La mort no li prova a ningú

  • La mort no li prova a ningú

    Robert Zemeckis, el 1992, va dirigir La muerte os sienta tan bien, interpretada en els rols principals per Meryl Streep, Goldie Hawn Bruce Willis. Una comèdia negra que comença bé, però que evoluciona i acaba de manera no gaire edificant. La setmana negra de la política catalana que estem vivint no arriba ni a això. Va començar fatal i fa tota la pinta que seguirà pitjor, per acabar-se vagin vostès a saber quan i com. Però ses senyories, a la seva. 
    Al PSC n’hi ha que fan broma sobre el seu portaveu al partit, Jaume Collboni: «Ara ens hi referim com a Boni, perquè el coll l’hi va tallar Pere Navarro fa uns quants mesos». Són fans de José Zaragoza i celebren la caiguda «definitiva» de Manuel Bustos. I riuen. Igual que els de Convergència que quan parlen d’Oriol Pujol esmenten la sèrie The walking deadsobre zombis. Pensen que els morts (políticament) són els altres. Però la mort no li prova a ningú. I n’hi haurà que un dia faran com el bo de Bruce Willis en un altre film,El sexto sentido (M. Night Shyamalan, 1999), i s’adonaran que ells i la política catalana que teníem fins ara han traspassat. Ja fa estona. 
    A cada apunt de moviment tàctic, una nova revelació via premsa posa de manifest que aquí no hi ha ningú que pugui ressuscitar la política catalana si no és amb un replantejament de fons i decidit. Divendres encara n’hi havia que a CDC pensaven en alguna mena de «cop d’Estat» (dit amb humor, perquè riuen i encara no saben com n’estan de greus) al Consell Nacional convergent previst per al pròxim 23-F. «Potser haurem de collar perquè l’Oriol es mogui», deien. Però ahir, via EL PERIÓDICO, s’aixequen amb noves informacions que parlen d’espionatge dins de la formació nacionalista, amb els consellers Germà Gordó Felip Puig pel mig, i queda clar que el problema no és només cosa d’un o dos noms. 
    Al PP, amb una Alicia Sánchez-Camachoque ara no decideix ni aquí ni a Madrid i que ha passat també la seva pitjor setmana, al ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, li ha costat obrir la boca. A Jorge Moragas, director de l’Oficina del president Mariano Rajoy, no esperàvem sentir-lo davant les càmeres. Però ell i Alberto Fernández van ser links imprescindibles per fer possible aquella conversa entre la líder del PPC i l’ex de Jordi Pujol Ferrusola, amb el ram de les flors del mal amb micro incorporat pel mig. Al final, un dels Fernández, que són els que des de fa dècades remenen les cireres del PP a Catalunya, era evident que havia de donar la cara. Però ho han fet poc. Tampoc han captat gaire que el problema no és tan sols de Sánchez-Camacho, pel que fa al PP. I els ho veiem escrit a la cara, a tots, per més que intentin riure.

    (Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)