Tothom s’estima Duran

  • Tothom s’estima Duran

    La Fórmula 1 i el futbol el van desplaçar de l’hora tradicional dels telenotícies, en un cap de setmana en què s’ha tornat a demostrar que hi ha canals com l’Esport3 que no se sap exactament per a què existeixen. Ho va piular molt encertadament a Twitter l’amic periodista Jaume Clotet. Però, al cas: aquest cap de setmana tots els focus han seguit Josep Antoni Duran i Lleida. I és que encara no ha nascut qui li robi el seu minut de glòria quan considera que li pertoca. De fet, històricament, ha passat que si ell no ho ha acabat d’aconseguir tot sol, els seus teòrics adversaris polítics ja li ho han acabat de reblar. És el que té ser percebut arreu com un magnífic factor d’erosió del soci de federació.

    Deia ahir el primer secretari del PSC, Pere Navarro, que l’havia satisfet el “to conciliador” que segons ell havia emprat el reelegit president del comitè de govern d’Unió durant el congrés socialcristià celebrat a Sitges. I immediatament annexava aquest tarannà observat en el d’Alcampell amb el “to i el fons” que diu identificar en el portaveu del Govern, el convergent Francesc Homs. És a dir, els que atribueix al president Artur Mas. Tot un clàssic, utilitzar Duran per etzibar viatge a Convergència. Abans que ell ja ho havien fet Pasqual Maragall i José Montilla, entre molts altres destacats socialistes que feien com que s’estimaven Duran bàsicament perquè no podien veure en el seu dia Jordi Pujol i ara Mas.

    Esquerra tampoc no va poder reprimir-se, i ahir també hi va tornar, per aquesta via. La seva secretària general, Marta Rovira, va demanar a Duran que “oblidi els ministeris del regne d’Espanya i treballi per la República catalana”. Tot per venir a dir que CiU, en conjunt, no és tan sobiranista com els convergents ens la volen pintar. No sabrem mai prou com s’estimen Duran molts republicans que troben que el destí reserva per a ERC tota sola la missió història de dur-nos a la independència!

    Així, al llarg de trenta anys i ara renovat per quatre més, Duran ha anat liderant Unió, per no pocs mèrits propis i per no pocs mèrits d’altri. Per exemple, els d’uns socis que la major part del temps prefereixen fer com que no veuen la jugada a múltiples bandes, i els d’uns adversaris que consideren que el líder d’Unió els fa més servei que nosa.

    (Per llegir l’article al NacióDigital, cliqueu aquí)