Cops de realitat

  • Cops de realitat

    Cops de realitat

    No s’ha parlat prou de l’exageració aplicada al llenguatge polític i el mal que això pot fer. Els últims dies, sense anar més lluny, s’ha titllat de “colpistes” els diputats independentistes que han ratificat al Parlament les conclusions de la comissió del procés constituent i que així han desafiat el Tribunal Constitucional. No ha estat un cop d’Estat, evidentment. Ha estat un nou cop de realitat, terme que utilitzo tunejant el títol d’aquella icònica pel·lícula sobre la Generació X protagonitzada per Winona Ryder, Ethan Hawke i Ben Stiller: ‘Reality bites’ (1994). Mossegades de realitat. Però, ¿quina realitat? La que ens diu que el problema català existeix i s’enquista, tot i l’obstinació dels de Mariano Rajoy de no voler posar-se políticament a això i recórrer a processos judicials o sancionadors per mirar de castigar el discrepant, no per mirar de convèncer, matisar o construir ponts de diàleg amb ell.

    Però ja fa temps que aquestes mossegades són sobretot cops. I aquí sí, el terme ‘cop’ està ben utilitzat. Em fa venir a la ment aquell espot electoral del socialista Jaume Collboni, on anava rebent cops de puny amb guants de boxa. La realitat no és que piqui a la porta. Fa temps que l’està matxucant. Ses senyories van obrir la porta per veure qui demanava, i allà s’han quedat, amb cara d’astorats, rebent els cops a la cara, un rere l’altre, i ja fa anys, d’això. Així estan de noquejats, a Barcelona i a Madrid.

    A Catalunya, l’independentisme diu que s’avança però ja fa temps que aquesta no és en absolut la sensació, ni tan sols en el camp sobiranista. Es confonen sovint els avenços amb els cops d’efecte, i la fermesa en les conviccions amb la gesticulació. El bloqueig polític i econòmic que aplica Madrid ha disminuït clarament el progrés del procés, i a aquesta realitat la majoria independentista al Parlament i al Govern hi contraposa més paraules que fets, més desitjos que realitat.

    A Madrid, el mateix però a l’inrevés. S’ha renunciat a utilitzar la paraula i el diàleg més que en el pla retòric, i s’ha apostat per una ofensiva en clau nacionalista espanyola que és un dels arguments de campanya estrella del PP i que ha acomplexat un PSOE que sembla no saber exactament en quin món viu, aquí i allà. I així ens va. Així estem, que arribem al teòric final de curs, però això, un any més, realment sembla no tenir fi.

    (Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)