La voluntat de vèncer i de convèncer

  • La voluntat de vèncer i de convèncer

    L’amic Quim Torra, director del Born Centre Cultural, m’explicava fa unes setmanes, tot passejant per aquest nou racó barceloní de visita obligada, una anècdota molt esclaridora d’allò que és l’estil espanyol després d’una victòria (seva). Sintèticament els ho explico: els consellers de la ciutat com Rafael Casanova lluïen una vestimenta molt ben guarnida (de fet força carregada) que a la societat del seu temps els conferia estatus. Era una diferenciació, un reconeixement, una autoritat d’aquella que entra pels ulls. ¿I en caure la ciutat, que en va fer el poder borbònic, d’aquells vestits? ¿Cremar-los? ¿Proscriure’ls? ¿Fer-se’ls seus? No, els va assignar als uixers de l’indret. ¿Oi que ho veuen? ¿Oi que capten la voluntat humiliadora del vencedor? ¿Oi que veuen les ganes de vèncer, no de convèncer (i que es noti), del poder que tradicionalment ha sotmès Catalunya i les seves institucions? Doncs persisteix, igual com la voluntat del poble català de desprendre-se’n. Avui, una Diada més, centenars de milers de persones es mobilitzaran per reivindicar-ho.

    El fer dels uns i el dels altres persisteix passats els segles i aquests últims dies, de la mà de la política institucional, n’hem tingut nous i paradigmàtics exemples. La setmana abans de la Diada, el president de la Generalitat, Artur Mas, mira de refredar l’expectativa pel dia després de la immensa mobilització que tothom sap que avui aconseguirà la Via Catalana per la Independència. Manté converses amb Madrid per la consulta i vol mirar d’imprimir tant com pugui el seu propi ritme al procés, amb prudència. ¿Resposta de Madrid? El ministre de l’Interior, Jorge Fernández, dos dies abans de L’Onze, prohibeix a Vinaròs un tram de la cadena humana. I surt el ministre d’Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo, i el dia abans de la data assenyalada adverteix que el govern espanyol no accedirà «mai» a un referèndum d’autodeterminació pactat amb Catalunya. Mai. Els vencedors no pacten amb els vençuts. Aquest és el seu llenguatge. Aquest és el seu procedir. Una força intransigent i superba que només pot respondre’s igualment amb força, però amb la de la raó, la dels arguments i la democràcia.

    Roda el món i torna al born. Passen els segles i els uns no convencen, de fet perquè ni ho intenten, mentre que els altres no es rendeixen senzillament perquè no ho poden fer, perquè seria tant com donar la raó a qui no fa res de consistent per guanyar-la.

    Una jornada com la d’avui, festiva però molt especialment reivindicativa, demana un antagonista amb qui contraposar-se. De fet, els centenars de milers de persones que avui es mobilitzaran de punta a punta del Principat no ho faran contra ningú. Molts s’hi hauran acabat sumant després d’anys i panys formant part d’un clam popular i polític fins ara no atès per altres vies i de sempre contestat amb la força, amb la supèrbia i amb l’esperit de mal vencedor d’un desafiant antagonista, el poder de Madrid, que se’n reclama constantment. D’aquí que la Diada, avui, mostri un cop més la voluntat de suma, de vèncer i de convèncer, que ha d’acabar saltant aquesta paret.

    (Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)