Cap novetat al front

  • Cap novetat al front

    banderes

    Això de Mariano Rajoy amb el seu nou ministre Íñigo Méndez de Vigo és el de sempre. Allò de les famílies que han format part de la pomada de tota la vida. I passen els anys i això persisteix. I encara n’hi ha que demanen al catalanisme paciència. I titllen de radicals els independentistes i pretenen emmascarar com a moderació l’ambigüitat i l’anar fent de sempre. La conllevancia. El què hi farem. El són així però ja canviaran. Allò de dir alguna cosa devem fer malament, no ens expliquem bé. I, mentrestant, a Madrid, ni cas. Ells a la seva. Com Rajoy amb el substitut de Wert. Com Pedro Sánchez amb la gran bandera d’Espanya. ¿Algun problema? Cap ni un. Faltaria més. Està en el seu perfecte dret i en altres països és el més habitual. Fins aquí, res a dir. Però el cas és que Sánchez, com Susana Díaz o Pablo Iglesias, els politics d’aquesta nova generació que ens deien que arribaria i seria diferent, s’omplen la boca i fins i tot els escenaris amb la bandera.

    Critiquen els que s’emboliquen amb ella si és una d’autonòmica, però amb la gran, res, això faltaria més. Aquesta és la seva aportació: «Més Espanya». Aquesta és la competició. Aquesta és la perspectiva. La gran esperança, com dibuixava magistralment el gran Ferreres en aquest diari fa dos dies, amb els seus delegats aquí a Catalunya dient amén. O directament, com fa Albert Rivera i Ciutadans, contribuint com qui més a posar el turbo a aquesta manera de fer política, de fer l’Espanya del retòric «temps nou», que pel que fa al seu model bàsicament sona al més retro i gastat. Cap novetat al front.

    Mentrestant, aquí a Catalunya, tampoc innovem, si no és en el camp sobiranista, i a mitges. Perquè sí, és veritat que CiU s’ha trencat i ha marcat un abans i un després que pocs crèiem que algun dia arribaria. Però en paral·lel, en el catalanisme, ara amb el seu corrent central en l’independentisme, segueix amb les seves dinàmiques fratricides i d’enfrontament permanent, soterrat o no. En contrast, hi ha una esquerra amb arrel a Madrid que aquí apunta majoritària (ahir el PSC, avui el que envolta Podem) que recupera també el de sempre, amb coses com les que al seu dia van portar els socialistes a confondre Catalunya amb Barcelona. Pensen que això de Barcelona en comú és exportable, tal qual, al conjunt del país. I demostren així, no només no haver evolucionat gens, no ser res de nou més que en les formes, sinó conèixer poc allò que diuen voler defensar: el conjunt del país. Com a nova política es quedaria curta, si no fos perquè ells són els primers que saben que això és un simple eslògan. Només els ingenus seguiran esperant alguna cosa nova en la relació Catalunya-Espanya per aquest front.

    (Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)