa de Felipe González.

    EL PERIODISTA

    Després de la convulsa i huracanada posada en marxa dels governs de la democràcia, amb un Adolfo Suárez que anava gairebé a portaveu per any, amb el PSOE i la seva hegemonia a partir del 1982, va arribar la calma també a la figura de la veu (i la cara) del Govern davant els mitjans de comunicació. I el periodista Eduardo Sotillos va ser el primer elegit. De cara i de veu ja era conegut abans de la seva etapa governamental. ¿Per què? Per la seva experiència professional televisiva prèvia. Lligat a informatius de TVE des del 1975, va estar al capdavant del seu Telediario durant la transició i va adquirir una notorietat important en una època on TVE era ‘la Tele’. Que Sotillos comparegués davant els mitjans era com que algú informés asèpticament del que el govern defensava, gairebé com si això anés a missa. Hi ajudava el fet que Sotillos havia començat la carrera en el context del franquisme. No semblava, d’entrada, un fan del felipisme. Ideal. I a més, sabia comunicar. Va ser portaveu, amb rang de secretari d’Estat, fins al 1985.

    CULTURA I DIPLOMÀCIA

    I a Eduardo Sotillos el va substituir un polític que amb els anys seria no solament la cara del govern sinó una de les més conegudes de la política espanyola. Era, quan el 1985 va assumir el càrrec, Ministre de Cultura, com ara Íñigo Méndez de Vigo, i el seu nom el coneix moltíssima gent dins i fora d’Espanya: Javier Solana. Un polític que projectava solvència, preparació i afabilitat, i que a més comptava amb una loquacitat a prova de bombes. Seria ministre de Cultura i portaveu fins al 1988, i després encarrilaria una successió de càrrecs amb pocs precedents. Ministre d’Educació i Ciència (1988-1992), d’Afers Estrangers (1992-1995), secretari General de l’OTAN (1995-1999), Alt Representant del Consell per a la Política Exterior i de Seguretat Comuna de la Unió Europea (Míster PESC) i comandant en cap de l’EUFOR (1999-2009).

    Les habilitats diplomàtiques que davant la premsa havia desenvolupat Javier Solana, especialment en la seva etapa com a portaveu, li van servir després per a molt. El seu nom va córrer durant anys com a possible presidenciable i líder del PSOE, però la seva activitat es va projectar molt més enllà de les fronteres d’Espanya.

    PRIMERES DONES

    L’any 1988 es va donar la circumstància que, després de sis anys amb només homes a la llista, Felipe González va incorporar dues dones com a ministres. Una d’elles, Matilde Fernández, al capdavant del Ministeri d’Afers Socials. L’altra, Rosa Conde, com a primera ministra portaveu. El càrrec de portaveu pujava de rang, de Secretaria d’Estat a Ministeri. Els temps anaven canviant i el pes dels mitjans de comunicació en la vida política, també. S’anava assumint més la importància d’aquest front, i això explica l’elecció d’aquesta sociòloga que havia dirigit el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), per mirar de connectar l’acció de govern amb una societat en plena transformació.

    Però la falta de telegènia i de fluïdesa verbal no la van ajudar gaire, i per aquest motiu les paròdies a televisió de Rosa Conde van ser destacades, per exemple de la mà d’un jove Andreu Buenafuente al programa d’Alfons Arús ‘¡¡Al ataque!!’ (Antena 3). El 1993, quan més pujaven de to els atacs a Felipe González per part del Partit Popular de José María Aznar i el que els socialistes van descriure com la ‘Brunete Mediàtica’, Rosa Conde va deixar de ser portaveu i fins al 1996 va ocupar la Secretaria General de la Presidència del Govern.

    LA QUÍMICA

    I per a temps durs, mà de ferro amb guant de seda. A Rosa Conde la va substituir Alfredo Pérez Rubalcaba, un químic ficat a polític que va exercir de ministre portaveu, primer entre el 1993 i el 1996, i després, passats els anys i amb ell erigit en una de les icones del poder socialista, compaginant aquestes funcions amb les de vicepresident, amb José Luís Rodríguez Zapatero, entre el 2010 i el 2011, quan va abandonar el govern per provar sort com a candidat del PSOE a la presidència del govern. Però no va passar.

    ELS ‘POPULARS’

    Alfredo Pérez Rubalcaba, el 2011, va perdre la partida amb qui havia sigut un dels ministres portaveus de José María Aznar: Mariano Rajoy. Ell va ser el quart de l’era Aznar, entre el 2002 i el 2003. El primer havia sigut el periodista i fidel escuder del de Valladolid, Miguel Ángel Rodríguez (1996-1998), erigit en martell de socialistes i fins i tot dels socis nacionalistes del govern en minoria del PP, buscant marcar terreny. Josep Piqué el va rellevar (1998-2000) quan es pretenia més harmonia amb la CiU de Jordi Pujol (gairebé en termes d’OPA). Pío Cabanillas Alonso (fill d’un altre ministre en temps de Franco i de la UCD de Suárez), va ser el primer del govern que va estrenar la majoria absoluta del PP (2000-2002), i amb la seva melena i el seu treball previ en grans corporacions de comunicació, buscava impulsar la imatge de modernitat i posada al dia d’un Partit Popular que volia consolidar-se al poder.

    Mariano Rajoy el va substituir quan clarament ja aspirava a succeir José María Aznar, i per això va assumir un protagonisme destacat, i quan el va deixar per encarar de ple la campanya electoral, va agafar el seu relleu Eduardo Zaplana (2003-2004), icona de l’aznarisme i també del seu final d’etapa.

    LES TOTPODEROSES VICES

    Amb José Luis Rodríguez Zapatero, durant els sis primers anys al poder va exercir de portaveu la totpoderosa vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega (2004-2010). Al costat d’un president i d’un Executiu jove, ella projectava imatge de veterania i de solvència. Només ho deixaria, ja en l’etapa final del zapaterisme, per cedir pas (i protagonisme mediàtic), a un Pérez Rubalcaba (2010-2011) que tornava a les funcions de portaveu, amb una plataforma mediàtica impagable. A l’abandonar-la per dedicar-se de ple a la carrera electoral, el substituiria el ministre de Foment, Pepe Blanco, també, com De la Vega, ortodòxia zapaterista màxima.

    I ja amb Mariano Rajoy, l’altra vicepresidenta més poderosa que es recorda, Soraya Sáenz de Santamaría, ha sigut portaveu (2011-2016) fins que amb el segon govern de Mariano Rajoy passat per les urnes, aquest l’ha reforçat en competències, l’ha alliberat del desgast dels focus de les càmeres cada divendres, i posa al seu lloc un Íñigo Méndez de Vigo que, amb les seves formes diplomàtiques assumides durant anys dedicat a la política exterior, i amb les seves maneres de senyor de casa bona (noblesa amb títol obliga), és també un retrat nítid del que és el nucli dur del votant del PP per a Mariano Rajoy.

    En temps de govern en minoria, el portaveu també serveix per marcar perfil. Conservador i de dretes sense complexos, en aquest cas. Educació, cultura, diplomàcia, espanyolitat i contundència amb aparent cordialitat. A veure si els sona.

    Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)