L’alternatiu ven

  • L’alternatiu ven

    «Cos a terra, que vénen els nostres». Ho va dir Pío Cabanillas, ministre d’Adolfo Suárez, en temps de la convulsa UCD. Carme Chacón, després d’una estona llarga pensant-ho aquí i allà sobre els seus companys de PSOE i PSC, ha anat un pas enllà i mirarà de viure una temporada lluny del foc amic. No només per instint de supervivència, sinó, sobretot, per persistència en la seva voluntat de triomfar. 
    La seva notorietat pública, molt construïda a base d’impactes visuals i complicitats mediàtiques variades, va créixer, partit(s) a banda, amb plataformes institucionals que en van anar definint perfil i estil. Allò, tant al PSOE com al PSC, mentre sumava i no representava una amenaça real, es tolerava i en algun cas, fins i tot, s’esperonava. Això sí, arreu desconfiaven del seu marit, un Miguel Barroso que va ser secretari d’Estat de Comunicació amb Zapatero de president, però que sempre ha sabut influir al marge del partit, per exemple, teixint complicitats amb personatges tan antagònics com Pedro J. Ramírez Jaume Roures. 

    Amb Alfredo Pérez Rubalcaba l’uneix una íntima enemistat des dels temps que competien per ser els més potents consellers àulics de ZP. Però mentre Barroso presumia d’ànima lliure al marge del partit, Rubalcaba sempre va tenir clar que a una potent estratègia mediàtica, cal sumar el control dels ressorts del poder en el partit. Les formacions polítiques enteses com a maquinàries de poder pel poder. Així els va, en part. I a qui s’hi enfronta, també, amb certes excepcions que alguns creuen que poden crear escola. 

    Històricament, certs outsiders dins dels seus partits han confiat part de l’èxit de les seves aspiracions al rebot de les bases amb la direcció quan els crida a la participació. A Josep Borrell li va sortir bé (en un primer moment) en les eleccions primàries que el van enfrontar a un Joaquín Almunia identificat com el candidat de l’aparell del partit. Rubalcaba, ja molt influent en aquells temps llunyans, va arribar a fer broma en públic, bastant seriosament: «Com algú més em digui aparell, no responc de mi…». 

    Ara, més d’una dècada després, el desgast dels partits quant a percepció ciutadana és molt més intens. La figura de l’alternatiu genera més expectatives d’èxit. «No l’estimen dins perquè és/pensa/fa com els de fora». Chacón jugarà (una altra vegada) a projectar això. No és mainstream, no és el que es porta al seu partit. El seu company i gran estrateg ha vist clar que el paper de la marginada, en temps antipolítics, pot sumar. Això i el fet de dir que no es resigna a ser una passiva diputada culiparlant , condició que al seu dia va donar molt bon resultat a ZP. Però aquells eren tots uns altres temps.

    (Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)