Punyals del passat

  • Punyals del passat

    Hi ha un passat que pesa. Però de vegades, afortunadament, acaba oblidant-se. Cal que sigui així per avançar. Com a mínim respecte d’aquella part del record més feixuga i aturadora, que llasta opcions de futur. Per mirar de volar alt, el plom a les ales és un gran enemic, també en política. Francesc-Marc Álvaro, en el seu llibre Entre la mentida i l’oblit, ens marcava la ruta que molts savis (i necessitats) segueixen, sintetitzada en una frase de Paul Ricoeur: «Tot record és memòria però no tota memòria és record. La memòria també és oblit. Aquesta no és la negació d’aquella, sinó una condició de possibilitat». 
    Si CiU i ERC haguessin de recordar tots els seus contenciosos i comptes pendents del passat no hi hauria hagut ni la més mínima possibilitat que pactessin i no serien on són ara. Però un objectiu en comú, que està molt per damunt dels seus interessos particulars, els obliga. Com a mínim miren que així sigui, però ningú va dir que hagués de ser fàcil. Aquesta setmana vinent, al Debat de Política General al Parlament, en tindrem una nova mostra. 
    «En aquest debat CiU i ERC serem un bloc de ferro i tothom el veurà clar», assegura un diputat republicà. Però per mirar d’obtenir aquesta foto d’harmonia que ajudi a seguir apuntalant el procés sobiranista, abans d’aquesta setmana la tensió ha estat màxima als despatxos i les sectorials dels dos principals partits que donen suport a la majoria governamental. No ha estat una cosa fàcil. No ho està sent, de fet. 
    La confiança no és ni serà mai plena entre CiU i ERC, però ho volen compensar amb un esforç extra que implica en part oblit. I també un mirar de posar-ho al menys difícil possible a l’altre. En això, però, sempre hi haurà alguns tercers disposats a complicar-ho. És en aquest sentit que ERC reclama a CiU «més esforços» pel que fa al front de les escoles concertades i amb la ILP de Renda Garantida Ciutadana. «Iniciativa ens pressiona molt, ens odien», arriba a assegurar un dels estrategs d’Oriol Junqueras. I veuen en aquesta direcció la suma dels de Joan Herrera a la proposta socialista de votar en el debat la nova retallada a la paga dels funcionaris. Volen que ERC es retrati (més) amb CiU també pel que fa a la part menys agraïda del pacte que mantenen. 
    Data i pregunta abans de final d’any. Cap aquí enfocarà Esquerra el debat. I CiU ja hi va. La federació, i Artur Mas en concret, és qui més està arriscant políticament en tot aquest procés. Tothom n’és conscient. Junqueras també, i d’aquí que els republicans entenguin que amb el front social poden pressionar fins a cert punt. ¿Però i el PSC i ICV? ¡Ai els punyals dels antics socis del tripartit! Per a Esquerra aquest és un passat que encara no vol passar. I pesa.

    (Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)

    1. Josep Molero escrigué:

      Bona reflexió !!! …Trobo, per això, que aquest “bloc de ferro” que certament han construit ERC i CiU, CiU i ERC, seria indestructible si d’una vegada per totes aconseguim que no hi hagin fissures, és a dir, que tenint en compte exclusivament interessos de país i no pas de partit, ERC entrés al govern, un Govern Nacional CiU-ERC, ERC-CiU, tots dos com un de sol, on no hi ha cabuda cap injerencia malintencionada de ningú, ni dels partits nacionalistes espanyols (PP, PSOE, …), ni de cap altre partit sense horitzó clar (PSC, ICV, …). Aquesta seria la gran jugada d’unitat nacional. D’aquesta forma també podem aconseguir que el passat pessi menys, faci menys mal.

    Deixa un comentari