Mirall trencat

  • Mirall trencat

    Els ciutadans es volen veure bé, també davant el seu mirall polític. Si no hi ha un mínim procés d’identificació o projecció, malament. A la pel·lícula que Oliver Stone va dedicar el 1995 a Richard Nixon, una escena ho broda. El president, trastocat, deambula per la Casa Blanca i es topa amb el retrat de John Fitzgerald Kennedy. Es queda mirant-lo i li parla: «Quan la gent et miraven a tu, veien el que volien ser. Quan em miren a mi, veuen el que són». «I no els agrada», venia a afegir en silenci. Era antipàtic fins i tot per als seus. 

    Al canceller alemany Konrad Adenauer se li atribueix una frase cèlebre: «En política hi ha enemics, enemics mortals i companys de partit». El pitjor, en teoria, els companys de partit. Més fins i tot al desert de l’oposició. CiU, al seu dia, va saber conjurar el soroll intern, i d’aquí ve part de l’èxit posterior d’Artur Mas. En canvi, al PSC li està costant més del previst trobar una pau interna que el deixi centrar-se a ser alternativa atractiva i creïble. El líder, per tenir opcions d’agradar a la resta, primer ha d’agradar als seus, o semblar-ho. No està passant. Com a mínim, si passa, no ho sembla. Però ¿qui ha trencat el mirall que era el PSC i en què a molts els agradava mirar-se? ¿Ernest Maragall i la seva indisciplina? ¿L’aparell que controlen Dani Fernández Antonio Balmón ? ¿Ells i uns altres? 
    Els homes de Pere Navarro confien molt en unes primàries a l’estil del PS francès per elegir el seu candidat a la presidència de la Generalitat. Volen que el procés impulsi Navarro. Però ¿cap a on? ¿Cap al lideratge o cap a la paret? Si hi ha molta gresca, podria donar-se això segon encara que surti vencedor. 

    Maragallistes de primera hora asseguren que a Nicaragua (seu del PSC) «el debat que els ocupa ara» és com evitar una segona volta d’aquestes primàries: «Saben que Navarro sol davant un altre candidat no guanya». Segons aquestes veus, que estan inquietes des d’abans de l’ afer Ernest, «a Navarro li convenen unes primàries amb el màxim de candidats possibles», per dividir les possibilitats del seu hipotètic oponent Àngel Ros, alcalde de Lleida. ¿D’aquí ve que fa unes setmanes la diputada Rocío Martínez-Sampere no es descartés en públic com a candidata a unes primàries? «Ella podria ser una bona opció per dividir el vot catalanista i pel canvi al PSC, i així, sense segona volta, per assegurar la victòria de Navarro». Això que dèiem. De moment, mirall més que trencat. I resant que estan perquè Mas no avanci les eleccions.

    (Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)