Els Guardians de la Setmana (26)

  • Els Guardians de la Setmana (26)

     

    Diumenge, eleccions presidencials a Xile. Uns comicis que tothom assumeix que guanyarà sense discussió una Michelle Bachelet que hi torna. I, amb ella, qui va ser el seu Cap de Gabinet a La Moneda, Rodrigo Peñailillo, i que ara n’ha dirigit la campanya. A la foto, el teniu a primera fila, amb camisa blanca i enganxina pro-Michelle lila.

    Bachelet juga (perquè ho pot fer) el paper de la gran marona de la nació, i té en aquest jove polític emergit dels moviments estudiantils universitaris i de les joventuts del Partido por la Democracia el seu “braç dret” a l’ombra (és molt poc donat a rodes de premsa i compareixences -com pertoca al bon spin-).

    A Llatinoamèrica hi ha una tirada a descriure l’equip de campanya com el “comando de campaña“. En aquest sentit, Peñailillo, que n’és el cap, exerceix des del juliol com a “secretario ejecutivo del comando de Michelle”. N’és el gran guardià del missatge. Un personatge murri que quan dóna ordres a la molt àmplia (i gens fàcil de gestionar) coalició electoral de la candidata mai no indica si allò és cosa d’ell o directament de la líder. I tots creuen. Ell es refereix a Bachelet com “la jefa”. Els altres el coneixen a ell com “el otro jefe“. N’és el gran assessor.

    Segons la reforma constitucional del 2005, el mandat del president Xilè té una durada de 4 anys sense possibilitat de reelecció per al període següent. Bachelet, que va accedir a la presidència l’any 2006, va la abandonar, doncs, l’any 2010, sense possibilitat de presentar-se automàticament a una reelecció que hauria tingut també assegurada per uns índexs d’acceptació i de popularitat que ara, quatre anys després (amb ella de parèntesi a l’ONU), encara han aguantat i la catapultaran diumenge de nou a la presidència. Amb ella, Peñailillo (#dircab de la presidenta entre 2006 i 2010) va estar de parèntesi de la política xilena en abandonar el poder, però no va deixar la seva formació en l’àmbit de la concepció estratègica i la comunicació de la política i les institucions. Va aprofitar, entre altres fronts, per cursar un Màster d’Anàlisi Política a la Universidad Complutense de Madrid. Estarem alerta al seu nou paper en el nou govern Bachelet.

    I ara detall maco de malaltada sobre la campanya que ha dirigit Peñailillo (abans també des de l’ombra en les primàries per triar candidat de la coalició de centre-esquerra). En la línia d’allò que Milan Kundera ens dedica a tota l’espècie humana del present, a qui titlla d’homo sentimentalis (enfront de l’oficial homo sapiens sapiens), el factor emocional en campanya és bàsic, troncal. I així, la marona Michelle, en les primàries apel·lava directament als sentiments, sense manies: “Yo quiero Chile”.

     

    Ara, en la campaña presidencial, el seu eslògan ha mutat en “Chile de todos“, però el factor emocional no ha desaparegut en absolut, sobretot via vídeos de campanya. Aquí un parell d’ells (els primers), amb frases explícites en aquesta direcció com: “Chile ha cambiado mucho. Ha crecido, ha madurado. El Chile de hoy es un Chile que ha logrado cosas importantes. Però todo eso que ha crecido y todo eso que ha logrado es porque tú y todos los chilenos y chilenas han puesto su corazón para que este país sea más grande”. Pam.  El sentiment. la connexió via emocions. El cor.

    Hem dit cor? Aquí la utilització explícita que n’han fet diferents candidats en els últims temps, via dibuix o el nom de la cosa. A veure si en recordeu alguns altres i ho compartiu:

     

    Campanya d’Artur Mas a la presidència de la Generalitat de Catalunya 2006. Eslògan: “Estimar Catalunya, governar bé!”. Cap de campanya: David Madí. El PSC va reversionar el cor groc (amb quatre barres) de CiU, amb un de vermell que van utilitzar en la imatge i en els actes de campanya. José Zaragoza en dirigia la campanya: 

     

    I Mariano Rajoy, l’any 2008, va apel·lar també al cor, en una campanya que va dirigir oficialment Pío García Escudero, amb Gabriel Elorriaga (que va ser Subsecretari del Gabinet de Presidència al primer govern Aznar) com a cap de comunicació:

     

     

    Hugo Chávez en va tirar, de la paraula i el dibuix, en les presidencials veneçolanes del 2012: “Chávez. Corazón de mi patria”. “Jefe del Comando” de campanya: Jorge Rodríguez.

     

    I de nou a Catalunya, Ciutadans va apel·lar en 2012 al sentiment per mirar d’abanderar el bloc antisobiranista: “Mejor unidos”. Cap de campanya: José Manuel Villegas.

     

     

    Més cors polítics en ment? ;)

    Seguim amb Els Guardians de la Setmana!