Els Guardians de la Setmana (21)

  • Els Guardians de la Setmana (21)

    Claude Guéant. Va ser cap de campanya de Nicolas Sarkozy en les eleccions presidencials franceses de 2007. A partir de llavors, Secretari General de la Presidència de la República, un càrrec clau a l’Elisi, i més enllà, com a veritable primer ministre bis que superava en poder al veritable primer ministre, François Fillon. Però Sarkozy despatxava cada matí a les 8h amb un equip reduït d’assessors que estava liderat per Guéant, no per Fillon. I aquell grup marcava la pauta, l’agenda política. Guéant era el gran pilar del poder de Sarkozy a l’Elisi. Molt més que un cap de gabinet. El seu gran coordinador i executor a l’ombra. I mentre va restar entre bambolines va gaudir del moment (i del poder). Els mitjans francesos s’hi fixaven però en sabien més aviat poc. No es mostrava suficientment. No s’exposava prou. I sobre ell naixia molta rumurologia, molta literatura (com aquest llibre: Claude Guéant. L’homme qui murmure à l’oreille de Sarkozy) i sobrenoms que li reconeixien la seva gran influència a l’ombra, com aquest que va quallar més que cap altre: Le Cardinal. Richelieu… Mazarin… Guéant.

    Ho vaig escriure a Els Spin doctors i a Els Guardians del Missatge: l’hàbitat natural dels assessors de comunicació i estratègia és l’ombra, la cuina, la sala de màquines. Allà és un la seva influència ha de campar i així poder deixar-se notar en l’acció política, però no veure’s. Qui ha de lluïr, qui ha d’assumir el protagonisme i capitalitzar allò que també es treballa entre bambolines és el lídes, no els seus assessors. Perquè aquests, quan s’exposen, quan es mostren massa, són peces especialment vulnerables. El seu espai és a la war room, com a guionistes rere la càmera, no assumint el rol d’estrella sota els focus de les càmeres. Per molt bons que siguin coordinant, projectant, planificant, pautant, assessorant, ells no tenen per què assumir bé el rol d’estrella principal. Aquest és tot un altre registre, i no saber assumir-ho pot tenir conseqüències nefastes. Com va ser el cas de Guéant.

    L’any 2011, quan les enquestes ja pintaven peludes per a la UMP de Sarko, i ell i el seu equip es neguitejaven, el president va voler posar en valor un dels fronts que més l’havia impulsat en la seva carrera camí de la presidència: la seguretat. I, si no ell, qui millor per vendre des d’Interior la necessària mà de ferro de la dreta francesa davant dels enemics quotidians de les classes mitges franceses que van impulsar Sarkozy a l’Elisi? I Guéant va emergir definitivament a la llumi els seus problemes van començar. Aquesta setmana ha estat notícia. I no precisament en positiu. Libération fins i tot l’ha escollit com l’antiheroi de la setmana. Tema sobresous en els seus temps de cap de gabinet (dircab) de qui va ser Ministre de l’Interior entre 2002 i 2004, Nicolas Sarkozy.

    Claude guéant, Le Cardinal, un dels estrategs més interessants de l’última dècada a la política francesa. La setmana vinent, més Guardians de la Setmana!