El carreró del PSOE (no el català)

  • El carreró del PSOE (no el català)

     

    Mariano Rajoy ja pot anar fent sense manies convencions com la del cap de setmana passat. Que no passi pena. Que són pròpies del seu estil “qui dia passa, any empeny”? Sí, i què? Total, no té oposició que hi pugui contraposar res de creïble ni de substancial, així que qualsevol altre en el seu lloc (i amb la seva mentalitat abonada a la llei del mínim esforç) faria el mateix. Perquè si enfront seu té en Tiranosaurus Rubalcaba o na Susana Díaz que en teoria representa el nou PSOE, pot anar perdent escons a les enquestes, que els altres ja faran igual o més.

    A na Díaz jo li versionaria allò famós de n’Evita Perón (a qui tant em recorda, en versió sèrie B): “No ploris per mi, Susana”. Perquè de tant que sobreactua i de tan afectada que sembla quan ve aquí i parla de Catalunya i dels “carrerons sense sortida” on diu que ens hem posat, encara fa patir i tot. No per ella, que no creu pas en això que diu i que denota càlcul a cada frase. Fa patir per la salut emocional dels qui des d’aquí encara defensen que, respecte de Catalunya, PP i PSOE no són el mateix i que ens convé un PSOE fort per canviar la Constitució i tal. L’Alcoià al seu costat no tenia moral, el pobre.

    Que algú li digui a na Díaz que no cal que faci com que pateix per Catalunya tot mirant d’utilitzar la immigració dels anys 50-60 del segle passat com a espantall de divisió social. Que no cal. Que abans que ella ja ho han fet d’altres, del seu partit mateix. Que per a això al PSOE no cal que tirin de “nous” lideratges que sonin tan arnats, tan antics, tan estèrils com a solució a no-res. Que així va el PSOE, que no aixeca cap a Espanya i que apunta a irrellevant a Catalunya. Que parla de “carrerons” aquí, havent trepitjat tan poc carrer del nostre país com quilòmetres de moqueta ha gaudit des de ben nana a casa seva. Així és fàcil venir a pontificar alhora que reclames que a tu ningú no et doni lliçons de com gestionar decentment i no clientelarment una comunitat. Però fent així, Susana, no cal que diguis que pateixes per Catalunya. Aquí ja t’han clissat. Pateix, i de debò, pel teu partit i per la teva comunitat, que prou feina hi tens.

    (Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)