Desencadenats

  • Desencadenats

    Els temps en què el llenguatge i la gesticulació d’Artur Mas eren d’un políticament correcte que feia feredat ja van passar. Ahir al Parlament en vam tenir una nova mostra, a tomb de la seva descripció de certes pràctiques del Govern espanyol: «¡Això és cutre! ¡Cutrecutrecutre… però molt cutre!». I sí, va demanar excuses pel llenguatge, però hi va afegir altres exclamacions com: «¡És de burros!». També va citar en versió original una frase que va atribuir a polítics espanyols, «esto de los catalanes con un poco de alpiste se resuelve…», que per moments vaig pensar que desembocaria en un crit semblant al d’aquell Jordi Pujol del «¡tites-tites, la menjadora, nosaltres no hem vingut a la política per la menjadora!¡Qui s’han cregut que som, nosaltres!». Però en Pujol aquells cops de geni eren habituals. En Mas no tant. No fins fa poc, en tot cas.

    En l’espècie de salvatge Far West en què s’està convertint la política catalana, la referència a l’última pel·lícula de Quentin Tarantino sembla inevitable: Django, desencadenat. I no ho dic només pel més emfàtic i gesticulador Mas que recordo en un debat parlamentari. La majoria de líders catalans han definit força el seu discurs, l’han llimat de matisos i posen més èmfasi i contundència a l’hora de defensar-lo. És el cas d’un Joan Herrera molt contundent en la crítica però no agre. És el cas d’un David Fernàndez (CUP) amb bona retòrica i amb acolorit assortiment de samarretes pancarta. I és el cas també d’un Oriol Junqueras sempre gesticulador, molt aficionat a parlar amb sentències, mai amb papers a la tribuna d’oradors, i ahir a l’hemicicle ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora (Pep Guardiola style), esperant torn de paraula, quan ben bé ni havien obert encara els llums de l’indret. La qüestió és fixar imatges potents a la retina de l’espectador votant. Una tècnica que se li resisteix a un Pere Navarro que queda desdibuixat ­perquè vol ser contundent però altres ho són estratosfèricament més que ell, i vol estendre la mà però altres ho practiquen ja de fa temps i concretant. Navarro ahir arrufava el nas com volent posar gravetat al que deia, mirant d’evitar el seu somriure càndid, però enfront de Mas i el procés sobiranista ja hi ha Albert Rivera i Alícia Sánchez-Camacho.

    La presidenta del PPC, ja de na-tural amb una certa tirada a l’histrionisme, va buscar el cos a cos amb Mas, i el va trobar. Això sí, també va buscar el soci de CiU, Junqueras, recorrent al clàssic del president a l’ombra. El líder d’ERC reia força,

    escoltant Sánchez-Camacho. Els seus dards ja li van bé. Com a Mas. Com a ella, que busca desesperadament depassar un contundent i clar estil Ciutadans que per exemple qualifica Mas de «president bomba». Definint antagonistes, mobilitzant la pròpia tropa contra un adver-

    sari clar en un moment cru. Gairebé tots els partits han identificat que el moment reclama postures cla-

    rament diferenciades, i això es deixa notar en el seu discurs, en fons i forma desencadenats. Wild, Wild West.

    (Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)