Ponts i ròtules

  • Ponts i ròtules

    Gerard Guiu és el cap de gabinet del president del Barça, Sandro Rosell. Abans ho havia estat de Marina Geli, quan era consellera de Salut, i d’ Àngel Ros, alcalde de Lleida. Quina gran connexió amb dos membres tan destacats de l’anomenat sector catalanista del PSC, ¿oi? I això que de jovenet va militar a la JNC, les joventuts de Convergència. Però es mou bé. El seu gran actiu, molt valorat per Rosell, Geli Ros, entre altres, són els seus bons dots per a l’organització i les relacions públiques. 
    Fruit de la invitació de Guiu, un destacat dirigent del PSC va assistir a la llotja presidencial del Camp Nou amb motiu d’un partit del Barça poc després de les eleccions catalanes del 25-N. Allà, només d’arribar-hi, el socialista va ser interceptat per un vell patrici convergent. El va agafar d’una revolada, el va dur a un racó i li va dir: «¿Què hem de fer per pactar amb vosaltres?» I el socialista li va contestar: «Deixar de ser independentistes». I el vell convergent va dir: «¡Però si no ho som!» Malgrat els esforços de tots dos, la CiU d’ Artur Mas i el PSC de Pere Navarro no s’han pogut entendre, tampoc aquesta setmana a tomb d’una declaració parlamentària que sí que descriu CiU com a sobiranista i que segueix mostrant un PSC molt condicionat per un PSOE que encara identifica massa com el seu gran graner de vots: «Si apostàvem pel sí , molts ens haurien deixat de votar», defensa un membre de l’executiva del partit. 
    Aquells dos polítics que es van trobar el desembre passat al Camp Nou són dos dels ponts que intenten no deixar aïllats els tradicionals dos grans partits del Parlament. Però n’hi ha més. I al PSC, en aquests moments, del tipus de ponts que més necessiten són els interns. Aquesta setmana, Montserrat Tura acusava Navarro d’haver-ne trencat molts. Però encara en queden alguns. Per exemple, Miquel Iceta Jaume Collboni. El primer, Iceta,és pont de la direcció amb «els d’abans» ( Tura, Joaquim Nadal… ), i Collboni ho és amb «els joves» ( Laia Bonet, Rocío Martínez-Sampere… ). Aquests dies se’ls ha girat feina. Molta. 
    «El partit està trencat, com el país», defensa un vell socialista amb pes encara al partit. És una de les idees-força de l’oficialitat que mana al PSC. En alguns casos, els qui la defensen són realment sincers i consideren que el Partit dels Socialistes és «una ròtula necessària per ajudar a articular una societat catalana sense divisions». «La ròtula està trencada però encara hi és», diuen. D’altres, no tan sincers, utilitzen l’espantall de la fractura de la societat, quan bàsicament, al cap, hi tenen la seva. Ponts, ponts, ponts. En caldran molts i bons. Pertot.

    (Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)