Jo m’ho mereixo, tu t’ho mereixes…?

  • Jo m’ho mereixo, tu t’ho mereixes…?

    27s

    Caldrà reconnexió, i ràpida. Però per això no pateixo. En els temps que corren, som de connectar i desconnectar al moment, i l’acord per la candidatura ‘Junts pel Sí’ va arribar en el moment just. Volgudament? Calculadament? No, atropelladament i fregant l’escaire amb mitja afició quasi infartada i amb les ungles consumides pels nervis, però això també és molt nostrat. I va arribar l’acord i vam fer també com sempre, mig traient-li importància i buscant a l’instant altres fronts de preocupació sense haver acabat ni de paladar una candidatura inèdita que busca un abans i un després de forma decidida. Som així, no passa res. O sí, però no és aquest ara el problema. La qüestió és saber com reconnectar per desconnectar. Saber què sumarà i què restarà en les pròximes setmanes decisives a l’opció de desconnectar de Catalunya amb Espanya.

    Hi farà sobretot la consciència i assumpció del fet de qui mereixi sortir triomfant d’aquest desafiament, i per què. I en aquest sentit val a dir que la parròquia catalanista comença a tenir força pistes del perquè hauria d’agafar embranzida ara que acaben les vacances i decidir amb totes les conseqüències si cadascú de nosaltres i el conjunt del país mereix una segona oportunitat, un recomençar. És això, recomençar en positiu, o enfilar un camí de continuisme (augmentat) en l’assimilació de Catalunya a la província que ni en temps autoritaris van aconseguir que fóssim.

    Pistes sobre qui mereix i qui no sortir-se’n? Aquí dues píndoles estiuenques que he pescat emmig de la meva particular i voluntària desconnexió d’agost: primera, el mutis de la major part dels líders catalanistes implicats en el procés sobiranista, molt especialment el president Mas i Oriol Junqueras. Han fet un clar pas enrere en els seus egos i legítimes aspiracions. Han decidit merèixer no ser obstacle sinó suma i en aquest sentit han ajudat a multiplicar opcions. Han ajudat a què el protagonisme el tingui la gent i una llista que a Madrid no poden més que mirar d’atacar dient que està plena de “famosos” i de “professionals d’altres àmbits” que no són el polític. Ahir el jove (amb discurs vell) portaveu del PP s’hi posava tirant de l’argumentari de sempre. Zero novetat. Zero entendre res.Zero merèixer-se res que no sigui el que està passant a Catalunya.

    Perquè (i aquí segona píndola), l’unionisme, el més obscè i el vestit amb pell de xai, no ha aportat res. La seva recepta és o la caducada o l’absurda de sempre. O la de l’atac amb insult o la de l’insult a la intel.ligència. O la de dir que aquí no passarà res perquè com deia el torero “lo que no pué sé no pué sé y ademá eh imposible”, o la de dir (pobre PSC) que hi ha una reforma federal que ens traurà “líos” del cap, amb correcció a l’anècdota instantània per part del PSOE i amb tancament del porticó a pany i forrellat (també al moment) per part del PP. Frustració i companyia que igual alguns es mereixen per persistents en l’error, però que la resta no tenim perquè assumir com a irremeiable, perquè hi ha, ara sí, com mai, alternativa. I és el que toca decidir, jo, tu, ell, nosaltres, vosaltres i fins i tot ells: ens la mereixerem?

    (Per llegir l’article a El Singular, cliqueu aquí)