-
- 04 des
Un any, tres nòvies
Josep Antoni Duran Lleida, si es posa en pla moralina seva de campanya electoral, diria que tres nòvies en un any és de promiscus. Però té el seu mèrit. Més quan ens referim al president de la Generalitat i a la seva situació política, a sis diputats de la majoria absoluta i havent de gestionar una crisi econòmica devastadora que exigeix reformes gairebé sense concessions.
Artur Mas ja no encarna aquell Ken de la Barbie de quan era conseller en cap i personificava un estereotip que la publicitat va posar de moda: el jasp , jove tot i que preparat de sobres. Ara, de president, la seva línia és més de galant en blanc i negre, estil Humphrey Bogart . Més obac, com els temps que corren i la seva economia. Per aquesta raó té dallonsis que la mateixa setmana en què es compleix un any de la seva victòria electoral tres partits del Parlament se li hagin proposat com a parella de ball, no fins a l’infinit i més enllà però sí per als pressupostos, que és tant com dir per a gairebé tot.
Dimecres, Joaquim Nadal, mastegant les paraules com de costum, posava a disposició la seva mà i també la del PSC. Darrere d’ell, Jaume Collboni, company seu de bancada, feia una cara com de pensar «¿n’estàs segur?» Anna Simó, d’Esquerra Republicana, després de les intenses sessions de teràpia que han hagut d’aplicar-li Oriol Junqueras i la seva nova direcció, també allargava la mà a l’antany dolent dolentíssim convergent per a l’ERC tripartida on ella es trobava tan a gust. Per a l’avinentesa, fins i tot portava un mocador al coll estil PP, estil Esperanza Aguirre quan era ministra. Tota una aclucada d’ulls. I parlant dels populars, Alicia Sánchez-Camacho, atropellant les paraules com sempre, com amb ànsia, va completar un peculiar trio pretendent al pacte amb Mas.
Sort que dijous, a TV-3, Mònica Terribas li va fer de dura oposició. Entre tant èxit, aquestes coses humanitzen.
(Per llegir l’article al nou E-Periódico, cliqueu aquí)
