Hi ha alternativa al PP?

  • Hi ha alternativa al PP?

    La màquina d’esputar argumentaris i consignes en què s’ha convertit la immensa majoria de partits té aquests dies un material ja força magrejat. Es tracta de la falca que en les últimes setmanes deixa anar tot representant polític del PSC (i rodalia) que compareix en públic. És senzilla, simple i fàcil de memoritzar: com pot CiU dir-se sobiranista i pactar amb el PP?

    De l’altra banda contesten igualment amb argumentari: “En tot cas, per aquesta mateixa regla de tres, com pot definir-se el PSOE com un partit d’esquerres tot governant a Euskadi amb el PP i pactant la reforma constitucional express amb els de Mariano Rajoy?”. I ja hi som de nou. Au, a distreure el personal. A llençar-se el PP pel cap. A fer-lo més protagonista, del tot innecessàriament.

    I és que, el fet que CiU tiri endavant els pressupostos del Govern amb el PP no té gaire secret. És obvi que als d’Artur Mas no els entusiasmen els populars, però amb qui aprovar uns comptes (vitals per a tots) si els dos potencials socis alternatius (PSC i Esquerra) es troben en una fase hamletiana de ses vides, on encara no tenen ni líder renovat per a l’etapa post-trauma que han d’encetar quan puguin? Com acordar amb ells els grans números si al Parlament tenen representants en funcions que no saben si sí, si no, o si tot el contrari?

    I a nivell municipal, a cas algú altre que el PP podia fer possible el canvi a Barcelona després de 32 anys de governs de PSC i ICV (amb ERC pel mig durant bona part del temps però no sempre)? No. Qüestió d’aritmètica després de la patacada dels republicans. Així doncs, i ja veurem fins quan, CiU s’ha de menjar amb patates Xavier Garcia Albiol i altres. Plat que no els és de gust però que, com a mínim fins passades les eleccions generals i els congressos dels respectius partits, és l’única oferta del menú. Fins que es clarifiqui el panorama. Fins que hi hagin pactes alternatius possibles.

    I això és incompatible amb què CiU vagi accentuant el seu sobiranisme? (…)

    (Per llegir l’article complet d’avui a El Singular, cliqueu aquí)