Un líder en transició

  • Un líder en transició

    12912758_898913590207881_739805542_n

    Si d’Artur Mas podíem dir que era un líder hamletià, a l’estil del príncep danès protagonista de la cèlebre obra de William Shakespeare, amb aquell patir i aquella tendència natural i cantada a un destí (en aquest cas polític) fatal, de Carles Puigdemont es pot dir que és un líder gramscià, en transició. Així, adaptant un concepte famós del filòsof sard Antonio Gramsci, podem dir que vivim políticament (i socialment) en un món que no acaba de morir i en un altre que no acaba de néixer. En aquest context li ha tocat ser president a Puigdemont.

    La Catalunya autonòmica ja fa temps que, tal com ho havíem entès tota la vida, ja no té sentit. Fins i tot Esperanza Aguirre va parlar al seu dia de comunitats autònomes artificials, per descriure la part més absurda d’allò del cafè per a tothom. Els socialistes proposen un nou estilisme i han apostat per l’eslògan del federalisme. Però aquest món no acaba de morir del tot.

    En contrast, els partidaris de la independència veuen que el tenim pressa va ser un bon reclam mobilitzador, però que ara s’haurà de gestionar, quan es veu que la cosa va per llarg (no podia ser d’una altra manera). Ara ja fins i tot el president de l’ANC, Jordi Sànchez, diu que el procés s’ha d’acabar i que no dóna més de si. Asseguren que ha arribat l’hora de la independència. Però tampoc acaba d’arribar.

    Context relliscós

    En aquest context, Carles Puigdemont culmina els seus 100 primers dies de govern sent menys incògnita i mantenint l’expectativa. Els més crítics amb l’independentisme, amb el sobiranisme, amb Convergència, amb el Govern de Junts pel Sí o amb tot plegat podran dir que «encara no ha fet res». ¿Res més que gestos, potser? Però això segurament es podria aplicar a altres lideratges institucionals dels últims temps, com el de l’alcaldessa Ada Colau, fet que no resta el mèrit de no haver patinat gaire en un context tan relliscós.

    S’ha de reconèixer que un Puigdemont que era una gran incògnita per a la immensa majoria quan el van nomenar president ha aconseguit posicionar-se bastant bé en poc temps i amb pocs recursos, i que ha vestit el càrrec de president sense projectar en cap moment la idea que li vagi gran. Això sí, l’expectativa la manté, cosa que també té el seu mèrit en un context en què la gent acostuma a desconnectar bastant ràpid de la política. És un líder en transició. ¿Cap on? I el dubte ens manté expectants. ¿Es consolidarà o no? ¿Impulsarà el seu projecte o no ho sabrà fer? ¿Creixerà com a líder, també electoral, o es prejubilarà políticament ben aviat? Dubtes no hamletians, sinó gramscians, propis d’un temps i d’un país en transició, en procés de canvi profund, no sabem exactament cap on.

    (Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)