Assalariats de la nostra destrucció

  • Assalariats de la nostra destrucció

     

    Els parlaré dels Pujol, no pateixin. Però abans, un apunt. Ahir mirava el debat entre els aspirants a secretari general del PSOE i tot d’una em va envair l’esperit nadalenc de cap a peus. Com si fóssim a 25 de desembre, fum, fum, fum. Molt de fum, especialment de la mà d’uns “joves” candidats que tenen molta sort de l’obsessió (a voltes malaltissa) de la nostra societat per allò d’igualar jove amb nou i amb millor. No sempre és així i ahir en aquell debat es va tornar a demostrar, però va colant, en general, fins que arriba el ZP de torn i ens fa a tots un set com una casa de pagès. I llavors sí, som-hi a criticar-lo i a fer llenya de l’arbre caigut, però a la vegada tots ràpidament a buscar alternatives per la mateixa via d’on va sortir ell.

    El millor dels tres aspirants socialistes és sens dubte José Antonio Pérez Tapias. És un socialista i federalista que se’n sap i que se’n reivindica, a la vegada que té plena consciència que entre els seus mateixos és membre d’una minoria. Pedro Sánchez, molt prefabricat i amb l’encert tàctic d’haver sortit ben a tocar del procés de primàries (d’aquí que potser en veurem la poca substància massa tard), jugava a ser el més espanyol de tots (també en competició amb el PP). Eduardo Madina, ZP fins i tot en aquella sobreactuada gesticulació. I Pérez Tapias va fer una cita que em va encantar. A tomb del poeta Félix Grande, va advertir del perill d’esdevenir “assalariats de la nostra destrucció”. De la pròpia. Molt oportú, per als qui persisteixen en l’error, també a Catalunya, per exemple amb un PSC que amb Miquel Iceta de líder segueix fent-se trampes al solitari i mirant d’enredar la resta amb la pregunta de la consulta, pel simple fet que no pot i no vol assumir la seva incapacitat per donar respostes a una societat a qui diu representar.

    Assalariats de la pròpia destrucció. Adequat per als socialistes, però no només.  I en aquest sentit, un apunt sobre les informacions de mitjans de la Caverna que assenyalen (ells abans que els jutges, com marcant-los el camí) en aquest cas la família de Jordi Pujol i suposats comptes plens de milions a Andorra i en altres indrets per l’estil. Si és cert, si això finalment acaba davant d’un jutge i aquest en dictamina la veracitat i per tant sentencia en contra de males pràctiques dels fills o la dona de l’expresident Pujol, llavors (només llavors amb justícia) els podrem assenyalar amb el dit i titllar-los d’“assalariats de la destrucció” d’un cognom que ha estat clau i il·lustre en la Catalunya de les últimes dècades. De demostrar-se que són culpables de corrupció o de pràctiques impròpies, a ells i només a ells caldrà reclamar si resulta que mentre son pare no tenia vida personal abocant-ho tot en el seu país, ells feien negoci.

    Però els convido a esperar. I això que sé que la temptació de no fer-ho en aquests temps convulsos que vivim és potent. La pulsió ens porta a creure tot aquest tipus d’acusacions a la primera, i a considerar culpables els al·ludits a la primera també. Però una petició: no esdevinguem també nosaltres assalariats de la destrucció o de la tacada general que molts pretenen amb el procés català. La justícia (espanyola) que vagi fent i esperem-ne noves. I a recordar que de corrupció n’hi ha aquí i allà, i que això no deslegitima un col·lectiu i molt menys una reivindicació de país, transversal i il·lusionadora. No ens mamem el dit i sabem que ells van per aquí. Doncs que facin, i que pel camí vagi caient (si s’escau) qui tingui plom a les ales. Però la resta,  a seguir volant.

    (Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)