Temps (de) durs

  • Temps (de) durs

    Pere Navarro , que no és diputat, no podrà donar la rèplica al president Mas en el debat de política general que comença dimarts. No a l’hemicicle. Potser sí als passadissos o a la sala de premsa, però no és el mateix. Per ell ho farà in situ Xavier Sabaté, que s’estrena com a president del Grup Socialista després del relleu de l’històric patrici socialista Joaquim Nadal. Sabaté també té el seu punt d’històric a les files del PSC, però ell sí que és de la plena confiança de Navarro. I dur. D’ell s’espera sobretot això. Duresa. Els socialistes la combinaran amb l’estil més conciliador de Jaume Collboni. Ell serà el portaveu en el tram de les resolucions del debat. Però la línia dura és l’aposta en l’actual moment del PSC. I davant de Mas es materialitzarà en tres fronts d’atac: atribuir a CiU el fracàs de la legislatura, projectar un sí a Catalunya (que és un no a la independència ) i posar el valor l’ alternativa Navarro.
     
    A l’equip del primer secretari ja es fixen com a repte els comicis catalans que seguiran a les eleccions anticipades que es faran ben aviat. D’aquestes n’esperen poc o res de bo. De fet, al PSC comença a generalitzar-se la constatació que s’estan quedant en terra de ningú en l’escena política catalana. I ja n’hi ha, a l’equip de Navarro, que assumeixen el repte titànic de convèncer el PSOE perquè els accepti fer «un pas més enllà» en el seu discurs en clau nacional catalana. ¿Com fer-ho? L’aposta és la d’una sintonia total entre Nicaragua i Ferraz.
     
    Amb Sabaté i Collboni s’assegura via lliure per vehicular el discurs que s’escaigui al Parlament. Amb Dani Fernández i Antonio Balmón acompanyant Navarro a Nicaragua s’assegura l’enllaç tant amb Rubalcaba com amb Chacón. I a la seu del PSC, en breu s’hi incorporarà un altre històric, Manel Fran , com a substitut de Collboni en la coordinació de la comunicació del partit.
     
    Fran, vell del lloc, ja havia estat, entre altres missions similars, cap de premsa de Celestino Corbacho al Ministeri de Treball. Allà va tenir el seu minut de glòria quan va ser gravat per una càmera mentre, amb cara de pocs amics, advertia a un periodista de la tele pública espanyola que no tornaria a posar els peus al ministeri mentre ell manés allà. El xaval li havia fet una pregunta fora de guió a Corbacho. Aquesta és la idea. Mirar de reconstruir el guió sense sortir del que està estrictament pautat. Joan Carles I ho descriuria com una quimèrica missió. De dura, com a mínim, en serà.