La campanya de la veritat

  • La campanya de la veritat

    Arriba l’hora de la veritat. Un ocàs de les ambigüitats que no ha de ser sinònim d’una etapa radical, més que per parlar de radicalitat democràtica, de dret a decidir. En dos mesos els ciutadans ho podrem fer per elegir un nou Parlament. I molt probablement en la pròxima legislatura també ens hi podrem posar a propòsit del dret a l’autodeterminació. Que parlin les urnes. ¿A qui pot espantar aquest fet en democràcia? Al Parlament de Catalunya ahir vam saber que, especialment, a 21 diputats d’entre 135. 

    ¿I què va dir el PSC davant la proposta «que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement el seu futur col·lectiu» i davant el fet d’instar el Govern «a fer una consulta prioritàriament dins de la pròxima legislatura»? Ni ho sap ni contesta. El PSC es va abstenir després d’hores de hamletià debat sobre ser o no ser. O sobre estar i no estar, que aquesta és la qüestió. ¿El PSC deixarà que el moment històric que vivim li passi per sobre? Ahir veia aplaudir els diputats de CiU, d’ERC, d’ICV, de Solidaritat, i Joan Laporta, i aquesta imatge contrastava molt amb la hieràtica estampa dels diputats socialistes asseguts, amb cara de circumstàncies, quiets com els representants del PP i de Ciutadans. 

    El PSC no ha votat no a la consulta aprovada per dos terços del Parlament, ¿però la seva abstenció exactament què significa? Si és sinònim de paràlisi, el partit de Pere Navarro té un gran problema. I el país també, perquè per al procés que s’ha obert en aquestes últimes setmanes es necessita l’impuls d’una majoria molt àmplia de la societat. Per això serà necessari que el PSC se sàpiga retrobar com més aviat millor. Que trobi el seu espai en una societat catalana que s’ha mogut. 

    Semblava molt difícil que CiU ho fes però el president Artur Mas s’hi ha posat. Curiosament el PSC el va acusar fa dos dies d’ambigüitat. ¿Potser va ser cosa d’un lapsus freudià del socialista Xavier Sabaté? Perquè qui sembla quedar ara com ara en terra de ningú, de manera especial després del debat de política general de la legislatura catalana més curta, és sense cap dubte el PSC. 

    CiU, en canvi, i amb Unió i Convergència a l’una, ha consolidat la seva aposta sobiranista, sense mitges tintes. I ara s’exposarà al veredicte de les urnes arriscant. Han sabut desxifrar que el país es troba davant l’hora de la veritat. D’aquí la campanya de la veritat que serà la del 25-N. Els ciutadans, en un moment decisiu, exigiran nitidesa als seus representants polítics. I coherència i valentia i lideratge. 

    No es podrà acusar Mas d’incoherència ni de desconnexió del moment que viu la societat catalana. Ha escoltat el clam de la gran manifestació de l’Onze de Setembre. Ha apostat decididament per exercir el dret a l’autodeterminació i per un referèndum. I ha posat a disposició d’això la seva carrera política. Si les urnes l’avalen el 25-N i davant el referèndum ja ha dit que no aspira a perpetuar-se en el poder. Si fracassa, ara i després, se’n va a casa. S’entén. Sona a veritat.

    (Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, clique aquí)