Santa paciència

  • Santa paciència

    santapaciencia

    Li preguntava dimecres a un diputat de Podem si ells, que amb Pablo Iglesias al capdavant tant havien reclamat una nova “transició”, homenatjarien la dels anys 70 del segle passat i donarien una sorpresa, com quan el 9 d’abril de 1977, Dissabte Sant, va ser legalitzat el Partit Comunista d’Espanya (PCE). Allò va marcar un abans i un després i va ser clau per enfilar cap a les eleccions constituents del juny d’aquell any. Resposta del diputat podemita: “Però si aquí ja fa dies que a Madrid no hi queda ningú…”. Igualet sentit de la importància del moment, vaja. I a Catalunya, si fa no fa, malgrat que el desori de Madrid en desviï la mirada. ¿Però això segon passarà fins quan?

    Un dels més estrets assessors de l’expresident Artur Mas em confessava preocupat, també fa pocs dies, que “l’ull de Mordor només focalitza en una direcció, però no per sempre”. Apuntava així, gràficament i recorrent a una imatge que la versió cinematogràfica d’’El Senyor dels Anells’ va fer popular en el seu dia, a com de moment a Catalunya es va tirant més lentament del que caldria, i també per problemes propis (no només pels previsibles pals a la roda de Madrid), i que això ara no preocupa en excés l’opinió pública perquè el sidral de Madrid concentra la major part de les mirades, sobretot la mediàtica. Però hi ha preocupació, de moment força dissimulada de portes enfora.

    Preguntes a gent d’Esquerra i et diu que han de tenir “santa paciència” amb els seus companys convergents. Demanes opinió als interpel·lats i et diuen que de paciència la seva, que a Govern han d’aguantar que consellers d’Esquerra diguin que la Hisenda pròpia i la Seguretat Social (que ara pengen de departaments seus) per estar preparades per a la desconnexió demanaran uns 30 mesos. Segons aquesta versió, quan els de Carles Puigdemont els demanen que això ho expliquin en públic, els d’ERC s’hi negarien i s’aferrarien (de fet com els convergents) al discurs dels 18 mesos que ja en són 16 i descomptant. Llavors és quan els uns i els altres es queixen de la CUP i de la seva manca de responsabilitat i sectarisme. Santa paciència, la del respectable, quan hagi de suportar els plats pel cap que es tiraran els uns i els altres davant l’últim tram del compte enrere.

    I és que a Espanya, amb una classe política clarament mancada de sentit d’Estat al més alt nivell, encara poden anar tirant perquè, de fet, d’Estat ja en tenen. Però ¿i Catalunya? L’evidència de la dimensió del repte, potser quan sigui a tocar, farà reaccionar aquells que encara no ho han fet. Potser, dic.

    (Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)