Els Guardians de la Setmana (3)

  • Els Guardians de la Setmana (3)

    Mítics moments spin doctors, a la premsa internacional. Seguim, aquesta setmana via qui ha estat durant poc més de 7 anys “el lector de la ment” d’Obama (i cap del seu equip d’escriptors de discursos); amb els assessors americans del tecnòcrata italià (ara candidat) Mario Monti, i per reblar la peça, amb antecedents spindoctorals de fa segles.

    Si el gran protagonista d’Els Guardians de la Setmana (1) va ser la mà dreta del Papa Benet XVI i el protagonista d’Els Guardians de la Setmana (2) va tenir com a gran referència el no menys gran Peter Mandelson, d’aquesta us en vull destacar Jon Favreau. El jove Favs, un dels també destacats protagonistes del meu llibre dedicat als assessors de comunicació i estratègia de la política, Els Guardians del Missatge

    Favreau, cap de l’equip d’speechwriters de l’avui president nord-americà des de la gestació de la campanya Obama del 2008, ho deixa. I passarà de guionista del poder a guionista de Hollywood. Així ho anunciava dimecres el The Times amb una peça on el protagonista apareixia en foto amb Oprah Winfrey: “Obama’s ‘mind reader’ quits politics for Tinseltown“. L’article repassa ràpidament els 7 anys de Favs amb Obama, apunta el seu relleu, Cody Keenan, esmenta David Axelrod i cita David Plouffe sobre el seu jove company de viatge en els últims anys a ca L’Ala Oest de la Casa Blanca i en les últimes dues campanyes presidencials nord-americanes: “Pot escriure comèdia, història, drama, suspens… Domina tots els registres”. D’aquí que hagi estat molt útil per a Obama durant tots aquests anys, i que ho pugui ser a partir d’ara a la meca del cine.

    Amèrica. Sempre present. Tant i tant en el món de la comunicació política, pertot. També a Itàlia, on aquesta setmana hem sabut que l’avui primer ministre, Mario Monti, està tirant d’spin doctors nord-americans (Bernie Campbell i Ian Harrington) per impulsar la seva candidatura. Per humanitzar-la. Per adaptar-la al context de “democràcia mediàtica”. Per trencar el tel de fredor que cobreix Monti, i per mirar de fer-lo proper, popular… votable, vaja. No us perdeu aquesta maquíssima peça de Filippo Sensi: “Yes We Cane, funziona Monti pop?“. Genial.

    I ja que som a Itàlia, aquí un remember when. El 2011, a ca El Mundo van publicar una peça, “Maquiavelos del siglo XXI” (aquí la seva segona part) que analitzava força planerament la figura dels assessors compol. Fa un parell de setmanes, a La Repubblica, hi feien un homenatge (on entre d’altres citaven els mítics Axelrod i Mandelson): “I nuovi Machiavelli“. Boníssim. L’estigma manipulador ningú no els el treu del damunt, però l’atenció sobre ells se segueix demostrant creixent (com la influència dels mitjans en la política) i transversal arreu del globus.

    Iep! I a través dels segles, també. I aquí reblo amb article del sempre afiladíssim Ben Macintyre, avui al The Times. Es tracta d’un article d’opinió a tomb de la descoberta de l’esquelet de Ricard III a Leicester: “Meet Polydore Vergil, the original spin doctor“. Sobre la tradicional mala imatge de l’últim rei de la casa de York, ens planteja com “l’operació de relacions públiques d’Enric Tudor (el seu relleu per la via de les armes) per enfosquir la imatge de Ricard III” hauria estat  “una moderníssima peça de manipulació”. Gran.

    Au, malaltada, a gaudir-ne, de tot plegat!