Utopia o distopia?

  • Utopia o distopia?

    Aquesta setmana ha mort Ray Bradbury, el creador de Farenheit 451, una famosa novel·la distòpica. Però, en què consisteix la distopia? Fàcil: és el contrari que la utopia. Identifica aquella societat futura que es considera indesitjable i a la qual s’atribueix un destí apocalíptic. El gènere va triomfar cinematogràficament a la dècada dels 60 del segle passat, també amb El planeta dels simis (1968). Un any després de la seva estrena ja s’estava rodant la primera seqüela, Regreso al planeta de los simios (1970). Aquell 1969, per cert, naixia Francesc Homs, secretari general de la Presidència i portaveu del Govern d’Artur Mas. A ell, unes quantes veus que estan a l’oposició li atribueixen diversos mals futurs amb aires apocalíptics.

    És un clàssic de l’estratègia política. Per atacar el líder per via interposada s’acostuma a recórrer a la seva mà dreta. Fins aquí, res de nou. Aquests dies, els que coneixen bé els secrets del Vaticà apunten que l’actual crisi que viu la Santa Seu té per objectiu debilitar el papa Benet XVI amb l’excusa d’un aparent atac al seu secretari d’Estat, Tarcisio Bertone. Coses que passen.

    Durant els últims mesos, una cosa inèdita en la història contemporània del PSC, una idea uneix vells maragallistes, destacats membres de l’equip de José Montilla a la seva oficina d’expresident i diputats socialistes en exercici. Tots convenen a apuntar l’aspecte «nociu» de la influència d’Homs sobre Mas. Alguns l’han rebatejat com el «noi del 6 d’octubre», en referència al «ridícul» que apunten que al seu dia va fer Lluís Companys amb un intent d’emancipació que va acabar amb ell i el seu Govern a la presó. D’aquesta manera, amb una visió distòpica total, al PSC n’hi ha que auguren un futur amb aires foscos per a Catalunya si es manté o va a més l’«escalada» promoguda per Mas i el seu entorn en la reclamació davant de Madrid. El portaveu és l’excusa.

    A Homs li deien talibà quan era l’home de Mas en la negociació de l’Estatut, però va contribuir a arribar a un ampli acord al Parlament des de l’oposició. Ara el pinten de temerari però, amb Mas i Mas-Colell, va preparar una recent cimera pel pacte fiscal que va sumar més que no va restar. Els que el pinten com un insensat són els que insinuen el mateix d’un discurs sobiranista de Mas que fa pocs dies va ser aplaudit en unes jornades del Cercle d’Economia a Sitges. Els qualifiquen de bojos, però a ells el que els ocupa (no preocupa) és de quina manera poden explicar a la gent quins avanços significatius de sobirania poden representar «exigències», no apocalipsi. Utopia contra distopia. A veure qui guanya.

    (Per llegir l’article a EL PERIÓDICO, cliqueu aquí)