Els Guardians de la Setmana (15)

  • Els Guardians de la Setmana (15)

    Aquesta setmana, Miguel Ángel Rodríguez (MAR) ha estat notícia. Per a molts no passava de ser un tertulià habitual en mitjans espanyols, molt afí ell al PP, però poc més. Ara que ha estat detingut per quadruplicar la taxa d’alcoholèmia al volant d’un cotxe que en un accident va xocar amb quatre vehicles aparcats, molts s’hi han fixat.

    Però el cas és que molts el teníem ja ben present dels temps en què va ser un dels homes de confiança d’Aznar. Un dels seus grans guardians del missatge, amic personal d’ell i de la seva dona, Ana Botella. Va ser portaveu del govern d’Aznar a Castella-Lleó entre el 1987 i el 1989, any en què tots dos van començar etapa al capdavant del PP a nivell de tot l’Estat.

    Amb Aznar de secretari general del PP va assumir la direcció de l’Oficina d’Informació del PP, encarregant-se de les relacions amb els mitjans de comunicació i de la imatge del partit (el 89 van crear el departament de telegènia del PP). No s’hi afiliaria fins el 1995, poc abans que els populars accedissin per primera vegada a la Moncloa.

    Amb Aznar ja de president, l’any 1996 va ser nomenat secretari d’Estat de Comunicació i va passar a exercir de portaveu del govern espanyol. Va assumir aquestes funcions fins el 1998. Gaudia de molt de poder en l’àmbit de la comunicació. Ho vivia amb orgull, en feia ostentació i no dubtava en buscar el xoc frontal amb els seus adversaris. Imperdible, aquesta entrevista d’aquella època a El País, on explica què fa (i que ha fet) per a Aznar en el ram de la comunicació: “Soy la cabeza que debe coordinar las telecomunicaciones y la información“. Per exemple, no hi nega que ell va ser un dels grans ideòlegs de frases-falca com el mític “váyase, señor González”. En les campanyes electorals d’Aznar, tenia fins i tot la funció de supervisió de la posada en escena dels mítings i ell encenia la llumeta vermella del faristol d’Aznar per advertir-lo quan els informatius de televisió hi connectaven en directe.

    El seu caràcter explosiu el va defenestrar pels seus xocs amb els llavors socis del PP, amb el moment àlgid  (i casus belli final amb Jordi Pujol) quan a tomb de les seleccions esportives va vaticinar que els nacionalistes “acabarán jugando a las canicas”. El 10 de juliol del 1998 va cessar en els seus càrrecs, oficialment “per motius personals”. El seu substitut com a portaveu va ser Josep Piqué, que llavors passava per ser un dels grans ponts del govern Aznar amb CiU. Antonio Martín Marín el va substituir com a Secretari d’Estat de Comunicació.

    En abandonar la política activa, va assumir la presidència de la multinacional CARAT España (entre 1999 i 2006), i va seguir col·laborant amb la fundació d’Aznar, la FAES, per exemple editant vídeos polèmics (sempre d’impacte, marca de la casa) com Tras la masacre, sobre els atemptats de l’11M de 2004 a Madrid. També va ser el responsable dels actes commemoratius del centenari del Reial Madrid, l’any 2002.

    Malgrat ser nascut a Valladolid i formar part del cercle més íntim d’Aznar, també com a assessor, mai no va ser considerat com un membre del famós “clan de Valladolid” que va impulsar Aznar fins al poder i que després en va constituir bona part de la força a l’ombra. Per què? Els qui no en formaven part acusaven aquell grup de supèrbia intel·lectual. D’aquí, potser, que mai no metabolitzessin com un dels seus un MAR “massa groller i sense classe”.

    Aquesta setmana, a partir d’unes imatges de recurs que a La Sexta anaven passant dels temps d’Aznar a la Moncloa, vaig identificar un dels membres més destacats d’aquell clan, fugaçment, i un cop acabada una sessió de foto de família de ministres amb Aznar, entrant ell i MAR amb el president al recinte monclovita: Carlos Aragonés, qui va ser cap de gabinet d’Aznar durant els seus vuit anys a la Moncloa. Ell va ser un dels puntals d’aquell “clan de Valladolid”. Ell va ser un dels grans guardians del missatge d’Aznar, i un dels seus més destacats ideòlegs liberals. A dia d’avui és diputat, i crític amb Rajoy només per començar.

    Amb ell, Miguel Ángel Cortés, secretari d’Estat de Cultura en el primer govern Aznar i secretari d’Estat de Cooperació en el segon, va conformar el nucli dur del clan durant els primer anys. Cortés i el seu amic Arturo Moreno (que va arribar a vicesecretari general del PP però va haver de dimitir després per l’escàndol del cas Naseiro) van impulsar el grup. Van ser els grans protectors de l’Aznar dels primers temps i van introduir Aragonés en el seu cercle. Cortés l’havia conegut quan Aragonés estudiava Dret a la Complutense i era assessor del PP a Madrid, i Aznar el va fitxar com a cap de Cabinet ja a Castella. Era llavors (i va ser després) una de les seves millors plomes. un gran speechwriter.

    Altres noms d’entre la guàrdia pretoriana d’Aznar? José María Michavila, primer, secretari d’Estat de Relacions amb les Corts, i després de justícia, d’on acabaria essent ministre. (a la foto del post, junt amb Cascos, MAR i Aznar)

    També cal destacar el nom de Pilar Del Castillo, primer directora general del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), després ministra de Cultura. Ella i el seu marit, Guillermo Gortázar, van començar a emergir des del laboratori d’idees d’Aznar. A FAES despuntarien de la mà de Cortés. Un altre matrimoni, el format llavors per l’avui ministra Ana Mato i Jesús Sepúlveda (imputadíssim en el cas Gürtel), havien estat cridats abans per Aznar per assessorar-lo ja a Valladolid, però tot i identificar-se amb el grup al principi, el clan no els va acabar d’acceptar mai. L’altura cultural que els atribuïen no era la mínima exigida, es veu.

    I junt amb Aragonés al despatx annex del d’Aznar, Alfredo Timmermans (el seu subdirector de Gabinet de Presidència), a qui Francisco Álvarez Cascos havia rebutjat com a cap de gabinet a Gènova 13 en els seus temps de general secretari del PP. Amb ells, Baudilio Tomé, que va ser, primer, director de l’Oficina Pressupostària de Presidència, i després secretari d’Estat de Telecomunicacions. Eren alguns dels noms més destacats d’entre els guardians del missatge d’Aznar. I quan ell i la seva presidència van passar, els bons temps polítics van passar per a la majoria. No per a tots, però sí per a gran part d’ells.

    Ah! Però Pedro Arriola segueix assessorant Rajoy, eh? Aquest al govern de torn no el veurem mai, però fent-hi feina quan hi és el PP, de moment sí segur. És l’oracle i gran lector d’enquestes i sondejos, primer d’Aznar (des del 1989) i després de Mariano Rajoy. Marit, per cert, de l’ex-ministra Celia Villalobos.

    La vinent, més Guardians de la Setmana