Un moment sense precedents

  • Un moment sense precedents

    diada

    No hi ha hagut cap altra causa que hagi fet sortir tanta gent al carrer com la reivindicació catalana. Especialment a partir del 2012, juntament amb la gran manifestació del 2010 com a reacció a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut votat en referèndum. I a partir d’allò, que podia tenir-los, quatre anys seguits sense precedents, amb manifestacions i lemes inequívocs. 2012: ‘Catalunya, nou Estat d’Europa’. 2013: ‘Cap a la independència’. 2014: ‘Omplir el carrer per omplir les urnes, el 9-N votarem!’. 2015: ‘Països Catalans, camí cap a la llibertat’. I aquest any: ‘A punt’. ¿Sí?

    ¿Les Diades reivindicatives ens portaran directament a la independència? No, però s’estan demostrant clau per forçar escenaris en un context molt resistent al canvi, per molt raonable que aquest pugui semblar. L’Onze de Setembre és com aquelles vitamines que et prens al començar el dia, com aquell esmorzar fort que recomanen els dietistes per funcionar durant la resta de la jornada (vegeu aquí, curs polític) i tractar de culminar-la bé, amb prou energia i força. Aquesta empenta ha sigut en part el que ja ha provocat nous escenaris, també sense precedents (a casa i més enllà) respecte al mapa polític, però que han de culminar en una cosa de profit i útil o anul·larà tot l’anterior, amb un ridícul que també seria sense precedents. Aquesta Diada, doncs, ha d’interpel·lar molt especialment els partits.

    Perquè hi ha una nova realitat, també sense precedents però que no sabem si ha arribat per sumar o tot al contrari: la implosió del pati polític que hem tingut a Catalunya. En això també som diferents d’Espanya. Aquí els grans partits han anat realment a la baixa, no com el PP i el PSOE, que persisteixen amb opcions d’èxit en el seu bipartidisme clàssic. Ara, al Parlament, podem parlar sobretot de partits mitjans, i alguns dels petits són clau i condicionen la governabilitat. ¿Això fixarà un precedent d’èxit? Falta menys per saber-ho.

    No hi ha manual d’instruccions per a aquest context, i com que la incertesa esgota, com que sempre és molt més fàcil recórrer a teòriques seguretats, encara que aquestes et lliguin a una àncora que no et deixa avançar, el risc de fracàs de la causa que ha impulsat tot aquest moment sense precedents hi és. I si no creieu prou en la tendència humana al conservadorisme en un moment d’incertesa, mireu els últims números de les eleccions espanyoles, el resultat a l’alça del PP i recordeu allò de ‘¡Visca les cadenes!’. Que els partits catalans i certes rutines que els han descrit, amb bastants precedents, no forcin nous escenaris que podrien ser d’involució.

    Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)