“La Guadiana”

  • “La Guadiana”

    El cas de Carme Chacón és digne d’estudi. No per com una catalana ha mirat de camuflar aquesta seva condició per mirar de fer les Espanyes. No per com això no li ha servit de res ni en el partit que a ca la pell de brau es vanta de ser el més “progre” i federalista de tots els partits que es fan i es desfan. No per com la d’Esplugues (o d’Olula del Río, segons el dia) ha enfonsat el PSC una mica més (i semblava impossible) davant del PSOE. Estudiem-la com a fenomen de la naturalesa.

    Saben aquell riu ibèric que es diu Guadiana? Saben la llegenda que l’acompanya, que diu que en segons quins trams del seu recorregut desapareix? Doncs això passa amb na Chacón. La seva projecció pública és regularment intermitent. La seva carrera segueix fluint, però hi ha trams macos on la perdem de vista. Ara hi ha tornat. A desaparèixer, vull dir.

    A Catalunya, en les eleccions del 2008, va fer campanya i va collir 25 diputats, un rècord històric. Després li vam perdre la pista durant els quatre anys de l’última legislatura de ZP. Fa no gaire va arribar la campanya del 20-N, i de nou va reaparèixer. Els comicis van passar i va tornar a desaparèixer, per anar a Almeria de presentar la seva campanya per fer les Espanyes del PSOE. I després de l’estampada de diumenge passat contra Alfredo Pérez Rubalcaba, la senyora exministra ha tornat a posar-se la capa invisible. Ahir va anul·lar entrevistes que tenia previstes, per exemple a can Susana Griso, a Antena 3. Diuen que està fatigada. Serà de tant de desgast per mirar d’aparèixer i desaparèixer de forma tan sovintejada.

    Una trajectòria així com pot aspirar a res més que no sigui allò que el principi de Peter o un president amic com l’era seu ZP li posin en safata? No és que sigui o no un lideratge sòlid o seriós, és que no l’és. No és lideratge. No té consistència, per la seva demostrada component fugissera. Enmig de tot el festival amb l’Estatut, encara n’hi ha que (santa innocència) l’esperen. Són pocs i amnèsics, perquè no recorden que ella ja va fer la corresponent reaparició, el dia després de la mega-amputació a Madrid, amb un article conjunt amb Felipe González, a El País, defensant l’escapçada de la norma catalana.

    Amb raó al PSC estan tan compungits i desemparats aquests dies. No perquè s’hagi fet miques l’opció de la seva candidata a liderar el PSOE. No perquè el dia després de consumada la tragèdia ella hagi desaparegut. Res de tot això. A can PSC hi ha inquietud (…)

    (Per llegir l’article complet a NacióDigital, cliqueu aquí)

    1. Cristobal Aviles escrigué:

      Estimat Toni, no estic gens d’acord tot i que respecto la teva opinió. Com pots dir que apareix i desapareix sigui dolent, si precisament l’enviem a Madrid a fer la seva feina, i l’ha feta!. Com a vicepresidenta del congrés i com a Ministra de Defensa. Dones a entendre al teu text poc conexiement del funcionament democratic intern dels partits federals i estatals. 22 vots de diferència en unes primàries no pot anomenar-se “estampada”. 51.5% vers 48.5% dels vots. I el PSC està més reforçat qie mai, no veus que per fi ens podrem diferenciar entre els nacionalistes d’espanya i els nacionalistes de catalunya. Salutacions

    2. Toni Aira escrigué:

      Hola Cristobal. No, l’últim que apuntes no ho veig. Gens. Però respecto jo també la teva visió. Quan al desaparèixer… en absolut parlava de si va anar a Madrid a fer feina. Parlava de com ahir no era a l’Executiva del PSC, igual com no hi va ser en la primera el dia després del daltabaix del 20N, igual com durant l’intens debat (intens en atacs contra Catalunya) també va fer un mutis que fins i tot companys seus de partit criticaren en privat. Em referia a això, pel que fa al desaparèixer, al no donar la cara en moments complicats, exigència mínima per a tot lideratge que vulgui definir-se com a tal, polític o no. I quant a la utilització del terme estampada… m’hi refermo. Valoro molt la petita diferència dels 22 vots de delegats, igual com valia a reconèixer els 9 que van diferenciar en el seu dia ZP i Bono. Creu-me: conec bé aquest tipus de processos interns perquè fa força anys que en segueixo d’arreu. L’estampada fa referència a l’evident xoc contra les roques que ha patit la Chacón i el seu projecte, que (si m’apures) et diria que per quedar-se a pocs vots de l’adversari, encara fa més mal.
      Gràcies pel comentari i la lectura, i a disposar

    3. Núria Escalona escrigué:

      A mi em recorda a la conte de “La nova capa de l’emperador” de Christian Andersen, evidentment per la capa.

    Deixa un comentari