Uns amics sense sofà

  • Uns amics sense sofà

     

    Quan fa uns quants anys el PSC governava a Barcelona ininterrompudament durant més de dues dècades i el primer secretari del partit a la ciutat era Joan Ferran, diu la llegenda (que no ho és) que aquest polític va afirmar que els socialistes fins i tot podien guanyar unes eleccions a la capital catalana presentant un sofà de candidat. Ara, amb el PSC a l’oposició i enfonsat en les enquestes d’intenció de vot, es demostra una vegada més que res és etern, però en aquella època a Barcelona l’hegemonia del PSC ho semblava, també quan el 2003 Xavier Trias va assumir el repte de disputar per CiU l’alcaldia de Barcelona als socialistes. Anava a una mort política segura, però no va ser així.

    Va persistir, es va empassar dues legislatures al desert (desertíssim) de l’oposició municipal i finalment va triomfar. Per demèrits dels socialistes, certament, però també per mèrits propis, entre els quals el principal és haver sabut teixir un equip compacte i de suport incondicional, que l’ha acompanyat en la seva primera legislatura com a alcalde de Barcelona i que aspira a fer-ho també després de les pròximes eleccions municipals. Però amb una gran incògnita a l’horitzó: ja no lluiten contra un sofà, sinó sobretot contra ells mateixos.

    Quint Tul·li Ciceró, el 64 a.C, va escriure per a la campanya al consolat del seu germà gran Marc Tul·li Ciceró una sèrie de consells que amb la perspectiva de vint segles segueix sent un manual de màrqueting polític del tot vigent. Allà, al seu Breviari de campanya electoral, entre molts altres consells es diu: «Una candidatura a un càrrec públic s’ha de centrar en la consecució de dos objectius: obtenir l’adhesió dels amics i el favor popular». I, certament, Trias va començar per confeccionar un grup d’amics al seu voltant per afrontar, fent pinya, una aventura més que complicada i de resultat totalment incert.

    Óscar Martínez, el seu cap de premsa, no és militant de Convergència Democràtica. Treballava a la delegació del diari Avui a Madrid, quan, el desembre del 1999, la llavors cap de premsa del partit, la ja desapareguda Núria Zabala, el va fitxar per «posar en marxa una nova etapa» amb Trias de líder de CiU al Congrés dels Diputats. I ja no se n’ha separat.

    Igual que l’actual regidor de Presidència, Jordi Martí Galbis(també regidor del districte de Sants-Montjuïc), llavors diputat amb l’ara alcalde. És una de «les ninetes dels ulls de Trias», juntament amb el seu cap de gabinet a l’Alcaldia, un jove Albert Ortas que quan prèviament va assumir les mateixes funcions en l’etapa queTrias va començar al Congrés el 2000 comptava amb escassos 26 anys. Al seu equip, Jordi Cabrafiga i Joan-Anton Sánchez són peces absolutament claus en l’elaboració del discurs de l’alcalde.

    Aquest és el nucli dur «d’amics i assessors» de l’alcalde de Barcelona, juntament amb el primer tinent d’alcalde, un Joaquim Forn que, com a membre del pinyol del president de la Generalitat, Artur Mas, va assumir el 2002 la direcció de campanya de l’alcaldable, i amb un jove Xavier Tomàs (com Ortas, una espècie de «fill adoptiu» de l’alcalde), que des del 2008 li gestiona la seva presència a les xarxes socials digitals. Ells, en conjunt, formen una veritable xarxa.

    (Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

    (I aquí article en format resposta del citat Joan Ferran, però que NO xerra del tema de l’article sinó que aprofita per fer campanya PSC contra CiU. Legítimament i hábilment aprofitat, però res a veure amb allò que jo explico sobre l’equip assessor, no sobre el grup municipal)