La ‘rara avis’ hi torna

  • La ‘rara avis’ hi torna

    LCDF_RaraAvis

    UMP (Unió per a un Moviment Popular) ja no existeix a França. ¿Ha mort? No, perquè aquesta formació, que en el seu dia va néixer de la fusió de diferents partits com aquell RPR que tampoc ja no existeix i que també va ser força de govern, ara es diu Les Républicains. Aquesta nova plataforma electoral, que neix sense sigles i en plural (com ho fa la moda, aquí allà) és el partit de Nicolas Sarkozy i d’Alain Juppé, com abans l’era la UMP, i com abans d’aquest l’era l’RPR de Jacques Chirac. ¿Ha mort el gaullisme? ¿Ha mort l’espai polític del centre-dreta a França? No, ha canviat de pell. A la darwiniana, ha sabut adaptar-se al medi, com ho fan la majoria de partits arreu, quan cal amb canvi de nomenclatura inclòs, com ara ho fa Convergència.

    La mala notícia és això que està passant, per als apòstols de la desaparició de Convergència, que ja li cantaves les absoltes als anys 80 del segle passat, quan va caure la UCD d’Adolfo Suárez, amb qui comparaven l’invent de Jordi Pujol, Miquel Roca, Ramon Trias Fargas i altres. La mala notícia, per als qui sempre han trobat incòmode i sobrera l’existència d’aquest espai que com pocs ha ajudat a diferenciar i a singularitzar el mapa polític català, és que Convergència no va desaparèixer llavors, tampoc quan va perdre la majoria absoluta, tampoc quan va perdre el poder, tampoc amb la defenestració de Pujol ni ara amb el pas al costat d’Artur Mas. Perquè com ens deien a escola, a classe de Naturals, res no es crea ni es destrueix, únicament es transforma. I a Convergència són mestres en això del «transformisme».

    La crisi del comunisme o de la socialdemocràcia ha afectat i afecta diferents partits que s’hi ubiquen, i això acostuma a passar amb totes les ideologies. Quan està a l’alça, bona salut. Quan decau, decadència. Però en això Convergència sempre ha estat una rara avis. L’és en tots els sentits, no només en l’ideològic, on és difícil de classificar. I potser d’aquí bona part de la seva connexió amb una part substantiva d’un país que també té el seu punt important de dificultat de classificar. Molts no s’expliquen com, tants segles després, Catalunya segueix existint i reivindicant-se. A molts els fa nosa. Però allà que aguanta.

    Pasqual Maragall va dir al seu dia que el PSC era el partit que més s’assemblava a Catalunya. Aquell PSC ja no existeix ni ell en forma part. En canvi, Convergència (o com es digui) segueix disputant aquesta lliga que afortunadament mai ningú no guanyarà en solitari.

    (Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)