Fumant espero, Iglesias

  • Fumant espero, Iglesias

    beso-boca-iglesias-domenech-1456915222695-1

    I en mig de tan mal rotllo i crispació reconcentrada, ahir al Congrés dels Diputats, un petó. El de Pablo Iglesias i Xavier Domènech. Un amic gai em va enviar un whatsapp: «Jo si veig moltes estampes més així em torno hetero, ¿eh?». I li vaig contestar que si hagués publicat algun tuit similar referit a alguna de les diputades de la CUP li haurien caigut els insults i les acusacions de sexisme pertot. El vaig animar a piular-ho. No ho va fer. Però no calia, les xarxes ja havien cremat de sobres amb el petó. Era de preveure. Perquè Iglesias i els seus saben perfectament allò que impacta. I és trist que a aquesta alçada del segle XXI un petó entre dos homes ho faci, però, a l’estampa, el millor era la cara de l’encara ministre Alfonso Alonso: demostrava que sí, que encara hi ha a qui això sorprèn. Podem és efectiu. ¿Només en això? ¿Només a impactar?

    La supervivència de Rajoy

    Cada vegada més, els ciutadans busquen unir el seu vot explícitament al concepte d’utilitat. Si l’opció que han decidit recolzar a les urnes no la projecta de manera suficient, trigaran menys a abandonar-la. I ahir en això Iglesias va obrir un trau que li serà difícil de suturar, en la seva credibilitat com a opció política sinònim d’utilitat per als que volen canvi. Pedro Sánchez no podia insistir més a fer explícita i a mirar d’engrandir aquesta ferida. Perquè el líder socialista (cada vegada més ficat en aquest paper, sobretot en el de líder) tenia clar que havia de buscar el cos a cos amb Mariano Rajoy, especialment per posar en evidència que el seu gran antagonista (i per tant el de l’esquerra) és algú que, sense fer res en especial, pot tenir una opció de sobreviure políticament a aquest moment estrany de la política espanyola, si així ho decideix Iglesias i no facilita un govern alternatiu.
    Això espera el PP. Això esperava ahir Rajoy fent acudits a la tribuna d’oradors i també des del seu escó, sense fumar un dels seus estimats cigars perquè al Congrés això no es pot fer, però sí mastegant xiclet o llepant un caramel, amb el seu habitual aspecte d’estar-se fotent de tot una mica. Fumant (metafòricament) i esperant estirat a l’estil de Sarita Montiel tot cantant El último cuplé. I el que és més estrany és que ara espera Iglesias. Podria ser el seu galant sorpresa. Amb ell no hi haurà petó explícit, però ni falta que farà.
    Repartiment de papers

    Els votants que van optar per Podem per forçar un canvi, independentment de l’eix dreta-esquerra, i els que ho van fer a Catalunya per una alternativa a la teràpia fallida que apliquen PP i PSOE enfront de la voluntat generalitzada de votar i decidir en llibertat, tenen avui menys motius per creure en Iglesias. I això, fotos a banda; i això, amb Rajoy estirat i amb Sánchez tirant de retòrica buida i poca cosa més. Amb Albert Rivera fent-se el responsable i l’home d’Estat, en el que ahir es va veure que és el clar repartiment que ha pactat amb Sánchez: tu a Boston, jo a Califòrnia. Tu a ser l’opció útil de canvi per al centreesquerra, jo per al centredreta. I Rajoy, que ho sap, anava darrere Ciutadans, darrere qui pensava fa quatre dies que seria el seu soci natural, però ja (com la resta) amb el xip de noves eleccions al cap. ¿Comicis per a què? ¿Utilitat? Per al PP, la de tenir una opció de supervivència. ¿Per als altres? Reclamacions, si ens porta a això, al senyor Iglesias.

    (Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)