El líder errant

  • El líder errant

    Com el capità i el navili protagonistes de la llegenda de l’holandès errant, els nostres líders polítics semblen condemnats a navegar eternament sense rumb i sense tocar terra. Però els del sud d’Europa, com Rajoy , no són els únics afectats. 

    Als teòricament exemplars països del nord tampoc s’escapen d’aquesta mena de condemna en uns temps que el filòsof Zygmund Bauman qualifica de líquids i el ministre Guindos , de volàtils. Un dels protagonistes de la setmana, el primer ministre holandès, el liberal Mark Rutte , ha fet pinça amb el seu homòleg finlandès per amenaçar Espanya i Itàlia amb un bloqueig dels acords de la cimera de Brussel·les aconseguits fa pocs dies. Era una fanfarronada i s’ha vist ràpid. Era pura gesticulació de cara als seus electorats respectius, que ha sorprès per exemple els que no coneixen Rutte 

    Aviat s’enfrontarà a les urnes en unes eleccions anticipades a què s’ha vist abocat al no poder mantenir el suport de la dreta extrema i xenòfoba. Està en plena campanya electoral i per això s’engresca. És telegènic i en la seva primera campanya, el 2009, va tenir l’assessorament destacat de Nick Kouwenhoven , un spin doctor a l’americana amb formació a Virgínia. Destaca molt en debats i talk shows televisius. I si ara ha de marcar perfil dur amb els veïns del sud, doncs apa. Demà, Déu ja dirà. 

    Fa just un mes, en una escena d’aquelles que li agrada muntar a Jorge Moragas , director del Gabinet de Rajoy , el president espanyol i el primer ministre holandès van fer un esprint de l’edifici del consell de ministres, on van posar per a la foto de sofà, a l’edifici del portaveu, on es fan les rodes de premsa. Havia de ser una passejada tranquil·la per vendre cordialitat, «però Rajoy ja no sap caminar a poc a poc», diuen a la Moncloa. Després, en roda de premsa, Rutte va acabar de rebentar qualsevol indici d’estampa idíl·lica dient, a la cara de Rajoy , que no als eurobons ni a les ajudes europees a la banca sense ajustos dràstics a Espanya. 

    Doctrina Merkel cent per cent davant els del sud, mentre a Holanda diu que es resisteix a unes exigències de la cancellera que també afecten els seus ciutadans. Ell diu que és una qüestió d’«enfocament». Els seus adversaris el qualifiquen de «fals» i «inconsistent». Com aquí Rajoy i, abans, Zapatero . És el destí del líder errant, del qual escapen honroses però escasses excepcions. ¿És la mort del lideratge polític? ¿Coses dels temps que corren? ¿Potser, i lamentablement, les dues coses?

    (Per llegir l’article a El Periódico, cliqueu aquí)